Daniel Recasens és regidor de Cultura de l'Ajuntament de Reus. Membre del grup municipal d'ERC i quart tinent d'alcalde, ha assumit també la regidoria d'Educació i Política Lingüística. L'àmbit cultural havia estat relacionat directament, fins ara, amb el de Projecció de Ciutat, un binomi que ara no tindrà una relació tan estreta. Després dels primers mesos al càrrec, TarragonaDigital entrevista Recasens per conèixer què hi ha de passar, a la regidoria de Cultura, durant els pròxims anys.
[predef]reus-144[/predef]
Des del govern s'ha fet incís en les limitacions que la Llei Electoral estableix a l'hora de poder fer balanços o anunciar projectes per al futur. Es vol presentar públicament el Pla d'Acció Municipal abans d'entrar a concretar com s'aplicaran les línies d'actuació de cada àrea, però en l'àrea cultural ja s'han sentit noms com el Consell de la Cultura. Recasens dibuixa les línies mestres, els pilars sobre els quals se sustentarà la seva acció al capdavant de Cultura.
La situació actual de la cultura a Reus
—Quina radiografia feu, de l'àmbit cultural de la ciutat?
—El que puc fer és una aproximació, que és política i no tècnica, i que s'ajusta a la meva realitat; no són fets objectius. La sensació és que hi ha molta feia feta, molta gent que treballa en l'àmbit de la cultura a Reus, de vegades com a illes separades, de vegades més o menys acompanyats. Hi ha molta gent acostumada a tenir un tracte natural amb tot el servei públic i hi ha tota una altra gent que en queda al marge, alguns perquè volen quedar-hi, però n'hi ha que probablement no.
Està clar que hi ha hagut una línia, i que una part d'aquest traç gruixut no ens agrada gens, però cal posar-lo en circumstàncies. Venim d'una crisi molt bèstia i d'una idea de la cultura molt de grans esdeveniments i molt pressupostària, i això en algun moment s'atura perquè no hi ha els diners que ho feien natural; s'intenta mantenir molt més aquesta part visible que la invisible.
—A què us referiu?
—La sensació, totalment pròpia, és que falta programació estable, s'ha perdut la idea de capitalitat cultural en termes d'anar a Reus i saber que passarà alguna cosa maca si no ho emmarquem en determinats moments a l'any. Tenim la Festa Major, el Trapezi és un gran esdeveniment, i després tenim petits festivalets que ens vesteixen l'any, però fora d'això sembla que no passi res, i dic sembla perquè no és veritat.
Hi ha moltíssims projectes que venen del sector privat, de sectors petits que sí que tenen idees i moltes ganes de participar, però que queden invisibilitzats o no arriben a poder-ho fer. La radiografia més bàsica és aquesta, una sensació que falta una programació estable que permeti que el ciutadà confiï que el programador públic donarà servei de cultura durant tot l'any, en qualsevol moment i a qualsevol lloc.
Celebro, per exemple, que la regidoria de Cultura estigui lligada a la regidoria d'Educació més que a la de Promoció de Ciutat; celebro que es plantegi la Cultura més enllà dels grans esdeveniments puntuals. Per mi aquest és el gran aspecte; lligat a això hi ha fins a quin punt s'ha permès que el sector cultural intervingui en la projecció i la programació de quina cultura voldríem.
Planificar la cultura com a concepte
—Per tant, l'objectiu és replantejar tot l'àmbit de Cultura?
—Hem relligat molt el terme tradicional; la Festa Major, que és un pes importantíssim, se'ns ha menjat bona part d'altra activitat cultural, que no vol dir que hàgim de fer una discriminació positiva, al contrari. Probablement, el que és tradicional al mateix temps ha perdut el pes de la tradicionalitat. Probablement sí, caldrà començar a repensar la Festa Major dotant-la d'aquest aspecte molt més tradicional perquè reforçar-la pel pes propi que té i, en tot cas, tot el que és satèl·lit la fa més gran i més bonica, però la tradicional ha de ser tradicional. Aquest pes ha anat en detriment d'altres agents culturals que han anat desdibuixant-se.
No és només fer una reunió d'amiguets de la cultura sinó convocar-los i, amb les eines participatives que toquin, poder projectar el mapa de cultura que volem més enllà d'aquí a dos dies o d'aquí a una setmana. I després valorar, veure quines eines ens hem posat per valorar la feina que hem fet i estudiar quins objectius hem aconseguit; aquest donar compte posterior permet corresponsabilitat a tots aquests agents. La cultura no la pot fer la regidoria de Cultura sinó que l'hem de fer entre tots, i hi ha molta creació i molt de talent probablement desaprofitat.
