Repugnant. Indigne. Fastigós. Tots sabeu del que estic parlant: en un xat intern un grup d’ex-militars nostàlgics del feixisme es dedicaven a atiar l’odi que senten pel Govern progressista del president Pedro Sánchez fantasiejant sobre assassinar els 26 milions d’espanyols que, segons els seus càlculs, donen suport a l’executiu d’esquerres (o sigui, a més de la meitat del país).
Aquests individus es neguen a esperar res de les urnes sinó que es plantejaven un problema logístic: com aconseguir les 26 milions de bales necessàries. I també a teoritzar sobre si aquesta mena d’hybris exterminadora havia d’incloure o no a “los hijos de los rojos”. Vomitiu.
Davant d’unes manifestacions tan repulsives crec que cal aclarir una sèrie de consideracions. Primer, els i les socialistes no cometrem l’error de blanquejar aquests personatges considerant-los representants de les forces armades, ni tal sols d’una part o d’un sector de l’exèrcit. Tenim un exèrcit professional, respectuós de la Constitució i de la democràcia, i que és un exemple fora del nostre país pel nivell d’abnegació que han demostrat en les múltiples accions com a forces d’intervenció en processos de pacificació que han complert i segueixen complint d’acord amb els mandats de les Nacions Unides. Aquests ex-oficials indignes tan sols es representen a sí mateixos, a ningú més.
Dit això, compte. Molt de compte, no perquè aquesta gent mereixi res sinó perquè les seves manifestacions repulsives no han rebut la condemna unànime que mereixen. Així, no tan sols ens trobem amb què l’extrema dreta considera aquests ex-militars com a “nuestra gente” sinó que portaveus de la dreta tradicional, com l’alcalde de Madrid del PP, afirmen que aquestes declaracions “no tenen importància” i que el que realment els preocupa és “l’aliança del Govern d’Espanya amb filo-terroristes, separatistes, bolivarians, bolxevics”, i bla, bla, bla...
Caldria que el senyor alcalde del PP i la resta de dirigents del seu partit llegissin una mica de la història d’Espanya. Si ho fessin constatarien que l’assassinat massiu de tot allò que estava a l’esquerra del feixisme és exactament el que va fer el franquisme, durant la Guerra Civil i després de la Guerra Civil, durant 40 anys (“hijos de los rojos” inclosos). Un règim, per cert, que encara avui la dreta es nega a condemnar amb l’excusa de què “són coses del passat, obre velles ferides, etc.” Imagineu-vos l’escàndol internacional que provocaria que la dreta alemanya de la senyora Merkel digués que el nazisme “és una cosa del passat” i que no cal condemnar-lo. Us ho imagineu? No.
A Alemanya la dreta condemna el nazisme, a França la dreta condemna el feixisme, però a Espanya no. A Espanya el PP considera a l’extrema dreta de Vox com a socis de Govern fins al punt de pactar amb ells exactament a totes les institucions on han sumat (Junta d’Andalusia, Govern i Ajuntament de Madrid, Govern de Múrcia, i així un llarg etcètera.) La senyora Merkel mai pactarà amb els ultres d’Alternativa per Alemanya, el senyor Macron nega qualsevol diàleg amb l’extrema dreta del Front Nacional, però el senyor Casado si pacta amb Vox. Potser també per això la senyora Merkel guanya eleccions, el senyor Macron és el president de França mentre que el senyor Casado arrossega els pitjors resultats de la història del PP...
Finalment, mentre els feixistes busquen 26 milions de bales el Govern de progrés del president Pedro Sánchez treballa per aconseguir 26 milions de vacunes per erradicar la COVID-19 de la nostra societat. Mentre alguns somien amb matar als que no pensem com ells, els i les socialistes treballem políticament per salvar vides. Matar, feixisme – salvar vides, socialisme democràtic. Res de nou, doncs, a la història.