D'aquí a poc més d'un mes complirà 56 anys, però Lluís Gavaldà (Constantí, 1963) continua desprenent energia dalt i baix dels escenaris. El cantant dels Pets es troba immers en la gira de 'Som', el disc que la banda va publicar a l'octubre i que van estrenar el desembre passat al Liceu. Aquesta setmana, Gavaldà es deixava veure a Tarragona però amb un altre barret: el de director musical del Minipop, que celebrarà enguany la seva novena edició.
Aprofitem, doncs, per asseure'ns una estona amb ell i repassar els atractius del festival, les primeres reaccions al disc dels Pets, el seu projecte televisiu 'El celobert', i el país vist des de la vora de Londres, on resideix des de ja fa alguns anys.
El Minipop, consolidat i reconegut
—Tornem a tenir aquí el Minipop. L'any passat dèieu que era el millor cartell: enguany també?
—Fa una mica d'angúnia dir aquestes coses! L'any passat vam fer un salt qualitatiu i aquest any l'hem mantingut, i amb això ja n'estic content. El fet que vingui el Carlos Sadness és una fita important pel festival. És un cantant de prestigi internacional, que s'ha adaptat molt a les condicions del Minipop perquè la idea li va fer molta gràcia. Hem trobat molta complicitat i estem molt agraïts.
—Hi haurà també el Quimi Portet...
—Era com un somni! Feia molts anys que li anàvem al darrere, ja no únicament per 'El último de la fila', sinó per la seva carrera en solitari, i era com la gran 'patum' que ens faltava per portar. I també ve el Joan Pons, el Petit de Cal Eril! Ha estat un regal extra: fa disc nou i el traurà una setmana abans del Minipop, o sigui que tindrem l'estrena universal. Ah, i també ve el Xarim Aresté, que ha tret nou CD i és excepcional.
—Però el Minipop també aposta per buscar nous artistes...
—Sí, ens agrada buscar artistes emergents. Per exemple, Germà Aire sorprendrà molt a la gent, com El Invisible Harvey. Ens fa molta il·lusió que vinguin les Yawners a tocar des de Madrid i alerta amb el Pèsol Feréstec, que pot sorprendre molt, és una barreja de poesia i pop... i molts altres!
—Carlos Sadness és el cap de cartell i és un dels més destacats de tota la història del festival, oi?
—Té prestigi arreu del món i fins i tot té un Grammy Latino! Si ens ho arriben a dir fa uns quants anys ens hauríem sorprès molt. Però els ímputs que ara tenim ens demostren que la gent coneix el festival. A l'hora de presentar-lo, de programar, quan diem el nom del Minipop la gent el reconeix i n'ha sentit a parlar. Tothom s'engresca molt amb el tema que no els fem infantilitzar el concert, sinó que poden fer el mateix repertori que en qualsevol altre festival.
—Manteniu el nombre de 5.000 entrades?
—No el variem, no. No volem que marxi de les mans perquè aquest és un dels actius del festival: que està fet amb mesura humana, on tens els artistes molt a prop. I això ho agraïm molt, els artistes: tenir el públic a tocar té un punt epidèrmic que s'agraeix moltíssim.
—El festival coincideix amb la final de la Champions. Vols que el Barça caigui, com a molt tard, a semifinals?
—Bé... la directora del festival, sí. A mi em poses en un compromís... fins al punt que puc garantir a tots els culers que vinguin al Minipop que hi haurà pantalla per veure el partit. Exclusiva mundial! I puc aclarir que en el moment del partit, pels que estiguin farts de futbol, també hi haurà música. Per tant, tothom content.
—Us perjudica gaire, aquesta coincidència?
—Es nota si juga el Barça, si no, no. Quasi cada any coincideix i excepte el 2015, el de la final amb la Juventus, no ho hem patit gaire.
—Pel que fa a activitats, el festival mantindrà la mateixa tònica?
—Jo sóc el director musical, però fins i tot em sap greu perquè l'altre vessant cultural del Minipop té una amplitud de registres brutal. D'entrada, l'estètica: la lliguem amb l'obra de Yayoi Kusama, una il·lustradora japonesa, que està basada en els 'topos'. Però a més, hi haurà poesia, teatre, literatura, cinema i molts altres tallers.
