Lluís Miquel Pérez serà nomenat oficialment avui president del Centre de Lectura de Reus. És l'únic candidat que es va presentar a les eleccions després que Jaume Massó, president sortint, decidís no optar a la reelecció. Exalcalde de Reus, ja havia format part d'alguna junta de l'entitat durant els anys 80. Distanciat de la primera línia política, no se n'ha acabat de separar del tot, i les qüestions judicials l'han mantingut, també, a les portades dels mitjans de comunicació, les últimes, per l'arxivament d'algunes de les causes obertes.
[predef]reus-144[/predef]
TarragonaDigital l'ha entrevistat al Centre de Lectura. Hi arribem en Miquel Bonet i un servidor, que fem l'entrevista entre els dos i s'acaba convertint en una conversa a la qual s'afegeix la Txell Blay, membre de la junta sortint i entrant de l'entitat. Pérez prefereix que no tinguem la conversa al despatx de presidència perquè encara no se l'ha nomenat.
Xerrem al Cafè del Centre i després ens acompanya a fer un tomb per les instal·lacions, on acabem fent les fotografies. Amb un to tranquil ens explica el projecte que té al cap, la situació actual de l'entitat i les idees que volen treballar per millorar-la. I no amaga, tampoc, la incidència que pot tenir la qüestió judicial durant la seva etapa com a president.
L'arribada a la presidència del Centre de Lectura
—Per què vau decidir presentar-vos a les eleccions a la presidència?
—Són diverses coses, la principal és que estic prejubilat, i aquí hi ha una certa tradició de prejubilats de banca que són presidents; a més el Jaume va dir que ho volia deixar, i hi vaig anar pensant. A algunes persones els vaig dir que es presentessin i em van dir 'no, home, presenta't tu', i combinat amb la il·lusió que fa... Jo als anys '80 ja hi era, vaig ser tresorer i secretari general, i em feia il·lusió tornar-hi.
I ara hi ha hagut un element que encara me n'ha fet més, perquè a l'exposició de les joies de la biblioteca hi han posat una fotografia d'una junta de principis del segle XX on surt Don Pau Font de Rubinat i, al costat, el meu besavi, Recasens, i penses 'mira, la història es repeteix al cap d'un segle'. Vaig anar parlant amb gent per si volia ser de la junta i tots tenien la mateixa il·lusió.
També vaig parlar amb la gent que ja ho era i vaig descobrir una gent meravellosa; estic content perquè crec que podrem fer un equip molt bo. Hi ha molts professors, que això és important pel vector estratègic que crec que hi ha d'haver, el de fer un relleu generacional, que crec que és necessari. Jo amb 24 anys era secretari general i tresorer d'aquí, però les coses han canviat.
—Quines són les motivacions principals que teniu, ara que agafeu el càrrec?
—Això s'ha de definir amb la junta; jo tinc les meves idees, que es fonamenten amb la idea de gestionar el dia a dia, que ja té una complexitat important, perquè és una casa antiga i que no dona de si per satisfer la demanda d'escoles i d'activitats. Té un finançament molt justet, pot anar fent però no pot fer més. Necessitem un espai més per a la dansa, penseu que hem hagut d'aturar la preinscripció. Hi ha qüestions que ja tenen un determinat horitzó, com és l'ampliació, però que en aquest cas està infrafinançada i hem de trobar la manera de solucionar-ho.
El finançament actual i futur
—I a més d'anar gestionant el dia a dia?
—També hem d'anar pensant en el futur. Quan jo era a l'Ajuntament vam fer dos plans estratègics, m'agrada anar fent escenaris i, gradualment, anar aconseguint objectius. I no és només un objectiu del Centre, el congrés de la Federació de Municipis es planteja el finançament i com adaptar la realitat i l'oferta dels ateneus als temps que corren, que són molt diferents ja no de fa un segle, sinó del segle immediatament passat.
La mateixa biblioteca és una joia, són 270.000 volums, i té un valor patrimonial que només cal anar a veure aquesta exposició, però ara hi ha l'àmbit digital. S'han de treballar noves vies de finançament, el Centre de Lectura està declarat d'utilitat pública, que a efectes legals és el mateix que una fundació. Això exigeix molt en termes de transparència i rendiment de comptes, porta molta feina, i les entitats no estan preparades per aquesta feina tan professional.
Per altra banda, però, et permet unes possibilitats de finançament amb bonificacions per al donant que s'han d'explorar més, que no dic que no es faci, però s'ha d'intensificar. Tan a la menuda, amb micromecenatge, com amb l'augment de la nòmina de membres d'honor com Repsol. Aquí a Reus hi ha empreses grans que se les ha d'anar a veure, si no es prova, no se sap.
