El Mediterrani, una frontera que delimita de forma clara un nord ric amb un sud pobre, és un mar que culturalment i històricament uneix pobles. La crisi de la immigració, la guerra de Síria o el radicalisme islàmic són temes clau pel futur d'aquests pobles i que obliguen a nord i sud establir un diàleg com mai ho han fet abans. Enric Olivé és el director de la Càtedra UNESCO de Diàleg Intercultural a la mediterrània de la Universitat Rovira Virgili (URV). Olivé va estar recentment a París per participar en una conferència sobre la pau organitzada per la UNESCO. Parlem amb ell d'immigració, religió, radicalització i dels reptes de la Unió Europea.
La immigració, un tema clau
—Un dels objectius d'aquesta càtedra és treballar tot allò que té a veure amb el diàleg entre el nord i el sud de la Mediterrània. Com està ara mateix aquest diàleg?
—El diàleg entre els pobles, universitats, entre la societat civil és força lloable. Lamentablement això no es tradueix amb una activitat institucional de diàleg i d'ajuda als països tercers de la Mediterrània. Per què passa això? Probablement perquè Europa cada vegada està més tancada amb ella mateixa, té por dels processos migratoris i això fa que es quedi paralitzada davant dels problemes de desequilibri entre el nord i el sud de la Mediterrània.
—Europa no ha entès que no establir diàleg, no cooperar o l'immobilisme, empitjora els problemes, com ara el de la immigració?
—Sí, però l'Europa dels estats ha quedat paralitzada davant d'aquest fenomen. Sempre hi ha hagut immigració del sud al nord, però ara està disparada perquè la globalització ha fet que tots els racons del món puguin veure de quina manera es viu i com es viu i perquè es viu d'aquesta manera al nord. Això fa que la gent tingui ganes de millorar i de tindre una vida millor i decideixi emigrar. L'emigració no és mai un fenomen còmode, és un fenomen vinculat al perill: la despesa de la família, el desarrelament, etc.
Alguns estats han vist els avantatges, positius, per la seva societat d'acollir migrants. Per exemple, és el cas d'Alemanya. Merkel és conservadora però ha intuït el fet positiu que representa la immigració. Tinguem en compte que la major part d'immigrats que han fet cap a Alemanya són gent d'un nivell acadèmic molt alt, són enginyers, informàtics, metges, etc. Però la Unió Europea ha quedat paralitzada i l'únic que se li acut és gastar molts diners en blindar les fronteres. Unes fronteres que són impossibles de blindar, sempre hi haurà forats
—I com hem d'abordar el tema de la migració? Quin plantejament ha de fer la Unió Europea?
—Diverses coses. La primera és ajudar al desenvolupament dels països del sud. Una ajuda radicalment diferent de com s'ha fet fins ara, ajudant a l'educació, a la implantació de la indústria, ajudant al desenvolupament d'una sanitat pública adequada, d'un ensenyament primari adequat. Segon, la liquidació i persecució de les màfies que s'enriqueixen a costa dels immigrants clandestins. El tràfic de persones en aquest moment està superant en negoci el de les armes. I el de les armes és un negoci de primera magnitud. I tercer, l'acolliment d'aquests immigrants. No estem tractant amb animals, estem tractant amb persones humanes que tenen una dignitat per elles mateixes. No podem disparar com ha fet a la Mediterrània l'exèrcit marroquí.
—Per què creu que això, que és força evident, no es fa? Per què els estats membre segueixen negant-se a l'ajuda al desenvolupament del sud?
—Perquè Europa està paralitzada per la por. En el fons els populismes que han nascut o estan naixent a Europa són producte d'aquesta por. Darrere d'aquesta por hi ha majoritàriament racisme. La diferència la veiem com un atac a la nostra identitat. Quan, en veritat, l'ésser humà des de sempre ha gaudit de la diferència i a partir de la diferència ha augmentat les seves capacitats. Però en canvi, el racisme pensa el contrari. Hi ha alguns països, com Hongria, on aquest populisme es basa amb la suposada defensa de la identitat.
Religió, cultura religiosa i espiritualitat
—En la seva intervenció a la conferència de pau a Paris parlava de laïcisme intolerant. Què vol dir?
—El laïcisme intolerant és el d'aquelles societats que han implementat una separació de la religió i la societat, que és positiva, però que ha traspassat aquesta línia de la separació i ha fomentat que la religió es vegi com un acte absolutament privat i que, per tant, no pot estar a l'àrea pública i no pot estar a les escoles. I ha liquidat tot element espiritual i cultural-religiós de manera que els nostres joves tenen una ignorància absoluta de la cultura religiosa. I també hem liquidat els factors espirituals que representen les diverses religions. Això xoca amb un món islàmic en el qual la religió és un eix fonamental de la vida social.
—Suposo que això es genera quan la nostra societat, després de molts anys d'imposició catòlica, decideix trencar amb aquesta. Hem perdut l'oportunitat però de fomentar l'aprenentatge de la cultura religiosa, del coneixement sobre les religions?
—Efectivament. Això el conseller Josep Bargalló ho ha dit un parell o tres de vegades. La importància de tornar a reprendre, no la religió com a creença, sinó com a cultura. I no només això, sinó les diverses tradicions religioses i culturals-religioses que hi ha a Catalunya. En aquest moment tenim sikhs, tenim hinduistes, diferents tradicions dins l'islam, budistes. Es tracta d'una minoria molt consistent. La manera de liquidar el racisme és a través del coneixement de l'altre i l'enriquiment que per mi representa conèixer la cultura de l'islam. Que els joves que provenen de famílies musulmanes entenguin també els rituals i les nostres festes i que cada cop que se celebri el Nadal, tothom sàpiga per què se celebra.