—Els vostres esforços se centraran en tots aquests aspectes més que no pas en la producció?
—La producció s'acaba associant al calaix; no tindrem un calaix molt més gran, no es tracta de fer un Trapezi molt més maco si té el doble de pressupost, no es tracta de fer moltes més produccions teatrals, algunes de les quals engegades des d'aquí, perquè tenim un pressupost que ens ho permet. La producció és necessària, però primer hem de saber què volem produir. Si no sabem quina mena de món teatral volem a Reus, quin sentit té començar a invertir en alguna cosa que no sabem cap on va?
Abans em demanaves una radiografia; el primer esforç ha de ser retratar la ciutat, fer una DAFO bàsica, saber quines debilitats hi ha i quines fortaleses, i a partir d'aquí, veure cap on volem anar. Si hi ha algun aspecte de la cultura que no ens interessa gens o que no hi tenim tradició cultural, doncs no cal que hi posem més èmfasi que el residual, que hi ha de ser sempre.
—I és aquí on entra en joc el Consell de la Cultura?
—Sí, primer hem de veure quina és la cultura que volem i, per tant, hem de fer un esforç per convocar tothom i estimular-los a venir quan els convoquem. Sabem, per tots els processos de participació, que la participació no és l'esperada, la representativitat dels que participen potser tampoc. Hem posat molt d'esforç en la part de la participació ciutadana com a grup municipal, i com a govern s'ha incorporat; són eines necessàries. Hem de començar a involucrar aquestes eines de participació en tants aspectes com puguem, i la cultura n'és un.
Hi ha un segon aspecte especialment sensible. Quan he començat dient que hi ha molta gent fent moltes coses, hi ha una segona part de fer allò que fas que és explicar-la; és una pota que ens és molt fràgil. Visibilitzar tot allò que fem és molt important; aquell que posa tots els esforços a fer un petit festivalet o una exposició, necessita que tota la resta de la gent ho sàpiga, hi vagi, que es valori la feina que s'ha fet, i això és un aspecte comunicatiu.
Hi ha una part que és què fem o què deixem de fer, però hi ha una segona part que és molt important, que és com comuniquem, si ho expliquem prou o no, si s'entén, si apareix, però no com un aspecte merament estètic, no és l'estètica de la comunicació, el que em preocupa, que de vegades també, és si allò que comuniquem, arriba. Allò que fas té molt més sentit quan tothom sap que ho fas.
El futur de la Festa Major
—Heu parlat de repensar la Festa Major, quin impacte hi pot tenir, a què ens referim?
—El canvi de model hi ha de ser, però en el sentit de reforçar-la, no de debilitar-la. Fer grans altres camps de la cultura a la ciutat no vol dir debilitar la que ja tenim, al contrari. La Festa Major no pot convertir-se en un gran passacarrer, té un pes, unes entitats que hi treballen molt durant tot l'any, amb uns esforços molt importants de cohesió amb el que tot això representa.
El moviment que genera la Festa Major, no el genera res més. La quantitat de gent involucrada en qualsevol dels elements del Seguici o en qualsevol activitat, no la genera res més. I aquí hi ha tot un treball que podem fer de cohesió, d'educació, de pedagogia... Si parlem de feminisme i parlem d'igualtat, què millor que fer-ho en els espais on més gent i més diversa hi ha...
—Per tant, quin canvi veurem, en la Festa Major?
—Quin impacte ha de tenir en la Festa Major? L'ha de fer més gran. Però també és veritat que si la Festa Major és i ha de ser un element de marca de la ciutat, tampoc no estem reeixint gaire. Tothom sap quina és la festa de Vilafranca o la de Berga; la de Reus també?, ve gent amant d'allò que és tradicional, folklòric i popular, a viure-ho? Probablement no, probablement és una festa que continua sent molt endogàmica.
Hem de reforçar el que és purament tradicional, la part més científica de la Festa Major, perquè hi ha tota una feina que es fa i que, a poc a poc, anem desdibuixant molt més per la part de Major que per la part de Festa. Que hàgim posat tots els ous a la cistella de la Festa Major no vol dir que ara els traiem per repartir-los, vol dir que hem de cuidar aquells ous, i ampliar cap a altres coses, perquè l'any té molts mesos i molts dies, no només l'estiu.
