Eva Granados i Salvador Illa.

La foto de Colón de l'independentisme

La pitjor cara del nacionalisme excloent de tota la vida (exactament igual com ha fet i fa el nacionalisme espanyol) ha decidit que el socialisme democràtic no té cabuda a la nostra societat

Catalunya és el segon territori de la Unió Europea on el nacionalisme ha establert un “cordó sanitari” contra el socialisme democràtic. El primer “cordó sanitari” contra la socialdemocràcia, sense precedents a l’Europa democràtica, el van fixar PP, Ciudadanos i Vox a la famosa foto de la plaça de Colón de Madrid. La imatge de Casado, Rivera i Abascal entonant himnes patriòtics rodejats per un mar de banderes va ser icònica (i també va ser el precedent de la triple victòria socialista i progressista a les eleccions generals, europees i municipals).

 

Vàrem contemplar, un entente de la dreta i l’extrema dreta espanyolista contra l’esquerra democràtica. O tens la mateixa concepció excloent d’Espanya que tenen ells o fora, eliminats de la vida pública. Semblava un absurd difícil de superar, però ho ha aconseguit, un cop més, l’independentisme català.

 

Així, uns dies abans de les eleccions del 14-F ens vàrem despertar amb la notícia que els partits independentistes havien signat per escrit establir un “cordó sanitari” contra el PSC, el socialisme català. En un document fascinant s’acordava literalment que “sigui quina sigui la composició que surti de les urnes en cap cas es pactarà amb el PSC.” És igual els vots que obtingui el PSC, és igual que guanyi les eleccions –com va passar-, és igual el que decideixi el poble de Catalunya en eleccions lliures i democràtiques. La pitjor cara del nacionalisme excloent de tota la vida (exactament igual com ha fet i fa el nacionalisme espanyol) ha decidit que el socialisme democràtic no té cabuda a la nostra societat. ERC, Junts i la CUP s’han fet la seva particular foto de Colón. I, pareu atenció, tot això es fa en nom de la democràcia i d’una presumpta “voluntat del poble”.

 

Clar, a l’Europa democràtica els cordons sanitaris es fan contra l’extrema dreta i els grupuscles feixistes, mai contra la socialdemocràcia. Exactament a cap dels 27 països que formen part de la Unió Europea. Però Spain is different i Catalunya també. I no és cap qüestió menor. Somiant, com somnien, amb societats dividides i enfrontades en funció del sentiment de pertinença nacional el socialisme (és a dir, respecte, progrés i convivència) és el gran rival a batre per terra, mar i aire per tots els “patriotes”, a la Colón de Madrid i la Colón de Barcelona. Elemental.

 

El fet que el PSOE hagi guanyat les eleccions a Espanya i el PSC a Catalunya no els mou a cap reflexió. Deuen pensar que aquest és un país de “traïdors” i que és “totalment democràtic” excloure qui guanya les eleccions. S’ha arribat al paroxisme irracional per intentar justificar l’injustificable. Parlant amb un membre de l’ANC a qui feia aquestes reflexions em va respondre, en aparença immutable, que “Hitler també havia guanyat les eleccions i no per això se l’havia de deixar governar.” Només des de les vacances mentals, la ignorància política i la irracionalitat més absoluta es pot establir una comparació i similitud entre Hitler i el socialisme democràtic.

 

I quan un escolta aquestes barbaritats, quan veu els dirigents nacionalistes signant per escrit i amb el seu DNI excloure al socialisme català de la governabilitat del país (tal com exigia una entitat privada, absolutament minoritària per cert) és quan un entén diverses coses. Primera, que el PSC ha guanyat les eleccions, doblant escons i creixent en vots, mentre ERC, Junts i la CUP han perdut més de 700.000 sufragis en aquests comicis. Segona, que la posició política que representa el socialisme democràtic de defensa de la pluralitat, la convivència i el progrés és més necessària que mai a Catalunya. Tercera, que com diu Salvador Illa el canvi ha vingut per quedar-se. Per quedar-se i consolidar-se.

 

Som més els que volem conviure en pau que els que somien encara ara en confrontar la meitat de la societat amb l’altra meitat. I per això el PSC, tot i que ha crescut molt aquest darrer cicle electoral, encara no ha arribat al seu sostre. Els nostres millors dies, i els del poble de Catalunya, estan per venir.