Els Pets, nou disc i corda per estona
—Parlem dels Pets: heu tret nou disc fa pocs mesos i ja heu fet els primers concerts. Com han anat?
—Millor del que ens imaginàvem. S'han exhaurit les entrades a tots els que hem fet i aquest cap de setmana hem tocat a Reus, a casa, amb el punt de nervis i d'emoció que això suposa. La resposta que ha tingut el disc ha estat extraordinària. Això també és un tòpic, però és cert... potser és perquè feia cinc anys que no en trèiem cap, però la crítica i les vendes han funcionat molt bé.
—Seguiu notant aquell caliu del públic sempre tan especial amb els Pets?
—És cert, tenim un caliu que no volem perdre i que agraïm moltíssim... ara molt més que abans. És que abans érem joves, i ens pensàvem que érem la pera, i crèiem que tot el que teníem era perquè ens ho mereixíem. Ara, en canvi, amb l'edat, ens adonem que som uns privilegiats i que això és un miracle.
—Quines cançons agraden més, d'aquest nou disc?
—Una que està agradant molt és la que el títol diu, precisament, el contrari: 'No vull que t'agradi aquesta cançó'. És com la cançó franquícia del disc, però 'Corvus', per raons òbvies, ha agafat un protagonisme molt especial.
—Un disc on no sentim gens Joan Reig... en canta alguna, als concerts?
—No, no, no! Els Pets és una dictadura del proletariat en la qual jo sóc el cap bolxevic. Sóc l'Stalin del rock català, només em falta tenir un bigoti com ell... i Joan, si vol cantar, que faci un disc en solitari. I si no per què tocava la bateria, que ningú li va demanar.
—Veniu fa pocs dies de Girona, de recollir l'enèsim premi Enderrock, porteu moltíssims discos... heu pensat mai en la jubilació?
—Hi pensem molt en la jubilació! Per això fem tants concerts i discos, per anar fent raconet per poder anar a un casal amb cara i ulls i que tingui tele per poder veure el Barça. Amb els premis Enderrock, fèiem conya perquè l'últim que ens havien donat era un reconeixement a la trajectòria, cosa que normalment vol dir 'ves passant, ves fotent el camp'... Ja en tenim 21. Ja en podríem posar algun a l'eBay per fer encara més raconet per la jubilació...
Lluís Gavaldà a la tele: aquest mes s'estrena 'El Celobert'
—Deixa'm preguntar-te pel 'Celobert', una estrena televisiva que presentes. La veurem aviat?
—Sí! A finals de març, ara sí que està decidit. Han estat tres anys de batallar amb aquest programa, de convèncer TV3 que fes un programa de música a la cadena principal i he tingut molta sort amb l'equip que m'ha aguantat. Estic molt content del resultat.
—Quin format tindrà?
—Són tretze programes, de mitja hora cadascun, tots amb un fil argumental i per a tots els públics: per als melòmans, però també per a la gent a qui, senzillament, agrada l'entreteniment.
—Quin dia anirà?
—Els diumenges en hora golfa, cap a dos quarts de dotze de la nit. Pels que el diumenge no tenen son.
El país vist des de Londres
—Vaig acabant: vius a Londres de ja fa uns anys. Trobes a faltar Tarragona?
—No tinc temps! Com que Murphy treballa molt i la seva gent es compleix sempre, va ser marxar a Anglaterra i tenir més feina que mai aquí, la qual cosa fa que vingui molt sovint; cada mes o cada mes i mig.
—Com es veu la situació de Catalunya des de fora?
—Amb més objectivitat. Sense aquest brunzit continu. A mi m'ha ajudat a veure-ho amb més distància i amb més perspectiva, i crec que això és bo. Ara estem en un moment de ràbia continguda amb aquest judici tan indecent, però que està donant visibilitat a qui es qui: qui són els violents, qui són els demòcrates, qui està carregat de raó i qui utilitza la força, la repressió i la venjança perquè saben que no en tenen.
—Ets optimista?
—Sempre. Quan fa vint anys fèiem una manifestació independentista, érem quatre gats. Amb una mica de perspectiva, te n'adones que cada vegada som més i que cada vegada tenim més raó.