Encetem sisè dia de confinament i tercer d'estat d'alarma i tots els elements de la crisi ja estan disposats. S'han acabat els dies en què l'amenaça del coronavirus semblava llunyana i tot el món occidental s'hagut d'immobilitzar per força. La vida s'ha aturat i l'economia ha entrat en hibernació. No podem saber encara com sortirem d'aquesta situació però sí que es pot inferir que la primera crisi sanitària de l'era digital deixarà un món diferent de com el coneixíem. En situació de crisi cauen màscares i discursos impostats i es veuen amb nitidesa les relacions de poder. Ja és evident la guerra freda entre els Estats Units i la Xina —que va emetre ahir un preocupant comunicat que feia fora els periodistes americans— i, en el futur, sabrem en quina mesura la pugna per l'hegemonia mundial de les dues potències ha influït en la propagació del virus.
A Europa, la crisi ha deixat en evidència la inoperància gairebé total de les institucions comunitàries, que no han gosat fer cap pas fins que els estats membres no l'han fet. Un pas que ha consistit en tancar les fronteres internes dels mateixos estats i la comunicació de continent amb la resta del món. Tothom ha aplicat el confinament estricte. La fórmula assajada a Wuhan d'aïllar els focus principals d'infecció, fracassada en l'assaig de la Llombardia, no ha estat la preferida dels estats europeus, que han demostrat una altra vegada que no només han cedit sobirania —per dalt i per baix— sinó que probablement sortiran reforçats d'aquesta situació límit.
A Espanya, vençuda la mínima resistència de la Generalitat, també l'Estat s'ha erigit en única autoritat competent i s'ha arrogat tota la responsabilitat de la gestió de la crisi. En dues compareixences, Pedro Sánchez ha traçat els últims dies l'estratègia espanyola: tancament de fronteres terrestres, no aïllament dels focus principals d'infecció —malgrat que gairebé la meitat dels casos es concentra a Madrid— i un paquet de mesures econòmiques que es va aprovar ahir.
Són unes mesures que tenen com a principal objectiu evitar que Espanya surti de les setmanes de confinament enfonsada, amb una promesa de despesa de 200.000 milions d'euros enfocades majoritàriament a l'aval públic de crèdit a les empreses i a la seva subsistència. És un decret d'abast menor que l'aprovat, per exemple, a Itàlia i se centra en protegir treballadors fixos i empreses mitjanes i grans. Petita empresa, autònoms, treballadors temporals o llogaters, a l'espera de la publicació del decret al BOE que haurà de definir el concepte de 'vulnerabilitat', són els sectors menys afavorits, i caldrà estar atent a la lletra petita.
Però si una cosa crida l'atenció del decret, és la poca ajuda directa al personal sanitari i a la investigació. Uns exigus trenta milions d'euros de cara a la galeria per trobar una vacuna que difícilment es trobarà aquí, o 600 milions d'euros que l'estat transferirà als serveis de salut autonòmics. No sembla gran cosa. Sobretot quan els professionals sanitaris ja estan avisant que els pròxims dies seran fatídics als hospitals i la falta de mitjans i personal comença a ser problemàtica. En certa manera, malalts i sanitaris hauran d'entendre que el suport públic no arribarà a tot arreu i necessitarem la màxima solidaritat de la societat civil.
Seran uns mesos llargs, i també ens farà falta molta sang freda i col·laboració de tots. No obstant això, la feina dels mitjans de comunicació haurà de ser, a banda d'informar, denunciar qualsevol intent de les administracions d'abandonar les seves obligacions d'assistència i invertir en mitjans bàsics de contenció del virus. I no haver d'esperar l'ajuda dels avions xinesos. El confinament és necessari, ho hem entès tots. Però és igual de necessari, com diuen tots els experts, aïllar infectats i fer proves a la població, cosa que a l'Estat no sembla preocupar gaire. Sobretot al personal sanitari, que a hores d'ara és molt més important que fer-los a les autoritats