Dels serveis per als socis a l'obertura als que no ho són
—I de l'àmbit més social?
—L'altra qüestió és com oferim més i diferents serveis als socis, formats diferents, tant en les classes com a les conferències. Sóc partidari d'organitzar activitats de caràcter participatiu. Sempre explico una anècdota: estic fent una tesi a la facultat de Ciències Econòmiques i vaig anar a un cercle de converses sobre política econòmica dirigit per un catedràtic.
Allà hi havia professors, alumnes i convidats, com jo; això dona molt més de si per aquella gent que vol estar al dia de les coses. No és passiu com una conferència, que també se n'han de fer, igual que de presentacions de llibres, es tracta d'entrar en una dinàmica de coneixement. Jo ara vaig a les activitats que es fan i em fixo en la gent que hi va, i que també l'hem d'aprofitar.
Es poden fer seminaris, són formats de qualitat que no tenen per què ser elevadament acadèmics, que poden ser de divulgació. Com el Pint of Science que es va fer, o el TEDx, que ja estic treballant per apropar-ho més al Centre, i posant bastant d'èmfasi en els àmbits científic i tecnològic. Als ateneus se solen fer més activitats sobre llengua, literatura, història, ciències polítiques...
Tot això està bé i s'ha de seguir fent, però en ciència i tecnologia estem bastant malament, i la relació amb les facultats que tenim a través de l'Antena del Coneixement, l'hauríem de mirar d'aprofundir més i enrobustir en medicina, arquitectura, econòmiques, enginyeries... Vaig parlar amb la rectora i hi té disponibilitat total. És una estratègia de consolidació d'esforços, que aquesta sigui una casa 'Open Arms', per entendre'ns, que si algú se n'ha anat perquè no s'ha pogut acomodar als horaris i als espais, que pugui tornar, i també amb una visió egoista que això comporti més socis i més ingressos.
—Hi ha possibilitat de creixement de socis, teniu números?
—No, números no. El que m'he trobat és gent que em felicita pel càrrec i n'hi ha que em diuen que es van donar de baixa quan em vaig jubilar, però que tornaran a donar-se d'alta; això no són un o dos, són força gent. Això que es feia abans de Registre Civil, Centre de Lectura i Ploms al mateix dia, ja no es fa. Ara el que has de fer és generar serveis que puguin atraure interès, o dotar d'una sèrie de privilegis o beneficis als socis que els rendeixi ser-ho.
Per exemple, la gent no sap que, fins als 23 anys, tothom pot entrar a la biblioteca de franc, perquè és un acord que vam fer amb la xarxa de biblioteques per integrar-nos-hi. Els socis no saben que, pel fet de ser-ho, tenen dret a una sèrie de localitats al Teatre Bartrina. Això s'ha de posar en relleu, perquè la gent acabi dient 'entre una cosa i l'altra, surt a compte fer-se soci'.
—Teniu previst ampliar aquesta cartera de serveis?
—El que volem és saber, que la gent ens expliqui, tenir l'opinió dels interlocutors, dels treballadors de la casa, de la gent responsable dels serveis, i després decidir. No entrarem pel broc gros, no tenim el coneixement a la menuda suficient per prendre una decisió a priori; aquesta decisió a priori és augmentar la gamma de serveis, a partir d'aquí, ja ho veurem.
Hi ha el repte del canvi generacional, tenim sis anys de coll per buscar gent d'uns 40 anys. I després hi ha una altra faceta, que és que això que es fa aquí sigui conegut per la gent que no són socis. Tenim l'obligació i la devoció que sigui així; el Pere Anguera ja qualificava el Centre de Lectura d'institució ciutadana, és més que un ateneu, és una entitat de referència, social, i no pots ser egoista en el sentit de dir 'només faig coses per als socis'.
Hem de ser proactius amb la programació, no ens l'hem de plantejar per anar omplint dies quan algú t'ho proposa. Hi ha d'haver unes línies de treball i una aposta per determinats coneixements, com la potenciació de l'art. La sala Fortuny va ser una referència a tot Catalunya i ja no ho és, hi ha el cinquantè aniversari del cineclub, que serà una fita important... Hi ha moltes coses per fer i molta il·lusió, i també molta prevenció de no entrar com un elefant en una 'cacharrería'.
—Heu pensat a pujar la quota?
—En principi no ho farem, primer hem de veure com estem, ens hem de donar un temps. No penso que, a l'hora de confegir el pressupost de l'any que ve, puguem contemplar un escenari d'ingressos o una necessitat d'increment, l'altre potser sí.
El seu pas per l'Ajuntament i la motxilla judicial
—Pel que comenteu, teniu intenció d'aprofitar els sis anys de presidència, no?
