L'aglomeració a la porta no és per posar-se les mans al cap, però el degoteig de persones és constant. Una dona confessa no separar-se de les notícies i ha decidit «avançar la visita uns dies, com han demanat», avui que encara no hi ha massa gent. Quants rams de flors, n'hi ha de preciosos. El Cementiri de Tarragona està a punt de viure els Tots Sants més estrany en dècades.
«Hem notat que som a la recta final d'un any tristíssim», explica l'Ignasi Puig, responsable de la gestió diària del cementiri. Coneix cada pam i racó de la muntanyeta de l'Oliva, i per tant cada secret d'un dels espais més ocults, desconeguts i amagats de la ciutat. Pocs veuen en el Cementiri de Tarragona un valor històric de més de 200 anys i centenars d'històries úniques. Serà que cal mirar-hi de prop.
1809: El cementiri més antic de les comarques de Tarragona
L'any 1873 de la porta, escrit en números ben grans, només assenyala l'any, efectivament, de la porta. I d'una adequació de la muntanya que va demorar-se dècades. Els primers difunts van començar a enterrar-se en l'actual cementiri l'any 1809, detall que converteix el de la ciutat de Tarragona en el cementiri més antic del qual es té constància de totes les comarques del territori.
El motiu de la creació —en direm improvisació— del nou cementiri ens és avui macabrament familiar. «Va ser l'arribada d'una brutal epidèmia, en aquell cas del tifus, la que va desbordar l'antic cementiri de Tarragona, a tocar de la Catedral, i va obligar a trobar un altre espai obert i allunyat de la ciutat on enterrar els milers de tarragonins que estaven morint», narra Puig. Es té constància que l'epidèmia del tifus de 1809 va causar vora les 8.000 víctimes mortals a la ciutat.
Mausoleus, panteons i capelles: un cementiri a imatge i record del segle XIX
El governador Smith o el general Reding —il·lustres personatges històrics de la ciutat als quals encara es pot trobar indagant pels noms dels carrers— són alguns dels primers veïns que van ser enterrats en l'actual cementiri de la ciutat, fruit de la gravíssima epidèmia de principis del segle XIX. El to noucentista es manté arreu de la necròpolis: enormes mausoleus de les famílies més adinerades, histriònics panteons de qui va poder-se permetre l'entrada privilegiada a la vida eterna, o vistoses capelles que han vist passar generacions i generacions de fills i néts.
«No és cap secret que els rituals, les supersticions i la concepció maximalista de la mort estava a l'ordre del dia de les societats cristianes de les dècades del 1800», detalla Puig. «El Cementiri de Tarragona és, avui, aquesta porta que connecta la Tarragona d'avui amb la que van projectar els nostres avantpassats, a criteri de les seves creences», raona. El fossar de la ciutat, propietat de la Fundació Hospital de la Xarxa Santa Tecla, no ha perdut el to noucentista. Al contrari: el reivindica com a valor històric i com a testimoni del pas dels anys.
Fruit d'aquesta voluntat per entendre el valor històric i patrimonial dels rituals funeraris, Puig ens mostra com, rere una petita porta, amaga una espècie de magatzem amb desenes de velles làpides del segle XIX que els responsables del cementiri s'han negat a llençar. «Són peces úniques, treballades per artesans, que no ens podem permetre el luxe de fer desaparèixer!», comenta l'Ignasi. De moment, s'acumulen de forma discreta en un espai inaccessible per als visitants. «No descartem trobar la fórmula per algun dia poder-les exposar de forma respectuosa com el patrimoni únic que són!», comenta.
Memòria històrica i les ferides de bala de la guerra civil
Entre les sepultures més clàssiques, els vistosos mausoleus i les illes de nínxols i columbaris més actuals, s'obre pas també un espai per a la memòria històrica i per a la dignitat que desenes i desenes de víctimes de la guerra civil no van poder rebre en vida. L'antiga fossa comuna on els vencedors de la guerra van abocar multitud de cadàvers sense nom és, des de fa una dècada, un espai de record i d'homenatge a la memòria «d'aquells que han mort sense tenir el cap cot», tal com recorda una inscripció en ferro al costat del llistat de tots els seus noms.
