Interior de la merceria Parisi, amb les dues dependentes darrere dels taulells, a banda i banda, i clients al centre

Gairebé un segle d'història que arriba a la recta final: tanca la merceria Parisi de Reus

La setmana vinent començarà la liquidació per tancament fins al 30 d'abril, quan el negoci s'acomiadi definitivament

Recta final per a un altre establiment «dels de tota la vida» de Reus. La merceria Parisi començarà, d'aquí a una setmana, dos mesos de liquidació fins a tancar definitivament el negoci. Manuel Parisi, propietari del negoci i de noranta anys, ha optat per tancar un negoci que va posar-se en marxa quan ell en tenia tan sols cinc.

Tens Telegram? Afegeix-te gratis al canal de TarragonaDigital: les millors fotos i vídeos, les últimes hores i ara també pots comentar! CLICA AQUÍ i apunta't ara, t'esperem!

Des d'aleshores fins ara ha estat a tres ubicacions diferents, començant pel local inaugural, al carrer de la Font i seguint pel carrer de Llovera, just davant de la botiga actual, a l'aleshores recentment inaugurat edifici de L'Equitativa. Un negoci testimoni dels canvis que ha viscut el sector de la merceria les darreres dècades.

N'és testimoni, també, Montserrat Garceball, que fa 55 anys que hi despatxa, des que el pare de l'actual propietari li va oferir posar-se darrere del taulell. «No he treballat enlloc més; a l'estiu agafaven canalla per treballar, vaig començar amb dotze anys i ja no vaig marxar, soc aquí des del 66», explica.

Mostres d'agraïment i nostàlgia compartida

Des que van anunciar el tancament, el pròxim 30 d'abril, la clientela no ha parat de transmetre'ls agraïment  pels anys dedicats i un bon gruix de nostàlgia compartida pels records acumulats. Només cal passar qualsevol moment per cal Parisi per comprovar com, bona part de les converses, comencen o passen per comentar el tancament entre que es demanen vetes i es miren els botons.

«Cada dia ens ve gent dient que li sap greu que tanquem», certifica la Montse Garceball, una de les dues Montses que, aquests últims anys, són als taulells de la merceria. «Jo volia arribar als 70, però bueno, he arribat als 67», explica emocionada. L'1 de març començarà la liquidació per tancament, fins al 30 d'abril, quan la persiana de la botiga s'abaixarà per última vegada.

Fins llavors, els agraïments i els «quin greu que tanqueu, després de tants anys» són constants. I amb aquelles persones amb les quals tenen un vincle especial, encara més. «Una amiga meva, que fa 25 anys que ens coneixem, m'ha portat una planta, que m'ha fet una il·lusió immensa», explica Montse Garceball.

Cal Parisi, testimoni dels canvis al sector

El de la merceria és un dels sectors que ha canviat més dràsticament les darreres dècades. «El negoci ha canviat molt, quan vaig començar hi havia molta modisteria, venia gent de tot arreu», recorda. «Ara també, però és clar, no hi ha tota la modisteria que hi havia, teníem i tenim molta passamaneria, botons...».

Quan no només era més habitual que hi hagués tallers de modisteria, sinó que es cosia a casa, «hi havia hagut anys que érem deu i dotze persones, aquí treballant». «Hi havia els tres amos, que també despatxaven si convenia, els quatre treballadors habituals i tres o quatre més de reforç quan convenia, que era a l'estiu perquè venia la joventut», i no només la de Reus, sinó de tota l'àrea del Camp de Tarragona.

Ara s'ha anat perdent l'hàbit de cosir a casa, tot i que apunten que podria estar tornant mínimament. Les vendes de la merceria han anat servint per cobrir més els treballs manuals o l'afició que no l'hàbit d'arreglar camises, bruses i pantalons. Tan elles com la clientela asseguren que a Reus n'hi ha diverses, de merceries, però totes han anat ampliant o complementant el negoci.

Façana de Cal Parisi de Reus
Al lateral de la porta encara queda algun record del mural de Ceferí Olivé que guarnia tota la façana de l'establiment | Jordi Olària Gras

En alguns casos, oferint tallers, en altres venent productes que no són només passamaneria, botons, vetes i fils. Una dinàmica que evidencia els canvis que ha viscut un sector tradicional com aquest. També pel que fa a la imatge i l'interior de la botiga; «abans estava tot tancat i he anat traient-ho a la vista, perquè la gent, si ho veu, ho compra, però si no ho veu, ara no ho compra», resumeix Montse Garceball.

Els calaixos i prestatges tancats han donat pas a les capses obertes i les mostres accessibles. «Abans et deien 'vull una cinta d'aquesta mena, una d'aquella i una altra d'aquella', o una passamaneria, o un botó, i ara no», afegeix. Un canvi que no ha afectat l'organització del gènere.

«Una de les primeres coses que em van ensenyar va ser que tot havia d'estar ordenat, perquè el dia que ho poses on no toca, és el dia que tot va malament». Les prestatgeries no són les úniques que han canviat amb els anys, també la façana. El mural amb botons grossos i el cartell de 'merceria' obra de Ceferí Olivé, pintor aquarel·lista i fill il·lustre reusenc, va desaparèixer fa uns anys.

«El mural el van treure els amos de la casa, naltros estem de lloguer, i l'Ajuntament tampoc ho va protegir», explica ella a qui, com a bona part de la clientela habitual, li agradava aquella pintura, emblemàtica i distintiva d'un establiment, cal Parisi, que encara la recta final d'una història gairebé centenària.