L'any 2011 va néixer, a Reus, la Fundació Margarita Bocio. Es dedica a col·laborar en projectes que tinguin per objectiu ajudar la infància i, a aquestes altures del 2019, ja ha distribuït més de 250.000 euros entre intervencions puntuals i programes estables. L'entitat neix de la mà de Francisco del Río i els seus fills i en memòria de la seva dona i mare, Margarita Bocio.
TarragonaDigital ha entrevistat Francisco del Río, fundador i president. Ens hi trobem a la plaça del Teatre, on hi ha la seu de la Fundació Mossèn Frederic Bara, una de les entitats amb qui col·laboren. Un matí plujós ens fa traslladar l'entrevista a una cafeteria, i allà ens explica el que es pot consultar al seu web, com va néixer la Fundació Margarita Bocio. Han hagut de reduir el ritme d'ajudes que lliuraven per no posar en perill el capital social de l'entitat, que és el que permet generar el que dediquen als programes.
Els inicis de la Fundació
—Per què decideixen crear la Fundació Margarita Bocio?
—Tot sorgeix com a conseqüència d'una mala praxi mèdica, el meu primer impuls va ser demanar que es fes un estudi, una investigació, perquè es prenguessin les mesures adequades per impedir que un error humà com aquest es tornés a repetir. Si s'hagués fet això, jo no hauria mogut un dit, però no es va fer i, a més, d'una manera barroera, i llavors no em va quedar més remei que emprendre accions judicials que van durar deu anys.
Al cap de nou anys vam tenir una sentència favorable. En aquest punt s'hi van sumar els meus fills, que abans no sabien que jo havia emprès accions. Teníem clar que no ens aprofitaríem dels diners de la indemnització, i vam estudiar diverses possibilitats. Aprofitar-nos dels diners ens hauria anat bé, perquè érem cinc i teníem quatre hipoteques en vigor, no ens sobren, però ens semblava poc ètic.
—I per on comencen, com arranquen?
—El primer que vam pensar va ser ajudar gent que estigués en situacions semblants a la nostra, però ens vam adonar que era complicat, i vam decidir que el més adequat era ajudar la infància, i en concret la d'aquí. Sense haver cobrat, encara, em vaig dedicar a visitar gent que ens pogués ajudar a obrir-nos una mica. Vaig visitar el president de la Diputació, l'alcalde, l'arquebisbe...
Aconseguir la inscripció al registre de fundacions va ser un altre calvari, ens van fer canviar tots els estatuts, tornar al notari per fer-los de nou... Però ens en vam sortir i vam començar a funcionar. La primera ajuda va ser a La Muntanyeta l'any 2011, i després ja vam començar a rebre sol·licituds, que les hem anat atenent gairebé totes fins ara, que hem hagut de començar a seleccionar.
Des d'ajuts puntuals a programes estables
—Què els ha portat, a haver de seleccionar?
—Un exemple és l'ajuda que feia gairebé sis anys que teníem; cada setmana portàvem 30 dotzenes d'ous i 40 quilos de carn a Càritas Sant Joan per a les famílies necessitades. Això què té a veure amb la infància?, doncs que a gairebé totes les famílies hi ha nens, però no és una ajuda directa, i en aquest moment en què no tenim una situació econòmica folgada, doncs hem hagut d'aparcar-ho.
—I per tant, col·laboren amb projectes amb una incidència més directe en la infància?
—Ens comencen a arribar peticions de gairebé tota la província; hi ha comarques que encara no ens han trobat, però col·laborem als Pallaresos, El Catllar, Altafulla, Torredembarra, Tarragona, Reus...
—Quins projectes impulsen?
—O projectes que ens demanin ajuda, o sobretot ajuts puntuals per a la compra de llibres i material escolar, sortides extraescolars, ulleres... I projectes com el de la Fundació Bara, on col·laborem amb un projecte que ens van plantejar i en el qual seguim participant. O el muntatge de l'aula multisensorial de l'escola Alberich i Casas, projectes d'iniciació i suport a la lectura, de reutilització de llibres... Els projectes que ens posen en consideració sense importar-nos gaire si són projectes nous.
—A què us referiu, amb projectes nous?
—Hi ha fundacions que et diuen que per concedir-te una ajuda ha de ser un projecte nou, però els projectes nous s'han de mantenir, i això costa diners. Aquí, qui ve dient que necessita, si ho tenim, ens hi posem.
No fem mai ajudes directes. Si ens ve de la direcció de l'escola o dels treballadors socials, sí, a través de gent que coneix el cas i la necessitat. Els diners al compte del pare del nen que necessita el llibre o les ulleres no ho hem fet mai, ni ho farem.
«No has de buscar que t'ho reconeguin»
—Expliquen que el seu objectiu és que aquestes ajudes puguin anar arribant més lluny, com s'aconsegueix, això?
—No pretenem ser exemple de res; la vida ens va posar en aquesta situació, i una vegada aquí, el que volem és dormir tranquils, i això ho aconseguim. A partir d'aquí, el que facin els altres no ens importa. Si algú vol ajudar, pot; hi ha qui ens ajuda, i és ben rebut i agraït. Hem de tenir en compte que les ajudes que ens fan a nosaltres i que serveixen perquè nosaltres puguem ajudar tenen una desgravació fiscal important —diu, somrient, sabent que pot ser un motiu per a algú per participar-hi—.
—Hi ha algun projecte que hagi tingut un especial impacte en la Fundació o els que hi participen?
—Jo diria que n'hi ha molts, però és que tampoc ens impliquem gaire en el final personalment. Hem rebut cartes d'agraïment a les ajudes que hem fet que han sigut entranyables, però no hem arribat a viure el cas directament. Jo crec que l'ajuda està bé que la facis, però no has de buscar que t'ho reconeguin o que t'ho agraeixin, i per això evitem el contacte directe amb l'ajudat.
Ara, amb el col·legi Rubió i Ors, on hem fet una ajuda puntual per a la reutilització de llibres, hi ha un contacte personal amb la directora, i està molt agraïda; encara que intentis posar distància hi ha moments en els quals no ho aconsegueixes. L'aula multisensorial de l'Alberich i Casas, sense que ningú els ho demanés, han volgut posar a la porta una placa que hi digui que l'aula es diu Margarita Bocio, doncs és fabulós. Darrere de cada cas hi ha una mica de fibra que es mou, i això està bé.
—Més de vuit anys després, encara els queden recursos i ganes per seguir endavant?
—Més ganes que recursos. Hem tallat les ajudes a Caritas de Sant Joan perquè els recursos han baixat. El nostre objectiu era mantenir el capital amb el qual vam començar la fundació intocable i dedicar a les ajudes el rendiment d'aquest capital més els donatius que poguéssim rebre, no hem demanat mai una subvenció pública ni la demanarem.
En aquest moment estem per sota del capital social i per això hem frenat; ara, les ganes segueixen intactes, com el primer dia o més i tot. T'adones que hi ha molts casos que sembla mentida, però per 50 euros li pots facilitar unes ulleres a un nen, i quina diferència en aquest nen amb ulleres o sense! Doncs casos així els veus cada dia, i això et posa els pèls de punta.