El cap de setmana passat, TarragonaDigital publicava un reportatge on s'explicava una reducció espectacular del nivell de dioxines al Camp de Tarragona, segons un estudi de la Universitat Rovira i Virgili. La revelació més important del monitoratge elaborat pel prestigiós toxicòleg Josep Lluís Domingo són les altes concentracions d'aquests contaminants orgànics que es van acumular en els tarragonins durant els 80 i 90 i com, tot i no haver estat plenament conscients del risc, aquesta situació de perill per a la salut s'ha pogut revertir en només dues dècades.
Les dioxines, els metalls pesants, el CO₂. Tots aquests components nocius per la salut humana i del planeta tenen l'origen en la combustió i incineració d'elements orgànics, en especial de combustibles fòssils. S'ha dit i repetit fins a l'avorriment: no ens queda gaire temps. El món és addicte als combustibles fòssils i només ens en sortirem amb consciència global i desintoxicació. La tecnologia per fer-ho existeix i està gairebé a punt per ser implementada. Però, passar del sistema actual, insostenible, a un sistema que garanteixi un futur ambiental sostenible —el que es coneix com la Transició Energètica— és, no cal enganyar-nos, l'autèntica revolució pendent.
Segons els experts, la fórmula per arribar a una economia totalment lliure d'emissions contaminants té dues fases. Primer consolidar una alternativa energètica sostenible en, com a mínim, igualtat de condicions amb l'energia provinent de la combustió. En la segona fase, els governs haurien de sobre-taxar qualsevol emissió de diòxids i pol·lucions tòxiques fins a modular l'economia actual basada en el combustible fòssil i que es decanti massivament cap a l'energia verda. Sembla simple. La fórmula, usada contra el tabaquisme, ha tingut certa repercussió. Farà falta veure-la aplicada a gran escala.
A Tarragona, el principal pol industrial del sud d'Europa, serà especialment interessant observar com es desenvolupa aquesta revolució que s'acosta imparable i que en vint o trenta anys haurà canviat per complet el sector de la indústria i l'energia. Com en el cas dels estudis de la incineradora, no es pot negar el compromís de l'AEQT i de Repsol —com a buc insígnia de la indústria de la regió— en reduir les emissions i apostar per l'eficiència i sostenibilitat energètica. Això no és impediment per demanar màxima transparència i implicació a la indústria local en el monitoratge de contaminants. En aquest sentit, qualsevol estudi, anàlisi o aliança entre l'administració, la indústria i la universitat serà sempre benvingut i cal encoratjar tots els agents del territori a entendre's i remar en la mateixa direcció, ara que hem entès tot plegats que només n'hi ha una de possible.
La línia a seguir per assolir l'eliminació de les emissions i la compleció de la transició energètica és clara. El sector petroquímic de Tarragona no s'ha de relaxar i ha de continuar donant suport com fins ara a totes les iniciatives que persegueixen l'objectiu de comptar amb una indústria sostenible. La universitat s'hi ha d'implicar amb els seus estudis i aportant el coneixement necessari. I les administracions han de vetllar per a l'entesa de tots, com era la intenció de la Taula de Qualitat de l'Aire del Camp de Tarragona creada el 2015 i a la qual la inestabilitat política ha frenat l'activitat.
El vent de la revolució energètica —aquesta sí— bufa a favor i la possibilitat d'un futur sostenible és més viva que mai, més enllà dels discursos apocalíptics i d'aquells que em demandes maximalistes només fan que torpedinar un procés inaturable i que requereix unitat i responsabilitat per part de tothom. Ara que anem bé, no ho espatllem més.