Els carrers de Tarragona ja fa dos dies que gaudeixen del privilegi d’haver entrat en la fase 1 del desconfinament. La població pot circular lliurement una altra vegada i establiments que havien estat tancats completament o parcial obren de nou les seves portes amb les mesures pertinents de seguretat sanitària. Unes mesures que prioritzen la desinfecció dels espais comuns i el distanciament social. I també, d’una manera més discreta i menys declarada oficialment, propiciar el desenvolupament d’una immunitat de grup que no ens faci tan dependents del descobriment d’una eventual vacuna contra la COVID-19.
Sense l’esperat antídot, hem de ser conscients que el contacte social haurà de ser forçosament limitat, i que el pes de la responsabilitat del control de la infecció recau en gran part en la població, més enllà de les instruccions que dictin les autoritats sanitàries competents que són, no cal amagar-ho, sovint ambigües o contradictòries. Els dos primers dies de desconfinament ens han deixat imatges de grans aglomeracions als carrers de les nostres ciutats i als passejos marítims. Terrasses plenes de gent, gairebé com abans, a Reus, a Cambrils o a Tarragona.
Després de dos mesos tancats a casa, és una circumstància esperable i que no hauria de sorprendre a ningú. Com a l’obrir una ampolla de xampany, era molt difícil ser capaç de controlar aquesta primera efervescència i veurem com en poc dies, el seny s’imposarà i els ciutadans tornaran al zel i a la precaució que han demostrat mentre s’han hagut d’estar tancats a casa. L’àmplia majoria de bars i restaurants —que han suscitat les polèmiques més agres— són ben conscients de les limitacions i de la reducció d’aforament que ha de portar a terme si no volen posar en risc, encara més, la pervivència dels seus negocis.
Però tot i que el full de ruta cap a la nova normalitat està perfectament traçat cap l’únic lloc on ens podem dirigir —la reactivació econòmica i social, altrament la crisi serà inassumible— sentim certes veus dissidents que no confien en l’autoregulació de la població que exposàvem, però tampoc en les mesures governamentals. Amb un criteri que normalment es basa en l’observació accidental de la realitat, en casos puntuals o en rumors de whatsapp, certes persones s’erigeixen en policies morals de la resta de conciutadans. Els fotografien —moltes vegades estant ells mateixos al carrer i potser tampoc complint escrupolosament les mesures de distància—, s’escandalitzen i els acusen sovint de propagar el coronavirus, quan no de coses pitjors.
Avui, el periodista Jordi Olària ens explica el linxament a què va ser sotmès dilluns passat, per haver sortit en una foto assegut en una terrassa de Reus. Els policies de la moral no entenen de subtileses: Olària que podia haver estat fent-ho, no es tocava el nas, precisament exercia la seva feina. Però, com passa sovint en aquestes ocasions, la sentència popular es dicta abans d’haver escoltat qualsevol al·legació. I, cal recordar un altre cop, totes les indicacions i inclús el sentit comú permeten que la gent es pugui tornar a reunir a l’espai públic, respectant, és clar, les precaucions imposades.
És cert que s’han vist —i veurem— persones que no seran capaces de mantenir aquestes precaucions i experimentarem casos en què serà necessària la crida a l’ordre i el recordatori de la situació dramàtica on ens trobem. Però no és menys veritat que aquesta funció no correspon als justiciers populars. El final de la crisi pot estar a l’abast, però només ens sortirem amb solidaritat, empatia i comprensió mútua. I, sobretot, amb un exercici de confiança col·lectiva que, si bé pot semblar ingenu, ara és més necessari que mai.