A més tenim una Festa Major a principi i una a final d'estiu, amb la qual cosa la resta de l'any fa molt de fred, si no tanques la porta. Per això el Consell de la Cultura hi ha de tenir un pes específic, per això la Comissió de Protocol haurem de veure com la treballem, la Festa Major no només no s'ha d'empobrir, sinó que s'ha de perfeccionar.
Oferta per a tots els públics
—Heu explicat que voleu mantenir concerts gratuïts com el de Búhos i Catarres o Roba Estesa i Doctor Prats a la plaça de la Llibertat; això ha d'acabar implicant canviar models com el de Barraques, que és un mantra que es repeteix cada any?
—Jo m'afegeixo al mantra que Barraques s'ha de repensar, però no et podria dir tres apunts que permetessin dir per què s'ha de repensar. Per mi és un model que s'ha de repensar perquè és exitós en termes de participació, ho és en termes generacionals, però també desperta tota una sèrie d'inquietuds i d'al·lèrgies a tota una altra part de la població que no ens podem permetre.
No veig que sigui incompatible una cosa amb l'altra, el model de concerts va en la línia que hi ha d'haver grans esdeveniments que siguin accessibles a tothom, i això vol dir gratuïts. La gratuïtat vol dir, de vegades, treure-li valor, 'allò que no costa res, no val res'; no podem anar cap aquí, tot ha de costar alguna cosa i s'ha d'entendre, però sí que hi ha moments en els quals necessitem que tothom s'hi pugui sentir convidat, i l'única manera és que siguin gratuïts.
Tot té pros i contres; un gran concert multitudinari a la plaça de la Llibertat fa molt de soroll i, per tant, aquelles persones que tenen malalties que les fan defugir els sorolls i les multituds tampoc s'hi sentiran còmodes; hem d'estar amatents a les necessitats que poden tenir altres persones. Festa Major ha de ser un moment de felicitat compartida, per tant, un concert gran i gratuït dona molta felicitat; és una píndola que, de tant en tant, necessitem.
—Ens podem acostumar a tenir grans caps de cartell cada any?
—Això té un impacte directe als pressupostos, i és una pedra que haurem d'anar empenyent a poc a poc perquè es pugui entendre. Però també et dic una altra cosa, és molt fàcil programar quan és a còpia de taló, i hi haurà d'haver la feina de buscar, per exemple en termes de concerts, grups que ens puguin donar un impacte igual de bo sense anar a picar sempre a la porta que sabem que és exitosa.
No podem amagar què ens agrada o què no ens agrada de manera general, però hem de saber fitxar quan toca i com toca. També és una feina pendent; pagant, Sant Pere canta, mai millor dit, però no és el cas. Són dues coses diferents, repensar Barraques i pensar en actes que puguin ser grans i gratuïts, però tot costa, i la gent ha de saber que un concert com el de la plaça de la Llibertat costa molts diners. Val la pena? S'ha de valorar, ara mateix entenc que val la pena, donar aquests espais de felicitat compartida.
Nous escenaris fora dels escenaris
—Pel que fa als espais físics, quins són els que es volen cuidar, potenciar o utilitzar si no s'utilitzen?
—Tenim espais, són limitats però probablement poc explotats. En la línia del Reus Ocult, la ciutat és molt gran i molt diversa. Quan neix l'art de carrer, desmunta la programació en tancat; hi ha tota una cultura que es pot fer en espais que no s'estan fent servir, diguem-li terrats, diguem-li racons. Hi ha petites sales que poden donar-nos cobertura en un determinat buit que tinguem.
Tot plegat ha de sumar, s'ha de posar en conjunció tot el que es fa, no es tracta de muntar una programació amb allò que ja es fa i dir 'ja tenim programació'. Però al mateix temps no passa res per fer-ho. Quan presentem 200 actes de la Festa Major de Misericòrdia és evident que hi ha uns actes que no són purament de Misericòrdia, o en els quals la regidoria no pinta res, però tots aquests actes junts fan una festa que val la pena.
—I quin paper hi voleu jugar, en aquest àmbit?
—Podem tenir actes durant tot l'any, podem implicar molta més gent de la que hi ha ara, podem incloure'ls a la nostra programació, podem acompanyar-los, podem programar de manera més coordinada; tot això passa, per exemple, pel Consell de la Cultura. Si tenim els agents atents, si saben que la porta és oberta en els dos sentits, és molt més fàcil trobar què no estem cobrint i com cobrim allò que algú ja està fent.
