Mentre els mitjans nacionals estan pendents del recompte electoral als Estats Units, amb una atenció desmesurada que ja voldríem envers els grans problemes que assolen el país a escala local, les últimes setmanes hem viscut un episodi curiós que té també com a rerafons un presumpte cas d'imperialisme americà.
La multinacional Amazon va engegar amb la represa del curs escolar la campanya Un clic para el cole, mitjançant la qual la plataforma de comerç en línia, dona crèdit —un 2,5% de l'import— per comprar material escolar a un centre educatiu a l'elecció de l'usuari. Fins aquí, podria semblar tot normal. És evident que es tracta d'una maniobra publicitària de la companyia i que s'hi pot estar en desacord, així com també es poden tenir els comprensibles recels per una empresa de beneficis milionaris que s'emporta dividends cap a l'altra banda de l'Atlàntic i que, a més a més, ha estat una de les grans beneficiades dels confinaments i una 'nova normalitat' que afavoreix el seu model de negoci.
Els problemes van començar quan algunes AMPA es van començar a queixar. En algunes escoles van aparèixer pancartes de protesta amb lemes com 'l'escola no es ven' que, com és habitual, recelaven de la intervenció del capital privat a l'educació pública. S'hi van afegir els botiguers, que veuen en Amazon un dels principals adversaris i el màxim responsable del declivi del model de comerç tradicional i el tancament de molts establiments.
Unió de Botiguers de Reus, per exemple, van emetre durs comunicats en contra de la campanya i van mostra una conformitat que va trobar ressò en les Cambres catalanes i en PIMEC, que es va dirigir al Ministeri i a la Conselleria per demanar que intervingués en l'assumpte, enmig de la indignació general del sector. Segons ells, l'administració pública no només no hauria d'acceptar l'almoina i ser partícips de les campanyes publicitàries d'Amazon, sinó que haurien de proveir-se exclusivament a les xarxes de comerç locals.
Es comprèn la posició dels botiguers: els nuclis urbans es buiden a una velocitat insòlita. Accions com les dels Bons reusencs han aconseguit portar altre cop gent a les botigues, però la combinació de la pandèmia i de la globalització deixa el futur del comerç tradicional i de proximitat en una posició difícil i molt incerta.
Costa entendre més la posició dels pares i mares que, des del punt de vista dels seus interessos, no haurien de ser contraris a què part dels beneficis de la gran empresa reverteixin en els centres educatius i, per extensió, en la qualitat educativa dels seus fills. Ens agradi o no, el poder de les grans corporacions internacionals és un fet i no es pot combatre —qui cregui que cal— des de posicions enrocades que van en el sentit contrari de la realitat.
La temptació del proteccionisme és lícita, però rebutjar qualsevol contribució al sistema de benestar públic d'aquestes grans empreses —evidentment, sempre que no parlem de diners de procedència legalment dubtosa— només perjudica l'economia dels mateixos centres i els pares, en un moment de crisi econòmica preocupant i a la qual encara no se li veu final. En definitiva, els diners no tenen ideologia, encara que en puguin tenir els mitjans amb què es produeixen.
És clar que sempre queda la voluntat del consumidor, que és sobirana. Fóra bo que els esforços de tots plegats es dirigissin , en positiu, a fomentar la compra de proximitat i en millorar la qualitat del comerç local, on encara hi ha feina per fer i es poden emular molts factors d'èxit de les grans companyies. Sempre seran més útils accions d'aquesta mena que no pas campanyes en contra de ningú que, al cap i a la fi, tampoc tindran els resultats esperats.