Si tot surt com està programat, el Parlament de Catalunya aprovarà avui una llei que pretén regular el preu dels lloguers. És una mesura pionera a Espanya i, segons l'informe de la Comissió de Garanties, difícilment superarà l'escull de la constitucionalitat i la llei serà paper mullat. Tot i així, la crispació al voltant de la qüestió del difícil accés a l'habitatge, un dels problemes més greus que viu el país —si no el que més— ha polaritzat un debat necessari però que fa tot l'efecte que acabarà sent estèril.
Per una banda, el Sindicat de Llogaters, una organització molt activa de base eminentment barcelonina, que veu com un gran èxit haver arribat fins al dia d'avui i haver fet forat en l'esquerra parlamentària. Cal dir que no han tingut en compte factors com l'opinió dels economistes, bastant general en afirmar que la regulació del preu no acostuma a funcionar per fer augmentar l'oferta. O no tenir en compte les circumstàncies especials de Barcelona, una ciutat que no té més espai per créixer i construir més habitatge. Factor que juntament amb la turistització del cap i casal, ha disparat en pocs anys el mercat immobiliari fins al punt d'escopir els barcelonins de la ciutat.
En aquest cas, però, Barcelona no és Catalunya. Si algú es passeja per segons quins barris del centre de Reus o Tarragona, s'adonarà que en aquestes ciutats perifèriques el problema de l'habitatge és un altre. Desenes i desenes d'edificis abandonats i de pisos buits, molts en mans de bancs i d'altres en mans de propietaris que no poden fer front a les reformes ni reben cap ajuda pública al respecte. És un camp adobat per a l'ocupació il·legal, un problema que s'encavalla amb la dificultat d'accedir al dret constitucional de l'habitatge digne i amb la caiguda generalitzada dels ingressos. A més a més, s'està estenent la creença que l'ocupació il·legal és una reacció 'justa' a la situació, un perill que dona carta de naturalitat a tota una màfia que s'aprofita de la bona fe de la gent que realment pateix per tenir un sostre.
La certesa general és que la llei no tirarà endavant o que, en cas que s'aprovi, no servirà per garantir preus de lloguer acordats amb una mitjana salarial que la dècada passada es va desplomar. Això no ha impedit que certs sectors liberals i de centradreta hagin posat el crit al cel per la tramitació parlamentària, mostrant poca empatia davant del conflicte i sense oferir solucions creïbles. Els seus arguments remeten a les experiències internacionals de mercats regulats, però no tenen en compte la particularitat ja comentada de la ciutat de Barcelona ni de la resta del país. Apunten a una necessitat de flexibilització urbanística per augmentar la demanda i en la creació de més habitatge públic, però també són directrius molt genèriques i de molt difícil aplicació, tenint en compte la realitat històrica i la tresoreria de la Generalitat.
Malgrat que l'aventura no s'acabarà bé, cal celebrar l'apoderament dels llogaters de Barcelona i haver pogut posar el conflicte de l'habitatge al centre de tots els debats. La confluència de crisi econòmica i mal accés a l'habitatge és una amenaça molt seriosa a la pau social i qualsevol iniciativa per evitar-ne l'esclat ha de ser benvinguda. Trobar una solució ja serà més difícil, però només podrà sortir del diàleg entre totes les parts implicades. I en confiar que, a poc a poc, algú pugui posar ponts entre la distància insalvable que provoquen sous del segle XX i preus d'habitatge del segle XXI.