El passat dia 1 va finar Carles Tarragó, un home polifacètic, mestre del pessebre popular, vinculat des de sempre al món cultural tarragoní. Ara era president de la «Federación Española de Belenistas», càrrec des d'on feia tarragonisme del bo. La maleïda Covid-19 se l'ha endut.
Avui, més que transcriure, parlaré jo. La Kedi està molt trista perquè troba a faltar que la manassa d'en Carles li acaroni el caparró i jo em sentiré mancat de la seva conversa, del seu tarannà alegre i de la seva bona disposició a ajudar.
Sumits en aquests pensaments, començarem a fer una de les nostres passejades per la ciutat i, realment, ens va caure l'ànima als peus, veient com està del malmès el nostre patrimoni, el que es veu, atès que moltes troballes arqueològiques han estat destruïdes o estan en vies de degradació.
Aleshores, no vàrem poder més que pensar en un rapat d'acusacions contra els diferents equips que han estat al capdavant de l'Ajuntament tarragoní. Vàrem anar a petar a la Tabacalera. El que no varen aconseguir els bombardejos de la Guerra civil ho aconseguirà la desídia: vidres trencats, finestrals oberts, cornises en mal estat, arbres mal cuidats. Una veritable pena.
De ser un centre industrial de primer ordre a escala estatal ha passat a ser una pre-ruïna. Com queda de llunyà aquell 1 de juny de 1932 en què sortiren de les màquines «Rapid» les primeres cigarretes «superiores al cuadrado», després d'una breu cerimònia presidida pel cardenal Vidal i Barraquer!
Des de l'adveniment de la democràcia s'han succeït els equips municipals i cap ha tingut l'encert o la gosadia de donar-li una destinació adient després que deixés de funcionar com a fàbrica de tabacs. Podria haver estat un magnífic Campus universitari, una gran Ciutat de la Justícia, etcètera, etcètera. I què és ara? Ja no hi ha ni el famós «jardí vertical» ni la pantalla gegant que tants milions d'euros costaren. Si us plau, senyors polítics, deixin de barallar-se, de fer volar coloms, de formular propostes eixelebrades i treballin per Tarragona com ho va fer en Carles Tarragó.
I jo, mentre pensava com acaronava la Kedi, vaig pensar en l'Associació VallsGat (adopcionvg@gmail.com) que cuida la seva ciutat procurant el benestar d'uns éssers, intel·ligents i agraïts. Si es deixen adoptar per un d'ells, no se'n penediran.