Una família jove arriba, ens silenci, i diposita un ram de flors a la creu amb el nom del seu familiar. No és l'única. La placa amb els noms dels afusellats llueix un grapat de roses vermelles, símbol de la memòria i de la vida. D'entre els homes i dones difunts per la barbàrie, apareix el nom de Georg Welzel, pres alemany que va passar a la història com la darrera víctima executada pel macabre garrot vil a principis de març de 1974 —conjuntament amb l'anarquista Puig i Antich—.
El que durant dècades i dècades va ser una fossa enterrada per l'oblit i indiferència és avui un espai específic de memòria i homenatge en un lloc destacat del Cementiri de Tarragona. Pocs metres més enrere, encara es poden veure alguns forats de bala —d'altres estan tapats— en una de les parets del fossar. La història funerària de la ciutat no oblida —ja no— el capítol més important del darrer segle.
La Covid accelera la primera pedra del cementiri musulmà a Tarragona
Sobta veure com la memòria històrica i els temples funeraris noucentistes conviuen avui amb una tercera variable: l'estrena del futur cementiri musulmà de Tarragona en un racó lleugerament allunyat de la necròpoli. «La Covid-19 ens ha obligat a adaptar-nos i a habilitar el primer enterrament musulmà», assevera l'Ignasi, en, per primera vegada, no poder transportar el cos d'un difunt a un Marroc amb les fronteres tancades.
Una capa de pedres blanques i una placa discreta són el testimoni del primer enterrament musulmà a la muntanyeta de l'Oliva. «El futur cementiri habilitarà una entrada específica i estem treballant per adequar la zona», assevera el responsable, després que el 2020 hagi obligat a avançar el projecte.
S'espera que els treballs no s'aturin i que el projecte de cementiri musulmà s'integri a la realitat del fossar de Tarragona de cara al futur. «Dubtem que aquella generació de musulmans tarragonins, que ja ha nascut i crescut aquí, vulgui ser enterrada a fora en lloc de fer-ho a la seva ciutat», ha avançat Puig, qui avisa que només podran ser enterrats a Tarragona aquells que hi estiguin empadronats. El projecte s'esperava desencallar més endavant, però la gravetat de la pandèmia ha marcat un altre ritme ben diferent.
2020: un any de dol, de solitud i d'un Tots Sants amb restriccions
La visita pel valor històric del Cementiri de Tarragona va molt més enllà dels camins assenyalats, dels rams que es col·locaran aquesta setmana i del futur Tanatori que s'ubicarà a l'interior del recinte a partir de l'any 2023. «El Cementiri encara és el gran desconegut perquè no som una societat educada ni preparada per a la mort», opina l'Ignasi. «I és probable que molts tarragonins ni tan sols coneguin històries com aquestes, amagades, que mereixen ser conegudes», valora.
L'any 2020 no és un any normal. «Un any tan trist, amb dols de només tres persones i difunts que han marxat sense poder-se acomiadar per culpa de la pandèmia», repassa. L'Ignasi recorda «el mal que fan imatges com les de tants taüts sols, sense que ningú pogués vetllar-los i dir-los adéu», en el context de les pitjors setmanes de la pandèmia. «Ningú mereix marxar sense acomiadar-se, ni cap familiar mereix els sentiments de culpa per no poder-ho fer d'altra manera», repassa.
Però el calendari és cruel i Tots Sants arriba en el marc d'una segona onada que obliga a extremar les precaucions i a recordar que les limitacions hi són per alguna cosa. El Cementiri de Tarragona ha insistit en la bateria de mesures especials amb què funciona aquests dies, especialment les visites esgraonades, la limitació de sis persones, la varietat d'entrades o l'aforament màxim de 1.200 persones simultàniament a la necròpolis «que serà controlat». El temps d'estada màxim per grup serà de 30 minuts. En un any ple de dol i de mort, el Cementiri de Tarragona no oblida la vida dels milers d'històries, eternes, que ja hi descansen a l'altra banda del portal.