—Jo sí, si fos possible sí. Tampoc són tants anys, aquí hi ha un sistema de dos en dos que no sé qui el va inventar, perquè podrien ser quatre i quatre, però són dos, dos i dos. Si vull fer una planificació de caràcter estratègic, com a mínim, ho he de fer a sis anys. Després, si els socis no volen o si jo tinc algun 'tinglado' que encara no m'he tret del damunt, doncs abordarem la situació com vingui.
—Què heu volgut dir, amb 'tinglado'?
—El tema judicial; no l'he volgut amagar. Penso que guanyaré perquè a Madrid ja ho he guanyat i són els mateixos casos, però encara s'ha de produir, aquest judici. Mentre hi hagi judici jo delegaré estatutàriament, i quan s'acabi el judici ja veurem què passa.
—Esteu tranquil, però?
—Jo estic tranquil amb la meva consciència i estic tranquil perquè tinc dues sentències corresponents als dos mateixos casos per la via administrativa.
—El vostre pas per l'Ajuntament influirà d'alguna manera o altra, en la vostra presidència?
—Això és normal, al Centre; si comptem quants presidents del Centre han sigut alcaldes i quants alcaldes han sigut presidents del Centre, en podríem comptar mitja dotzena com a mínim, perquè és una entitat ciutadana. Jo vull aïllar la meva presidència del fet que hagi tingut responsabilitats, però també és cert que aquestes responsabilitats tenen les parts bones i les dolentes.
La bona és que conec molta gent, tinc relació amb institucions i això pot obrir portes. Per exemple, amb el subdelegat del govern tenim un tema pendent de solucionar, quan vaig decidir presentar-me li vaig comentar al president si volia que avancés la gestió i em va dir que sí. I amb l'Ajuntament en primer lloc, si l'actual alcalde va avalar la meva candidatura, vol dir que podré anar a parlar amb ell.
Tinc més portes obertes per demanar, però a part d'això, també per poder portar gent com l'Antoni Castells a fer una conferència sobre economia, o el Josep Maria Vallès, gent d'aquesta categoria que, a més, com que els hem de dir que només podrem pagar-los els quilòmetres i el pica-pica... Com també ajuda la gent de la junta que a les seves especialitats tenen coneixences. Hi confio molt, en la junta, he descobert gent que feia molt de temps que no hi tenia relació; crec que és un equip potent, il·lusionant.
L'apunt, per Miquel Bonet
Parla fluix i de cada tres frases en deixa anar una amarada de sornegueria i mala bava. Té unes maneres de fer que semblen més del segle passat que del present, però sap què ha de dir. Se sap de tornada però es resisteix a deixar passar els focus de les càmeres i la premsa. És un home popular. «Què voleu que hi faci si la gent m'estima». «M'ho ha dit molta gent que m'hi presenti!» Tot i això, d'haver-se fet una enquesta entre els socis de la institució centenària reusenca, és poc probable que algú hagués assenyalat Pérez com un bon candidat a la Presidència del Centre de Lectura, després de les imputacions judicials.
Ara, vist el fet consumat que ningú no ha tingut ganes d'enfrontar-s'hi, tothom cau del cavall i s'adona que Lluís Miquel Pérez és el millor president possible perquè, per sobre de tot, té ganes de ser-ho. El Centre de Lectura encara uns anys clau on haurà de combatre per a la seva supervivència. Dit així pot semblar apocalíptic, i segurament ho és, però en esperit, el Centre de Lectura no pot perdre més temps i ha d'apostar de manera decidida per la modernització, la digitalització i, més enllà d'aquestes coses òbvies, creure's el seu paper de nucli irradiador de la cultura a la ciutat i a tot el Camp de Tarragona.
Pérez és conscient que cal aquesta transició, i per això confia en una Junta que tingui continuïtat més enllà del seu lideratge. Dur a bon terme l'ampliació del casalot i reorganitzar l'espai amb lògica i funcionalitat serà el primer repte —immediat— del seu mandat. Haurà de trucar moltes portes per treure uns quartos que per a la Cultura —la privada, la bona, la que no et dóna contrapartides electorals— sempre costen d'arrancar.
Mentre sigui president, l'ombra d'una altra imputació judicial en el marc del cas INNOVA —ell en diu 'tinglado'— serà sempre present. Tot i que no implicaria haver d'abandonar el càrrec, entén el desgast que suposaria per a la institució i té clar que, si succeís, delegaria temporalment fins a la seva absolució, de la qual n'està completament convençut. Fa temps que se'l veu per la Biblioteca, treballant en la seva tesi que ha pogut emprendre amb la prejubilació. Sembla que els pròxims anys no la podrà acabar.