L'any casteller es rubricava definitivament diumenge a Terrassa, però al Camp de Tarragona —i, per extensió, també al Gran Penedès, la castellerament coneguda com a «zona tradicional»— ja fa algunes setmanes que s'ha entrat en període d'hivernació. És doncs, temps per a la reflexió, que ens permet treure algunes conclusions de la temporada en clau 'camptarragonina'.
En un context de normalització del 'boom' casteller de 2010-2016 (aproximadament) el Camp de Tarragona manté l'excel·lència tant pel que fa a places com pel que fa a colles. En el primer àmbit, i a escala de tot Catalunya, hem observat un cert retrocés en algunes diades que, anys enrere, havien vist castells 'top', una circumstància que no ha afectat tant casa nostra: de les 20 millors actuacions de l'any, 14 han estat a les comarques de Tarragona —i les sis restants dins de la zona tradicional, en concret a l'Alt Penedès i el Garraf.
Som, doncs, en un territori on el fet casteller mostra un arrelament inapel·lable, en una tradició que, més de dos-cents anys després, manté el Camp de Tarragona com a cap i casal. Els castells, cada cop més utilitzats com a referent del nacionalisme català, i cada cop més estesos, des del 'boom' de la darrera dècada arreu del país —d'Andorra a l'Ebre, passant per l'Empordà o el Pallars— i fora —que no se'ns oblidi que la Xina té una colla de 9— continuen tenint la seva centralitat, en quantitat i en qualitat, allà on van néixer: al triangle Valls-Tarragona-Vilafranca que tan bé emmarca —'grosso modo', que ningú s'ho prengui al peu de la lletra— el pinyol del Camp de Tarragona.
L'altra gran dimensió, la de les colles, també culmina el 2018 en un moment excel·lent. La justificació més gràfica d'aquesta afirmació és el trofeu del Concurs de Castells 2018, que es va endur la Colla Vella dels Xiquets de Valls. Fem memòria: feia 18 anys que ningú podia arrabassar-lo als Castellers de Vilafranca. La Vella ha cristal·litzat en el Concurs —però, sobretot, en l'execució global de la temporada— uns anys en què ha capgirat com un mitjó la seva gestió a tots els nivells. La feinada endegada per Manel Urbano i Joan Ibarra i continuada per Albert Pedret i Albert Martínez ha donat els seus fruits: després de temporades de nou mètode i noves formes han arribat els nous —millors, molt millors— resultats.
Però no tan sols la Vella és l'exemple d'un 2018 excel·lent per a les colles de la nostra àrea: l'ampliació de gamma de la Jove de Tarragona, el domini dels castells nets de la Joves de Valls, la consolidació dels nou pisos dels Xiquets de Reus o la fermesa en la gamma alta de set dels Nois de la Torre són altres grans exemples d'un 2018 magnífic, tot i que és evident que tot no ha estat rodó. El 2019 haurà de servir per deixar clar que l'any complicat de colles històriques, de dilatades i indiscutibles trajectòries, com els Xiquets de Tarragona o els Nens del Vendrell, són merament circumstancials.
En definitiva, doncs, tot i la normalització, la re-estabilització, després d'una etapa de bombolla castellera, les comarques de Tarragona continuen, després de dos segles, duent el pes i el compàs —de la mà del Penedès— del fet casteller. Ho diu la història però ho diu, alhora, el present. I l'àrea metropolitana de Tarragona s'ha d'enorgullir de dur la bandera d'una disciplina de la qual segueix sent el centre, ara que la seva expansió i popularitat són més a l'alça que mai.