Logo Catalunya Diari
Logo Catalunya Diari
Logo Instagram CatalunyaDiari
Logo Messenger
Un festival d'estiu

Per un festival d'estiu tarragoní

Un festival d'estiu

 

 

Als inicis de la nostra civilització ja es feien festivals d’estiu. L’any 582 aC, a Delfos, a l’Antiga Grècia, es van començar a celebrar els Jocs Pítics, considerats els primers festivals oficials de dansa i música de la Història. Durant l’Edat Mitjana i el Renaixement també eren habituals, amb el bon temps, les congregacions de justes i trobadors. Al segle XX, Woodstock va suposar una revolució del concepte del festival d’estiu i la consagració com un element troncal de la vida social d’Occident. 

 

Això passa a tot arreu menys a Tarragona. Sense anar gaire lluny per no fer-nos-hi més mal, trobem a la costa catalana festivals d’èxit consolidat com els de Peralada o Cap Roig, al nord, que a més són artísticament complementaris i no es trepitgen entre sí. A Barcelona, entre d’altres, el recent festival dels Jardins de Pedralbes ha aconseguit posicionar-se en molt pocs anys. I trobem el  festival Grec, un veterà que ja no és el que havia estat però que encara conserva el seu estatus de referència social i cultural en els mesos d’estiu. Són tots festivals no populars però sí de vocació majoritària i que esdevenen clau per al prestigi del territori on tenen lloc. 

 

A la regió tarragonina, potser l’únic esdeveniment comparable és el Festival de Música Antiga de Poblet, que enguany celebrarà ja la seva setena edició i que, sota la direcció de Jordi Savall, és capaç d’atraure intèrprets i públic de tot el món.  Un altre festival que va néixer amb vocació icònica era el de Cambrils i, durant uns anys i mitjançant uns cartells espectaculars, semblava que se’n sortia. Però l’escàndol de l’estafa piramidal que implicava el seu antic promotor l’ha deixat tocat i posa en dubte la viabilitat del seu model com a festival tarragoní de referència, llastat a més a més per una ubicació poc adequada, al Parc del Pinaret. 

 

També Reus ho ha intentat. Fa tres anys, va néixer el FAR, el Festival de les Arts de Reus, amb el que semblava una aposta hàbil per combinar la cultura més minoritària amb els esdeveniments més multitudinaris i en escenaris emblemàtics com el Pavelló dels Distingits de l’Institut Pere Mata. El programa d’enguany, breu i amb la desaparició gairebé total dels espectacles que donaven personalitat pròpia al festival, indica que la fórmula tampoc acaba de funcionar. 

 

I si ens fixem en la ciutat de Tarragona, la cosa ja fa aigües per tot arreu. El Festival d’Estiu de Tarragona (FET) s’ha hagut de suspendre per falta d’equipaments en condicions homologables. L’any passat ja es va haver de fer servir un Camp de Mart on no s’han fet encara les anunciades i necessàries reformes. L’esfondrament aquest 2019 de les plaques de guix del Teatre Tarragona ha acabat de clavar els claus al taüt del festival. De fet, el govern sortint ja va dir que la inversió inesperada en la reparació del teatre condemnava el FET a la suspensió. En contrapartida, cal destacar la bona acollida del FITT, dedicat a les Noves Dramatúrgies, però que és un model d'alta especialització.

 

En realitat, tota aquesta situació lamentable no ha fet més que destapar els pressupostos limitadíssims en Cultura i Patrimoni de l’Ajuntament, agreujats per l’esforç inversor suplementari en els passats Jocs del Mediterrani, que es van erigir en una màquina implacable de xuclar recursos i que ha deixat les altres partides en un manteniment de mínims. A l’espera de la reorientació que en pugui fer el nou equip de govern, ja de cara als anys vinents, el panorama de conservació de les infraestructures i patrimoni cultural de la ciutat és crític i pocs gosen posar la mà al foc per la seguretat física dels equipaments municipals. 

 

De tot aquest seguit de desventures i pobreses, se’n poden extreure dues conclusions principals. La primera és que el Camp de Tarragona necessita un festival d’estiu de referència, que pugui atraure grans esdeveniments musicals però també espectacles artístics de petit format. Un festival on els locals ens sentim còmodes però que també porti gent de fora. Un esdeveniment de prestigi que tingui opcions de consolidar-se i que ens doni, com a regió, un prestigi del qual anem molt mancats. 

 

La segona és que el lideratge del sector públic i la inversió en espais adients i infraestructures és una condició sine qua non per a assolir-ho. I, com sempre, la sospita que la solució es troba en abandonar el politiqueig de campanar, mancomunar esforços i unificar criteris en un gran festival d’estiu tarragoní, amb oferta diversa i potser en diverses seus. Un festival que tota la gent del Camp es pugui fer, amb el temps, ben seu.