Són les tres de la tarda d’un dia qualsevol entre setmana i comença a bufar una brisa agradable després d’un matí de calor. El Port està tranquil, i a la Confraria ja es belluguen per donar sortida al peix que està per venir. Comencen a arribar algunes barques, poques, i amb elles un estol de gavines que deu olorar el banquet.
[predef]tarragona-digital-84[/predef]
Anys enrere, el moviment al Serrallo devia ser major, molt major. «La pesca és una espècie en extinció: no està trobant relleu en les noves generacions», ens atén la Rosa Sans, secretària de la Confraria de Pescadors de Tarragona. Una fotografia amb desenes de barques presideix el seu despatx. Atès a l’ambient que acabem de veure, no sembla Tarragona. Però és Tarragona.
En vint anys, Tarragona ha perdut més del 70% de la flota pesquera
Costa ubicar la imatge al Serrallo tot i l’evidència. «En els darrers vint anys hem perdut moltíssimes barques», comença a fer memòria la Rosa. «Abans teníem unes 80 barques d’arrossegament i unes 40 de llum», recorda. Els números indiquen una davallada clara. Ara, la flota pesquera d’arrossegament a Tarragona és de 26 embarcacions. I la pesca de llum ha baixat a 6. En 20 anys, la ciutat ha perdut més del 70% de la seva flota.
«Teníem una de les flotes més grans del Mediterrani», recorda, orgullosa, la Rosa des del seu despatx. Aquesta flota tenia denominació d’origen del Serrallo. Sans ho sap bé: a més d’estar al capdavant de la confraria, és néta de pescadors, filla de pescador, neboda de pescadors, germana de pescador... no dubta a presentar-se com a serrallenca, com fa sempre.
La cadena generacional de famílies pescadores al Serrallo s’està trencant
«Encara queden pescadors del Serrallo, però cada cop en són menys», explica la Rosa. «És una cadena que ha passat de pares a fills durant generacions, però els més joves ja no agafen el relleu», subratlla. Altres estudis, altres interessos, altres aspiracions, altres futurs. Els joves pescadors serrallencs es poden comptar amb els dits d’una mà, i sobren dits. «Estem sota mínims», reconeix.
La secretària de la confraria explica que «el canvi generacional de la pesca de Tarragona l’està assumint la immigració». Els amos i patrons de les barques encara són serrallencs, però la tripulació que els dóna vida ve, majoritàriament, d’altres països. Bufen temps de canvi al barri pescador per excel·lència de la ciutat.
«Quan un pescador es jubila, la seva barca se’n va directa al desballestador»
La generació de pescadors del Serrallo que s’està jubilant marcarà un abans i un després al sector. Sans explica que «quan un pescador es jubila, la barca perd la llicència de pesca i se’n va directa al desballestador». Per tant, l'única manera de ressuscitar la vena pesquera passaria per tornar a començar de zero. Dos pescadors jubilats remenen i cusen una xarxa trencada a tocar de la mar. Subscriuen el discurs.
Al fons, veiem com arriba una barca blanca i es disposa a donar el dia per acabat. ‘Joana Sans’, es pot llegir en gran a l’embarcació. Han sortit abans de les set del matí, i arriben a punt per a la subhasta de dos quarts de quatre. Un home amb aparença de jubilat i amb un retall de xarxa al colze dret es deixa veure acompanyat d’altres dos pescadors. Un d’ells sembla jove. La Rosa confirma que són avi, pare i nét: una de les poques cadenes familiars serrallenques que segueixen dempeus.
Sergi Sans: «Si no em vingués de família, no podria ser mariner»
El Sergi Sans té 25 anys i no li tremola el pols a matisar que «ni és una feina definitiva per a mi, ni sé si hi seguiré». És un dels tres mariners del Serrallo menors de la quarantena que resten. El seu pare, el Josep, descarrega unes caixes amb una part del peix que acaben de pescar. El ‘Pepitu’, l’avi, se’l mira de reüll amb un somriure tendre.
«La pesca crema molt: estem parlant d’una feina duríssima que no entén d’hores», comenta el Sergi. Confessa que si no fos per herència familiar, no seria on és. «No em podria pagar una barca pròpia», se sincera. Lamenta «que mal pagat i que sacrificat» és el món de la pesca. I entén que la immensa majoria dels fills de pescadors es decantin per «altres feines».
‘Pepitu’ Sans: «Jo m’he fet gran a la mar: és la meva vida»
L’avi orgullós seu a la proa de la Joana Sans i ens convida a seure amb ell. Té 80 anys i ha destinat tota la seva vida a la mar. Pare del patró i fill del mariner, no amaga la satisfacció de compartir vida pesquera tots tres. «Jo m’he fet gran a la mar, des de ben petit», expressa. Les arrels pescadores a la família Sans vénen de moltes generacions enrere. «És habitual que hagi passat de pares a fills durant anys i anys», confirma. Però ja no. «És una llàstima, què serà de tot això?», es pregunta, mentre assenyala les barques.
Li brillen els ulls, i explica que no s’imagina un Serrallo sense pescadors. Comparteix el neguit pel futur a mitjà termini, quan la generació del seu fill es comenci a jubilar. O la immigració assumeix definitivament el relleu, o no hi ha relleu. «Feina i peix no hi faltaran mai», matisa el jove Sergi. El dubte és si faltaran pescadors.
Peixos Amigó: els peixaters del Serrallo tampoc troben relleu
Si els pescadors del Serrallo no troben relleu entre els néts i els joves, els peixaters del barri tampoc troben un panorama gaire diferent. Mentre esperem que comenci la subhasta, el veterà Paco Amigó es deixa veure davant el magatzem del negoci familiar. Poc després arriba el Jordi, el seu fill, a donar un cop de mà. «És cert que la cadena familiar es trenca, però és el signe dels nous temps que vénen», valora.
Si pot escollir, no vol que el seu petit segueixi les seves passes. «Que estudiï, que tingui una feina menys dura i uns horaris millors que el seu pare», li demana. Les generacions i generacions de pescadors i peixaters del Serrallo són patrimoni immaterial de Tarragona, però tot apunta que la cadena ha arribat al seu límit i s'ha esquerdat. Fa dècades que s’intueixen nous temps a les aigües de la ciutat. Les arrels vives del Serrallo, enteses com a les imatges familiars d’aquest reportatge, són ja, malauradament, una espècie en perill d’extinció.
