El vinater tarragoní Sanahuja

Sanahuja torna a la ciutat del vi

La DO Tarragona impulsa una Festa del Vi que vol retornar a la ciutat la glòria de ser la capital mediterrània del sector amb l'aparició s'un personatge misteriós

N'haurem de parlar més, i ho farem, però ara és important fer-ne tast i prèvia. A la DO Tarragona se'ls ha posat al cap que la ciutat dels escipions ha de recuperar la seva condició de capital mediterrània del vi. No s'hi posen per poc. Però tenen arguments sòlids per aquesta pretensió megalomaníaca, que connecten el bon moment de producció i qualitat a les vuit denominacions d'origen vinícoles que operen  a la regió —cosa que fa indubtable la importància del sector a la província— amb una tradició que arrenca fa dos mil anys.

Però perquè no sigui dit que sempre estem explicant qüentos dels putos romans, la nova Festa del Vi de Tarragona —que ha arrancat amb gran èxit, si més no de tots els consellers municipals els que s'hi han volgut fer la foto— té com a estàndard i mascota un nou personatge, emergit del segle XIX. Cal no confondre'l —jo ho havia fet— amb aquell arqueòleg tarragoní, Bonaventura Hernàndez Sanahuja, a qui li van aixecar la camisa i li van colar la troballa d'un sarcòfag egipci que era més fals que un duro sevillano. Diu la llegenda que va agafar una barca al Serrallo i el va fotre a mar, de tan avergonyit com estava.

Però això és una altra història. La del Sanahuja d'ara, d'aquest cràpula típicament tarragoní que us podeu trobar en qualsevol moment pels carrers de la ciutat mentre duri una Festa del Vi de Tarragona que comença avui i s'acaba el cinc de juny, és més desconeguda. Vés a saber si no eren parents amb l'arqueòleg, que al llarg de les valls del Gaià i del Francolí de Sanahuges n'hi ha molts i de molt estrafets.

Del Sanahuja vinater en sabem, segons el seu biògraf oficial que «va ser un comissionista de vins de  Tarragona que va operar entre les dècades dels 70 i 80 del s. XIX, abans de l’arribada de la fil·loxera. Conegut per la seva forma de fer, no sempre honesta, es va convertir en un dels personatges més populars de la Marina». Ep, aquí amb aquesta menció a l'honestedat ja han aconseguit la nostra atenció, que tots sabem que els marxants de vi han sigut sempre una mica gitanos —amb tot el respecte a la comunitat romaní, és una manera de parlar tradicional.

Continuem: «Nascut durant la Primera Guerra Carlina, fou cabaler d’una casa de petits propietaris rurals de Puigpelat. Amb vint anys arriba a una Tarragona renaixent: el nou barri de Marina n'era el motor econòmic. Famílies burgeses d'arreu s’hi instal·laven, com els Fontanals, del carrer del Lleó. La part baixa de Tarragona era un microcosmos portuari de comerços, magatzems, fondes i moltes ganes de viure. A Sanahuja, jove intel·ligent i de caràcter obert, li va ser fàcil integrar-se en aquesta nova ciutat que es formava.» Crec que és una manera fina de dir que era un buscavides que va ensumar pessetes fresques.

«De família de viticultors, coneixia l’ofici, tenia bons contactes i es movia bé pels mercats de Reus, Valls i altres pobles del Camp on comprava vi per a vendre als magatzems del carrer Reial». Un patriota no només de la ciutat sinó també del Camp! Cada cop em cau millor. «Passaven els anys, Sanahuja anava fent diners. Acumulà una petita fortuna a voltes procedent de negocis no gaire nets, adulterant algunes partides que anaven cap Amèrica. La fil·loxera semblava que no hagués de travessar mai el Pirineu mentre els negocis s'anaven fent i desfent.» Això és ben curiós perquè avui, cent cinquanta anys més tard l'empresa embotelladora de vi Reserva de la Tierra de les Borges del Camp ha hagut de fer suspensió de pagaments per culpa de les seves pràctiques fraudulentes. És ben bé que està tot inventat.

I ara bé quan descobrim la dimensió més íntima i somiadora del personatge: «Sanahuja tenia un somni: imaginava un d’aquells vapors atracats al port partir cap a Anglaterra carregat amb els seus vins generosos, aquells rancis de Tarragona que cada cop eren més apreciats per la burgesia anglesa… imaginava obrir una nova ruta gestionada només per ell. I així va ser com un bon dia va salpar un vapor ple de mitges plumes dels millors vins de licor de Tarragona direcció al port de Londres. No hi va arribar mai».

«Fou en una aturada a Porto —casualitat que fos a la ciutat origen de la principal competència dels vins tarragonins— quan una epidèmia de còlera matà a mitja tripulació i deixà molt afeblida l’altra. Fos pel que fos, els vins de Sanahuja desaparegueren. No se sap ben bé com: potser els mariners els van vendre a un altre vaixell per poder pagar-se la recuperació, o potser van anar a parar al fons del mar». Ja és mala sort. I demostra com l'imperi que hauríem pogut compartir amb els vins de Jerez i de Porto es va desfer com un bolado. En aquest país sempre ens ha encantat perdre.

«Aquest fet dugué Sanahuja a la ruïna, tot i que no fou ni el primer ni el darrer cop, però potser sí que fou el sotrac més fort que visqué. Diuen que es va veure obligat a malvendre el palauet que s’havia fet construir al barri de la Marina, la tartana i el cavall. Diuen que es passava els dies dret al moll de Llevant, mirant l’horitzó, fins que un dia desaparegué. La gent que el coneixia pensà el pitjor, els pescadors patien de trobar el seu cos enganxat a les xarxes alguna matinada de feina. Però no fou així. Un dia tornà a passejar pel carrer Real, explicant que havia viatjat a temps futurs, a una Tarragona que poc tenia a veure amb la que coneixia, una ciutat que celebrava el vi i la vida tot semblant sortir d’anys de reclusió».

I aquí el biògraf s'acaba de flipar, però no li tindrem en compte perquè intuïm la noble intenció i, què cony, tots mereixem redimir-nos: «Deia que havia tingut por fins que tastà un dels vins d’aquella gent i l'aroma del macabeu el va tranquil·litzar. Ningú no se’l va creure. Sanahuja torna a fer negocis entre magatzems, mercats i el port encara molts anys, fins molt després que la fil·loxera travessés el Pirineu».

Fi de la paràbola i hora de començar a beure. A Tarragona, la ciutat del vi i de la festa. Fins al 5 de juny. No badeu.