Tal dia com avui, però fa 41 anys, l'11 de juliol de 1978 cap a dos quarts de tres del migdia, el terror es va apoderar d'Alcanar. Fa 41 anys que un camió cisterna, carregat de propilè liquat, va explotar quan passava per davant del càmping 'Los Alfaques', actualment Alfacs. Arran de l'incident, més de 200 persones van perdre la vida i, a més, l'explosió va provocar més de 100 ferits amb seqüeles permanents. En conseqüència, també va haver-hi hospitalitzades centenars de persones per ferides més lleus.
Moltes famílies d'arreu del continent europeu, de Catalunya, Bèlgica, França, Alemanya o Gran Bretanya, van perdre la vida calcinades, quan estaven gaudint d'unes vacances i dies de tranquil·litat davant el mar Mediterrani, al càmping d'Alcanar.
[predef]tarragona-digital-app-180[/predef]
Un veritable infern
Cap de les famílies instal·lades al càmping es pensava que la seva vida acabaria d'aquesta manera aquell 11 de juliol de 1978. El camió era conduït per Francisco Ibernón, de Múrcia, qui tenia 50 anys i feia dues dècades que es dedicava a transportar matèries perilloses. Tal dia com avui fa 41 anys, conduïa un camió cisterna que havia arribat a la refineria Enpetrol de la Pobla de Mafumet a les 10.15 hores del matí i va marxar carregat dues hores després amb 25 tones de propilè liquat.
El seu destí era la factoria de Paular, a Puertollano, a Castella-la Manxa, però mai hi va arribar. Circulant per l'N-340, dues hores i mitja després de sortir, la càrrega que transportava va explotar mentre passava per davant del càmping Alfacs.
Després de l'explosió, una bola de foc va obrir-se pas fins a arribar a la platja. Cotxes, autocaravanes i tot allò que hi havia entre l'N-340 i el mar va ser arrasat per l'explosió, la qual va provocar que l'aigua del Mediterrani s'elevés fins a 2.000 graus de temperatura, fent-la entrar en ebullició durant diversos minuts.
800 persones registrades al càmping
L'explosió va provocar que gran part del càmping quedés totalment destruïda, a més de quatre xalets que es trobaven a prop i la sala de ball anomenada 'Las Cancelas de Don Ben'. En el moment de la tragèdia, 'Los Alfaques' tenia registrades vora 800 persones i es calcula que, entre 300 i 400, es trobaven dins del radi de l'explosió.
La bola de foc que va travessar el càmping va provocar un cràter de dos metres de profunditat i deu metres de radi, que van deixar marcat el lloc de l'accident. A més, l'explosió va fer que les bombones de gas dels campistes i els dipòsits de gasolina dels vehicles, explotessin.
La tragèdia, provocada per una sobrecàrrega del camió
El camió cisterna conduït per Francisco tenia una capacitat màxima de 19,35 tones però, l'11 de juliol de 1978, en sortir de la Pobla de Mafumet, anava carregat amb 25 tones, és a dir, circulava amb una sobrecàrrega de 5 tones. Aquest fet, segons el tribunal de Tarragona, va provocar una ruptura hidràulica de la cisterna, la qual va fer que s'evaporés el gas i s'expandís. Com a conseqüència d'això, es va iniciar l'explosió.
La gran bola de foc que va sorgir com a conseqüència de l'esclat també va anar provocant la detonació de tots els elements que portaven gas o gasolina que hi havia a la vora, com eren les bombones dels campistes i els dipòsits de combustible dels cotxes i autocaravanes dels campistes.
Els mitjans de comunicació d'aquell moment relaten una imatge horrorosa. Una gran quantitat de cossos d'homes, dones i nens que hi havia en el càmping 'Los Alfaques' van quedar calcinats pel foc i escampats arreu del terreny. D'altres persones, les quals no havien sofert gaires cremades, no van saber com reaccionar davant de la situació que estaven vivint i es van quedar gairebé paralitzades, sense saber com actuar.
Les hores posteriors a l'explosió
El desplegament que es va fer per intentar salvar el màxim de persones possibles va ser molt gran. Socorristes, bombers i equips mèdics de la zona van acudir fins al càmping per ajudar a tots els ferits, que van ser traslladats a hospitals de Perpinyà, a França, o Barcelona i València. Més de 160 ambulàncies i diversos helicòpters van participar en el desplegament mèdic per salvar les persones.
Turistes belgues i alemanys estaven allotjats al càmping 'Los Alfaques' durant l'accident i els que provenien d'aquestes zones van ser traslladats fins al seu país d'origen en avió-ambulància. A més, Alemanya va oferir els seus serveis per a acollir al màxim de ferits possibles i, així, alleugerir la feina als hospitals catalans.
L'explosió que havia succeït l'11 de juliol de 1978 va provocar moltíssims ferits i, fins a les 3 de la matinada de l'endemà, no es va donar per acabada l'operació de rescat de totes les persones que havien resultat ferides. A més, la tasca d'identificació va ser molt complicada, ja que en molts dels casos, les cremades cobrien el 90% dels cossos. Tanmateix, moltes persones no van ser mai reclamades per familiars i, donada aquesta situació, van ser enterrades en fosses comunes.
Canvis en la normativa de seguretat
La tragèdia que es va viure a Alcanar va ser tan gran que com a conseqüència va haver-hi un canvi en la normativa de seguretat per evitar episodies similars. A causa de l'explosió del camió cisterna, es va imposar l'obligació d'instal·lar vàlvules d'alleujament de pressió en les cisternes que transporten determinades substàncies inflamables.
D'altra banda, a partir de l'incident de l'11 de juliol de 1978, es va prohibir el pas dels camions que transporten productes perillosos per les carreteres que travessessin nuclis urbans i, des de llavors, tenen l'obligació de circular obligatòriament per l'autopista. A més, les indemnitzacions que es van haver de donar per l'accident van sumar 1.100 milions de pessetes, el que avui dia serien aproximadament 6,6 milions d'euros.
L'N-340 ja no passa pel costat del càmping
Mesos després de l'accident, el càmping 'Los Alfaques' es va reconstruir i, posteriorment, es va passar a dir Alfacs. Ara ja fa anys que el càmping d'Alcanar torna a acollir amb plena normalitat els turistes que visiten la costa mediterrània cada any i, a més, la carretera N-340 ja no passa pel costat del càmping.
En una de les parets que hi ha a la instal·lació, s'hi va decidir col·locar un mural en memòria de les víctimes de l'11 de juliol de 1978. La propietària del càmping, Carme Macià, vint anys després de l'accident explicava al diari 'El País' que va estar temps sense anar fins al lloc de l'accident, però que per mirar cap al futur s'hi havia d'anar i no deixar-se turmentar pel passat.
Tot i això, és molt difícil oblidar tot el que ha passat i, 41 anys després, les imatges encara es fan difícils de veure. Moltes persones que van sobreviure a la tragèdia expliquen que, anys després, per superar tot allò que van passar, van voler tornar al càmping.