A quarts de tres de la tarda tot està tranquil al voltant de Mas Iglesias. Em quedo una estona palplantat davant del col·legi Eduard Toda. Encara no fa ni trenta anys que hi baixava cada dia, a través d'un camí polsós. L'escola estava tancada amb unes reixes molt altes que a mi em feien pensar en Mauthausen; semblava que arribessis a l'escorxador de la fi del món. Ara no sé ni reconèixer per on passava aquell camí. Tot està canviat. Al costat del col·legi de primària hi han posat un institut de secundària que es diu Roseta Mauri, com la famosa futbolista reusenca. No sé si de l'escola o de l'institut, en comencen a sortir tropes de nens poc sorollosos i ordenats vestits amb samarretes grogues.
Quan jo anava a l'escola el Mas Iglesias estava envoltat de tanques de formigó. Darrere hi passaven les nits i els dies els heroïnòmans. No el vam arribar a veure mai. Hi vivia una família, en pobresa extrema, la filla de la qual també venia a l'escola i era víctima de tota mena de menyspreus i vexacions (verbals). Ara hi ha un parc, un jardí de roses i a la casa li han tret brillo. L'ajuntament hi ha fet un centre de documentació d'imatges. És l'esport nacional de Reus, mirar fotos del passat. Des de sota, es veu que a la porxada de la planta noble hi han posat una taula i han encomanat un càtering. Hi han acabat de dinar. Gent de pells tibades i colrades, bons afaitats. Poques corbates però molt d'outfit d'empresari esportiu, amb bambes, texans ajustats i americanes. Com no pot ser d'altra manera Josep Maldonado deambula per la tribuna del mas. Parla per telèfon i menja l'orella la gent que beu cocacoles i endrapa bocins del que sembla coca amb recapte. Hi ha molta gent de la Fundació Cruyff i un mostra representativa de la Junta del F.C. Barcelona, comandada per Jordi Cardoner, el nét de Casaus que té la mateixa comesa que el seu avi, visitar penyes i combregar el poder simbòlic del Barça.
Hi arriba l'alcalde Pellicer i la regidora Caelles. Als homes els fan vestir amb una jaqueta blau marí de la Fundació, amb logo de La Caixa. Les dones no. Tret de la filla de Cruyff; potser a les altres no els acaba d'escaure bé. El regidor Cervera, potser ja cansat de fer de cicerone d'Onolfos, sembla que té atorgades funcions de seguretat pública, perquè dirigeix uns xavals ja granadets que li pregunten quan es podrà jugar a la nova Cruyff Court que s'inaugura davant del Mas Iglesias. Els frustra el pla i els comunica que encara n'hi ha per rato. Un porsche negre esportiu aparca a l'era del mas, i la comitiva en surt en direcció a la pista de gespa artificial. Els nens de primària endreçats en files soviètiques es veuen desbordats per una munió de brivalls d'adolescència consolidada. Hi ha molts negres, en diverses gradacions de color. Han detectat Sergi Roberto, que em passa pel costat amb una àmplia rialla, complagut del bany de masses i hormones juvenils. Li haig de fer una mica de passadís i tot. És un noi molt guapo, amb una cara de bona persona que fa feredat. No és gaire alt i té unes cuixes molt primes i esveltes, impròpies d'un futbolista.
Entren tots a la Cruyff Court. Un camp del que abans en dèiem futbito. Era un joc perillós sobre pedres, tolls i fang. Ara és d'un verd nuclear, amb porteries metàl·liques i tot tancat com la Cúpula del Tro de Mad Max. N'hi ha una altra a pocs metres, a l'estació d'autobusos, però sembla que és un cau de merda i de mala vida. Aquesta llu i queda oberta als quatre vents. S'hi promulguen els valors de l'esport i la integració social, potser per això ho han posat en aquest barri que abans era el cul de Reus i ara un districte lluminós amb tota mena d'equipaments. Hi han dos cartells aferrats a la gàbia, per dins, perquè els nens s'inspirin mentre juguen: en un les catorze regles de Cruyff. Els nens no saben gaire qui és. L'speaker els pregunta que si era conegut com el Gato, el Torpedo o el Flaco. Desconcert, disparitat d'opinions. Poc encert. En l'altre cartell hi diu el nom de Sergi Roberto. N'està orgullós. Han vingut nens de la seva escola reusenca, del Maria Cortina. Part Alta de Reus, encara que els Roberto no siguin Reusencs de Tota la Vida ni gent pudenta. Però vés a saber si havien baixat mai per aquests barris. Sons pares també es fan la foto, amb la vídua Danny Cruyff, per qui no sembla que passin els anys.
Un cops fets els parlaments i repassats tots els tòpics futbolístics, es juga un partidet. L'equip de Susila Cruyff s'enfronta al de Sergi Roberto. La filla de Déu renuncia aviat i es retira a l'envelat contigu. Roberto la toca una mica al mig del camp, repartint joc. No li passen la pilota. Els nens mostren una insistència exhibitòria en dríblings impossibles, ruletes i xuts amb l'exterior. Els de Roberto perden. No para de riure però tip que ignorin la seva ascendència al camp, reté una pilota al cercle central i xuta a porta. Cap problema pel porter, que engospa amb les dues mans. Roberto, l'heroi d'aquella victòria inútil sobre el PSG, també es cansa de fer de convidat de pedra i es retira a a banda a fer les seves coses institucionals, sense perdre el somriure en cap moment, entre desenes de periodistes capitalins i la comitiva político-fundacional que ja comença a badallar a l'hora de la nyonya, sota un sol que crema i que fa que Cardoner reparteixi crema solar que porta a la butxaca per protegir-se la calba.
Fora de la reixa estem jo i els xavals esperant amb la pilota. L'organització els diu que encara hi estaran una hora més, fent fotos i vídeos i acumulant material promocional. Hi ha dues-centes cinquanta Cruyff Courts al món, totes amb les mateixes regles. Tenim ganes que marxi tothom i poder estrenar aquesta.