I Tarragona? Arribem a Desembarcament del Rei al final d'aquest apassionant viatge per la política municipal tarragonina. Un viatge, com el d'Ítaca, que es comença amb màxim entusiasme i s'acaba inevitablement amb la fe en la humanitat una mica tocada. El regnat en aquest cas és el de l'alcalde Ballesteros, un prodigi de persistència política que quan més socarrimat sembla reneix amb la força del fènix, o de la davallada de l'Àliga, segons com t'ho miris.
[predef]eleccions-tarragona-282[/predef]
La legislatura a Tarragona ha estat marcada per la celebració dels Jocs del Mediterrani de 2017-2018, per l'espantada d'IKEA i pels pantans urbanístics de la Budellera. En els últims mesos de mandat, s'hi ha afegit la percepció generalitzada que la ciutat està bruta i deixada, especialment a la Part Baixa. De tot Ballesteros n'ha sortit airós amb el seu mètode habitual consistent en matisar els problemes fins al llindar de la negació i tirar pilotes fora. De fet, l'experiència és un grau i Josep Fèlix Ballesteros està plenament assentat en una alcaldia que se sent pròpia.
El 2015 va guanyar amb molta claredat les eleccions, amb un 28,5% del vot i nou regidors. Per governar, n'ha tingut prou amb el suport del PP i d'un regidor de l'antic partit d'Unió. Aquesta relativa tranquil·litat als plens li ha suposat, però, escorar-se a la dreta i, alhora, posar-se en contra la segona força i primer partit de l'oposició, Ciutadans. Un cop Ballesteros va decidir tornar-se a presentar, després dels dubtes que van deixar els Jocs, és gairebé segur que repetirà victòria i que tindrà un ventall molt ampli d'opcions per formar govern. L'únic perill a l'horitzó és una hipotètica majoria dels partits catalanistes, que si sumen ja tenen parlat que li tallaran el cap.
Josep Fèlix Ballesteros, el monarca
Si Josep Fèlix Ballesteros fos un jugador de l'NBA i en miréssim les estadístiques amb fredor hauríem de concloure que és un jugador històric i un hall of famer. És regidor —conseller, segons la nomenclatura tradicional de la ciutat— a l'Ajuntament de Tarragona des del 1983. Això vol dir des que va acabar els estudis de Magisteri a la URV amb 24 anys, tota una vida dedicat a la cosa pública que en els primers temps compaginava amb la pedagogia. Ara ja en té seixanta i ja en fa dotze que és alcalde. És un home alt, guapot i ben plantat, amb encant personal en les distàncies curtes. I és un detall de significació política perquè la brama popular diu que a casa li controlen les dones de qui s'envolta en el seu equip municipal.
L'alcalde Ballesteros és un home d'ideologia tènue, que pot pensar coses diferents segons el dia, però de gran carisma. Ha sabut elevar-se per sobre del fangar que és la distribució del poder tarragoní amb proximitat i simpatia, guanyant-se l'electorat dels barris —sobretot els de Ponent— i deixant funcionar els engranatges del PSC per sota, sense immiscir-s'hi gaire. En certa manera, Ballesteros és més un monarca constitucional que un primer ministre. Sembla que governar ja li fa bastant de pal i això el fa un home que està de tornada i amb qui serà fàcil arribar a qualsevol pacte raonable. Tornarà a guanyar, potser no tant per obra de govern en una ciutat que continua més o menys igual des de l'època de Nadal i encararà la seva última legislatura amb una placidesa que només pot ser pertorbada pel desenllaç del cas INIPRO, que s'haurà de jutjar els pròxims anys.
Aquest fet, d'altra banda, ha condicionat la configuració de la seva llista. Per una banda la seva mà dreta, amic i artífex del pacte amb el PP, Pau Pérez, pot perdre influència si els populars queden fora de l'ajuntament. Per una altra, la consellera de Cultura Begoña Floría, pròxima a ERC, tampoc podrà ser la successora per tenir diversos fronts judicials oberts. Si això hi sumem la retirada de Javier Villamayor, cremat després de la gestió dels Jocs de Mediterrani, el segon lloc de la llista ha caigut una mica per sorpresa en Sandra Ramos, un dona de partit lleial però de perfil baix que, en una carambola no escabellada, podria ser l'alcaldessa de Tarragona si Ballesteros no acabés pel que fos la legislatura. Amant dels fitxatges estrella, en aquesta ocasió la llista del PSC du el conegut exjugador i entrenador de bàsquet Berni Álvarez.