Per posar un exemple: fan músiques modernes al Keyboard, però si tanca, ja no hi ha músiques modernes; això vol dir que el que fan no forma part de la cultura a Reus? No fotem! Que la regidoria no la pagui no vol dir que no sigui cultura de Reus. Tot suma, i cal trobar que no tinguem dos concerts a l'any i siguin el mateix dia a la mateixa hora. Pel que fa als espais, en tenim uns que són nostres, uns altres que són mig nostres i podrien obrir-se, i en tenim d'altres que han començat a entrar a la lògica.
Per exemple, els actes que es fan a la Prioral, tenen una bellesa per ells mateixos; la Prioral es pot obrir a fer determinats actes? Ho està fent. I qui diu Prioral, diu Sant Francesc, que té una acústica brutal; el terrat del Casal de les Dones és petit però maquíssim; a la sala del Palau Bofarull, no podem accedir-hi perquè és de la Diputació? Per què no?; al racó de la Prioral, a les Peixateries Velles...
Comencem a pensar en altres espais on, més enllà de terrasses de bars, que ja està bé que hi siguin, es poden fer més coses. Sense esborrar del mapa locals privats que estan fent programació; jo ho dic sempre, la meva música és l'indie i no es fa enlloc, si traguéssim segons quin local, voldria dir que no en podria sentir. Això, tècnicament, no és molt complicat, probablement ho és en termes d'esquemes mentals.
Enteses amb el sector privat i amb altres administracions
—Pel que fa als col·laboradors, heu mencionat la Diputació, i també heu explicat en alguna ocasió que teniu intenció que la Generalitat torni a implicar-se en el Teatre Fortuny. En quin punt està tot plegat?
—Hi ha converses; les coses no les podem fer sols, ara parlàvem del sector privat, però el públic també, evidentment. Quan pensem en el Teatre Fortuny, o en el Centre de Lectura, que és una entitat absolutament privada, si pensem en equipaments, encara és més clar que el cost econòmic és una brutalitat. Com més agents hi hagi implicats, millor, i la Generalitat ha de ser a tot arreu on puguem, i la Diputació per descomptat.
Hi ha el mantra nou que 'ara que la Noemí és allà, si el Poblet escombrava cap a un cantó, la Noemí ho farà cap aquí'; no, no es tracta d'escombrar, és una eina al servei de les ciutats, doncs anem a veure què hi pot fer, independentment de qui la presideixi, perquè al final no són les persones, són les institucions. Si no ho fem tot entre tots, no ho podrem fer.
La literatura tan bonica de treballar en xarxa és una realitat, si no treballem en xarxa, no podem treballar. La Diputació, la Generalitat i l'Ajuntament no són menjadores, el sector públic no pot cobrir totes les necessitats, però sí que les pot acompanyar, pot cobrir els buits que hi ha. Si pensem en la cultura com un bé nou i necessari de l'estat del benestar, al mateix lloc que l'educació o la salut, com que no ho podem fer sols, o agafem tothom de la mà, o no ho podrem fer.
L'Any Gabriel Ferrater el podem fer reeixit, o el podem fer més reeixit amb Sant Cugat, o més reeixit si el fem amb la Diputació, i més reeixit si la Generalitat hi posa de la seva part, el fem des de la regidoria o el fem des de la Biblioteca? El fem com a ciutat? Des del sector públic, o ens hi posem amb el Centre de Lectura i Gosar Poder? Com més hi siguem, millor, i això que és tan elemental, de vegades provoca al·lèrgies, sobretot si hi ha uns colors polítics o uns altres.
—No s'ha presentat el Pla d'Acció Municipal i estem en època electoral, però què n'hem d'esperar, pel que fa a projectes físics, de la regidoria de Cultura? Durant la campanya electoral es va parlar d'un escenari estable al Parc de Sant Jordi...
—El PAM és una eina de quatre anys, i és l'eina amb la qual quedarà blanc sobre negre la planificació acompanyada d'inversions. Allà veurem quina és la voluntat política, si els acords de govern queden reflectits, no es tracta de veure qui hi ha posat què, sinó què ens proposem per als pròxims quatre anys com a govern. Sí que reflecteix alguna d'aquestes idees que hem anat explicant, probablement menys de les que voldríem, però hem de poder explicar-nos. Tenim uns pressupostos i un volum d'inversions, i de miracles no en podem fer perquè, sinó, tornem a construir sobre la sorra, i això no ho podem fer, arribarem on arribarem.