— I per què això no s'ha fet?
—Hi ha una tradició laïcista a la nostra escola, 'progressista', que ha impedit que això es portés a terme des de l'establiment de la democràcia a Espanya.
La radicalització dels joves
—Parlava en la seva conferència dels joves que tenen un coneixement erroni de l'islam. Ens trobem davant d'un problema molt greu a Europa, que és la radicalització d'alguns joves.
—A París vaig parlar de l'exemple dels nois de Ripoll que van esdevenir uns assassins i uns terroristes. Fixem-nos amb aquests nois. No vivien a un barri marginal, no eren marginats. No és el cas, eren uns bons nois, d'un entorn semirural, que tenien una bona educació perquè havien anat a l'escola pública, eren uns nois arrelats a la terra, per tant, mai ningú hagués pogut pensar que podien acabar convertint-se amb uns terroristes.
—Què va passar?
—La meva anàlisi és que els avis, o els pares d'aquests nois, aquests immigrants producte del període colonial i post colonial, són gent que han renunciat d'una manera voluntària a les seves arrels culturals i religioses amb l'objectiu de convertir-se amb més bons francesos, espanyols o italians. Aquests primers immigrants s'han adonat que tot i renunciant a tot això continuen sent ciutadans de segona. Aquesta tercera generació, la d'aquests joves, ha tingut una bona formació, però en canvi no té cap arrel cultural religiosa que els blindi davant d'un boig que pugui menjar-los el cervell i radicalitzar-los.
Com que no tenien aquesta cultura religiosa, no coneixen pràcticament l'alcorà, ni els rituals de l'islam, si els venia algú, com el cas de l'imam de Ripoll, els hi podia vendre la necessitat de reconvertir-se a l'islam i vendre la idea que per reconvertir-se cal matar a gent perquè això és el que diu el profeta de la jihad. Cosa que és falsa. La jihad parla d'una guerra interior per fer-nos més bons. Aquests nois acaben en mans d'un radical boig i acaben fent el que van fer. I això en molt pocs mesos. La radicalització són tres o quatre mesos.
—Com s'evita això?
—L'antídot és més cultura religiosa, no menys. I sobretot més cultura espiritual, com una dimensió de l'ésser humà que no podem desprestigiar. Una altra cosa és, que és evident, que l'escola pública no pot fer proselitisme religiós de cap de les religions, però pot fer cultura interreligiosa, perquè els joves sàpiguen quins són els valors culturals i espirituals de cada una de les religions. Totes sumades ens donen un panorama espiritual del país que és molt positiu per la societat. Si no portem això a les escoles, la cultura religiosa però també l'espiritualitat, acabarem malament.
—Creu que també hi ha un problema d'identitat en el cas d'aquests joves. Són joves que se senten desarrelats?
—Sí, el problema és de desarrelament. El problema però, és que hem identificat desarrelament amb marginalitat. I no és així. La marginalitat és una cosa i pot ajudar el desarrelament, però el desarrelament és cultural i espiritual. I és la convicció de què la meva cultura no és admesa com una cultura igual que les altres. Aquest suposat menyspreu em fa ser més radical en contra del país que m'ha acollit i acabo odiant a aquest país que m'ha acollit perquè no accepta el que jo puc aportar a aquesta societat.
—Hi ha algun país del nord de la Mediterrània que estigui canviant aquesta visió?
—A tots els països s'estan fent esforços en aquesta línia. Hi ha diversos projectes europeus, molts investigadors que es dediquen a aquesta temàtica, institucions que es dediquen a això i que posen l'èmfasi en el fet que no n'hi ha prou en fer una política policial, de serveis secrets, sinó que s'ha de començar a treballar abans que pugui succeir la radicalització. I el tema de la radicalització dels joves és un tema crucial pel futur d'Europa. Si Europa no sap atacar aquest problema d'una manera intel·ligent, aquest problema cada vegada serà més gros.
—Per acabar. Més enllà de polítiques a escala europea o d'estats membre. Quin paper poden jugar en l'enfortiment del diàleg ciutats com Tarragona que es troben al mig de la Mediterrània?
—Les ciutats mitjanes podrien tenir un paper molt protagonista en buscar polítiques que fossin innovadores en aquest camp. És més difícil l'aplicació en grans urbs com Barcelona, Madrid o París. En ciutats més petites, com Tarragona, s'hauria de poder trobar accions pilot en aquesta línia. Les autoritats locals poden fer molt perquè tenen un protagonisme en les escoles primàries. Podrien fer una política de prevenció de la radicalització.
—Com?
—A través de la cultura, de les escoles, d'implantar coneixement de les diverses religions. Torno al conseller Bargalló, l'altre dia va posar com a exemple l'escola catòlica, l'escola religiosa, en la qual s'està donant una informació de les religions plural, cosa que no s'està fent a l'escola pública. Perquè l'escola pública ha fet una cosa que em sembla antipedagògica: Dividir els nois i les noies depenent de si fan o no religió i que aquesta sigui la catòlica. Tots han de fer cultura religiosa, una cultura religiosa que evidentment no sigui només la catòlica, sinó que sigui la de tots. Perquè això els enriquirà, farà que tinguin un coneixement de l'altre.