Rubén Viñuales, el ciutadà improbable
Fins no fa gaire, semblava que Rubén Viñuales havia de ser el pròxim alcalde de Tarragona. Jove, de només 35 anys —va néixer el mateix any que Ballesteros va entrar a l'Ajuntament— de tarannà dialogant i d'un perfil moderadíssim per ser de Cs. Advocat i professor a la Rovira i Virgili, a més, és un home que cau bé, que s'expressa en català amb correcció i que no genera anticossos. Es pensava que podia fer forat en el votant centrat tradicional del PSC, poc amic dels escarafalls nacionalistes i de la dialèctica de guerra de Cs.
Sembla però, que el momentum de Ciutadans s'ha apagat i Viñuales dependrà més de la seva gestió municipal per revalidar els bons resultats de 2015 que el van fer líder de l'oposició amb més del 14% dels vots i quatre regidors. En contra seva, no ha sabut mantenir el grup municipal i li han fugit dos regidors. Només li queda Sonia Orts. A més, no manté bona relació amb la direcció del partit, en especial amb el congressista del Campo, i estava alienat amb l'ala moderada que representava el reusenc Juan Carlos Sánchez, expulsat del partit.
Pau Ricomà, eixamplant la base
El cap de llista d'ERC ha fet una bona campanya. Així com Viñuales ha anat a gratar el vot del PSC menys significat nacionalment, Pau Ricomà ha buscat descaradament el catalanisme del PSC, si és que en queda. S'ha atrevit fins i tot, en endinsar-se a Bonavista i a Torreforta en català i, contravenint els tòpics suats, hi ha estat ben rebut. Cosa que tampoc vol dir que el votin, és clar. Ha parlat poc o gens del procés i, com que és un polític hàbil, ha inventat una espècie de tarragonisme catalanista amb què s'ha pogut dirigir a tots els sectors.
Ricomà és un llicenciat en història de 62 anys que ha estat tota la vida treballador de l'extinta Caixa Tarragona i va entrar a militar al partit el 2000. Repeteix com a cap de llista després d'haver tret quatre regidors i quedar en tercer lloc. Té suports en gairebé tots els districtes de la ciutat i ERC té una bona implantació en el cos de tècnics municipals, sobretot en àrees com Cultura. Per tot això, i en una eventual aritmètica favorable que sembla complicada, podria arribar a l'alcaldia en un pacte de forces 'independentistes'. Sempre que no s'acabi tirant els plats pel cap amb Dídac Nadal pel pla urbanístic.
José Luis Martín, dreta castissa però civilitzada
L'alcaldable del PP és un tarragoní de dretes clàssic. Advocat de 53 anys, casat i sense fills, prové d'una família de la casta funcionarial espanyola que es va instal·lar a Tarragona després de la guerra. El seu pare era inspector de policia i Jose Luís Martín representa una dreta castissa però civilitzada. Sense tenir especial carisma polític, la seva figura li va anar molt bé a Alejandro Fernández per deixar algú inofensiu al capdavant del PP de Tarragona.
Aquesta legislatura ha tingut el seu moment de glòria quan els seus quatre regidors han apuntalat el govern de Ballesteros i ell ha pogut ostentar la tinença d'alcaldia i la conselleria de Presidència, gràcies al pacte orquestrat per Pau Pérez, amic comú de Martín i de l'alcalde. Això li ha permès remenar les cireres i tenir visibilitat, així com la consellera Inma Rodríguez al capdavant de l'àrea de Promoció i Patrimoni, sempre tan sensible a Tarragona. Amb tot, l'entrada de VOX pot perjudicar la consolidació del pacte de govern. El partit d'ultradreta presenta Isabel Lázaro, una exmilitant del PP que va sortir rebotada del partit i que ha estat una de les veus més sorolloses del partit a Tarragona.
