La guerra de símbols que estem vivint a Catalunya pot tenir almenys un parell de lectures:
- Es pot entendre com una manifestació de la llibertat d'expressió d'un bàndol i l'altre a l'hora de col·locar símbols a l'espai públic (llaços grocs, estelades, banderes espanyoles, creus a les platges, avions amb missatges, pancartes...) per reivindicar unes determinades idees o accions.
- Pot veure's també com un conjunt d'elements que distorsionen i embruten la via pública que hauria de mantenir-se neutral i que en alguns casos (en el cas de les pintades, sobretot) podrien entendre's fins i tot com un gest de vandalisme contra el mobiliari i els espais urbans.
La batalla, que no ha comptat amb cap mena de treva estiuenca, va mutant amb el pas de les setmanes. Inicialment estava pràcticament capitalitzada pels llaços grocs com a símbol de la petició social més o menys generalitzada de llibertat pels polítics catalans que encara són a la presó. Darrerament el bàndol independentista ha anat afegint nous elements per mantenir l'atenció visual i la tensió reivindicativa, a les portes d'un 11 de setembre que cada cop més costa massificar. A la vegada, l'unionisme, amb Ciutadans al capdavant ha agafat nova embranzida, conscient que davant el canvi d'estratègia del nou govern del PSOE i de direcció al Partit Popular, l'únic camí dels d'Albert Rivera per seguir a la cresta de l'onada és la resposta al llaç groc en forma de campanya contra els símbols independentistes i instant a la seva retirada. I ja la tenim altre cop armada.
Només dos apunts sobre aquesta qüestió que, a menys que abaixin marxes uns i altres, seguirà serpentejant aquesta tardor. Entenent que totes les aspiracions són respectables i legítimes, era veritablement impossible donar uns dies de treva pels actes d'homenatge a les víctimes dels atemptats gihadistes de fa un any a Barcelona? Ni en un moment com aquest es poden deixar les diferències de banda, per molt irreconciliables que siguin, com a mostra de respecte silenciós a les persones que van morir en els atemptats?
I la segona; cal novament posar els cossos i forces de seguretat enmig de l'huracà del debat polític i involucrar-los en el reguitzell d'ordres i contraordres de caràcter plenament polític per tal de precipitar-los a apagar l'incendi que els mateixos polítics estan avivant? Ja va passar l'1 d'octubre quan, tant la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, com els Mossos d'Esquadra, van ser durament criticats per la seva actuació/no actuació, segons l'enfocament amb que es revisi aquell fatídic dia.
Els cossos policials, els que siguin, que en termes generals i de forma pràcticament unànime són exemple de professionalitat, vocació de servei a la ciutadania, rigor, solidaritat, lleialtat a les institucions i respecte per les ordres que arriben dels comandaments superiors, no haurien de ser utilitzats com un element més de confrontació política, com s'està tornant a fer ara. Posar-los en aquesta tessitura és una perillosa manera de desvirtuar-ne el seu paper dins la societat i d'afeblir la seva autoritat davant la població. I més si es fa sense ordres concretes ni criteris clars sobre què és punible i què no i sense protocols establerts que evitin l'aleatorietat que sorgeix en funció de per on bufa el vent de la política a cada moment.
Segurament fóra més encertat dedicar els esforços a posar sobre una mateixa taula, d'una vegada per totes, tota la informació que uns i altres cossos policials tenen sobre l'activitat terrorista a casa nostra i donar-los totes les eines necessàries per seguir lluitant contra l'amenaça terrorista que, aquesta mateixa setmana, tornava a colpejar Catalunya. Aquí sí que hi ha un llarg i necessari camí per recórrer amb un problema que ens afecta a tots - segur que poques discrepàncies hi ha – i del qual tots esperem que la policia, sigui quina sigui, ens pugui protegir amb la mateixa efectivitat i encert que ho van fer dilluns els Mossos d'Esquadra.