Després d’un estiu relativament plàcid, almenys en l’àmbit local, el curs torna a començar amb tot tal com ho vam deixar abans de les vacances. El cicle electoral de la primavera ho ha deixat tot ben lligat, sobretot als ajuntaments, els consells comarcals i a la Diputació, que són les institucions subjectes a sufragi més properes al ciutadà.
Tot i el soroll, no ha canviat gaire cosa. Només a la ciutat de Tarragona hi hagut un relleu polític del qual caldrà estar-ne pendents. Hi ha estesa la sensació que els cent dies de rigor per a l’alcalde Ricomà no s’han respectat i que la transició després de tants anys de gestió socialista ha estat envoltada d’entrebancs i desconfiances. Però per als republicans, serà aquesta tardor quan se’ls començarà a examinar amb severitat. Als mitjans de comunicació, alguns manifestament hostils, però també entre els socis de govern, amb un pacte que estarà tota la legislatura exposat a les tensions nacionals, sí és que en torna a haver.
Cosa que sembla improbable. El desinflament del procés independentista i la tornada a la rutina autonòmica que es dibuixa pot ser el màxim aliat per a l’estabilitat política municipal. A Tarragona, però també a Reus i a les principals ciutats de la regió. Tothom vol, després, d’un cicle mogut i tens, tranquil·litat i bons aliments. Hi contribuirà en bona part la pax romana assolida a la Diputació que, tot i la retirada de l’històric Josep Poblet, ha conservat un equilibri de forces que deixa content als partits principals, fins i tot al PSC.
Així doncs, amb la previsió d’una temporada sense ensurts en la política municipal, l’agenda informativa tarragonina es presenta incerta. Sense eleccions, sense grans esdeveniments com els Jocs Mediterranis del 18, amb el Nàstic a 2na B i el Reus a punt de desaparèixer, de què parlarem fins al pròxim estiu?
Fa de mal dir. Però l’estiu també ens ha deixat indicis. La gestió de la crisi de conservació del Patrimoni de Tarragona té números per ser un tema important. O les tensions creixents entre el sector agrícola, que es troba en un moment clau on es decideixen les seves possibilitats de supervivència, afectats per pressions en el preus per part dels grans distribuïdors, la sostenibilitat i ara també per les exigències creixents dels animalistes.
Però si no passa res d’inesperat (com per exemple un altre canvi de direcció en el projecte del que es va conèixer com Barcelona World), durant aquest curs tornarem a parlar, i molt, de transport. Si es compleix el calendari i les promeses, cosa que d’altra banda no acostuma a passar, amb l’entrada de l’any 2020 han de succeir dos fets esperats.
Per un costat, el final de la concessió de l’AP-7 entre Alacant i Tarragona. Foment ha anunciat que no es renegociaran els peatges i la Generalitat, que era partidària d’implementar un nou sistema de pagament, no té competències per oposar-s'hi. Per tant sembla que l’autopista s’obrirà al tràfic lliure per primer cop des de la seva existència. Això suposarà un canvi radical a la manera d’entendre el transport rodat a la província i podria resoldre les queixes llargament demandades sobretot a les Terres de l’Ebre, castigades molts anys sense variants de la N-340. Caldrà estar atent a com es gestiona aquest canvi històric.
I per l’altre costat, l’entrada en servei de l’alta velocitat ferroviària entre València i Barcelona, anunciada també per 2020 i que comportarà el desmantellament de la línia costanera entre Tarragona, Salou i Cambrils i la posada en funcionament de la nova estació de Cambrils Nord. Neix però amb el hàndicap de no haver acordat encara un model alternatiu de transport públic entre els nuclis de població principals. Una altra incògnita que ens tindrà a l’aguait i entretinguts una bona temporada. Passi el que passi, n’informarem.