Dídac Nadal, matar el pare
Dídac Nadal tenia mala peça al teler. Amb 42 anys, el fill del qui va ser el carismàtic i tirant a dèspota alcalde convergent Joan Miquel Nadal arribava a la cursa per l'alcaldia fora de lloc i després d'uns resultats pobres el 2015 que van deixar CiU en cinquè lloc amb només tres regidors. De fet, per encabir Dídac Nadal, es va haver de desmuntar la jerarquia del partit, perquè ell anava de número 15 i va substituir el conseller Abelló, traspassat. Una demostració de força interna difícil d'entendre sense el seu cognom.
Però desfer-se de la influència de son pare ha estat la base de la seva campanya al capdavant de la llista del PDeCAT, dita Junts per Tarragona. Combatent la imatge de pijo, fent un discurs més popular, posicionant-se sense fissures com a puigdemontista i transmetent sensació de modernitat i dinamisme. Amb aquesta recepta la percepció de la seva figura ha experimentat una clara millora. Tot i que no es podrà treure de sobre la sospita que serveix d'alguna manera els interessos que van fer que Joan Miquel hagués de plegar, com ara l'afer urbanístic de la Budellera, que és el que més el separa de Pau Ricomà i un possible pacte amb ERC.
Laia Estrada, el poder de la Part Alta
Defensant dos regidors i gairebé 5.000 vots de 2015 trobem a Laia Estrada Cañón que repeteix encapçalant la CUP de Tarragona, en una circumstància que no sol passar en la formació, tendent a renovar constantment lideratges. Estrada, de 35 anys, filla d'un conegut sindicalista, llicenciada en Ciències Ambientals i dedicada a l'hostaleria i a l'educació és un perfil arquetípic de la CUP, provinent d'Endavant i de l'associacionisme.
En els plens, però, ha estat menys combativa que el que sol ser la formació i oberta a enteses amb la resta de partits de l'esquerra i de l'independentisme. El seu discurs és coherent i arriba a la gent, que durant aquest mandat l'ha pogut conèixer. La CUP té una bossa de vot molt fidel al barri de la Part Alta i entre sectors tarragonins tradicionals i conservarà amb molta probabilitat la representació.
Carla Aguilar, l'escletxa podemita
L'últim conseller municipal de 2015 va anar a parar a ICV i Arga Sentís. Per aprofitar aquest nínxol de mercat i en confluència de totes les sensibilitats de l'esquerra no independentista, Tarragona en Comú Podem ha celebrat unes primàries d'on n'ha sortit escollida Carla Aguilar, una jove politòloga i investigadora de la URV que d'entrar al consistori pot ser clau en algun pacte alternatiu de govern escorat cap a l'esquerra.
David Varona, cinc estrelles
Curiosa aposta dels municipalistes d'ARA, que han configurat una llista municipal tarragonina dita Tàrraco Cinc Estrelles inspirada en el moviment italià Cinque Stelle, fundat per Beppe Grillo i que ha pogut arribar a governar Itàlia a través del seu president Di Maio. El moviment tarragoní en vol imitar el populisme benentès, la democràcia participativa i electrònica i l'ecologisme.
L'impulsor i escollit per liderar aquesta candidatura ha estat David Varona. Té 30 anys, és arquitecte graduat a la Universitat Rovira i Virgili, està casat i té una filla. Va néixer a Almeria i amb poc més d’un any es va traslladar a Tarragona. És una persona extrovertida i s'està donant a conèixer a la ciutat però els resultats que pugui fer són una incògnita. Parteix amb gairebé un 4% d'ARA el 2015, cosa que el fa estar al llindar de la representació.
PACMA, Assemblea i Centrats, a per les engrunes
Tres candidatures més —fins a un total de dotze— es presenten en aquesta ocasió a Tarragona. David Martínez defensarà els 600 vots del PACMA el 2015. Oriol Ochon lidera Assemblea per Tarragona, una formació local d'esquerra veïnal i, per acabar, Carlos Calderón és el cap de llista de Centrats, el partit de l'exconvergent Germà Gordó que vol sondejar si a Tarragona encara queda l'antic vot d'Unió i del catalanisme més moderat i tradicionalista.