El fotògraf Jordi V. Pou és l'autor de la imatge que acompanya aquest article, en què es veu Pablo Hasel aixecant el puny envoltat de Mossos d'Esquadra uns minuts després de ser detingut a la Universitat de Lleida on havia entrat per no lliurar-se als segrestadors que, en nom de l'Estat i les seves lleis absurdes i inhumanes, el mantenen tancat a la presó.
La fotografia de què parlo és part de la feina del fotògraf que la va fer, un periodista gràfic que explica el món a través d'una càmera de fer fotos, un estri professional que totes i tots tenim avui en dia i que totes i tots utilitzem uns quants cops cada dia, sobretot a través del telèfon mòbil. Aquesta utilització constant de l’aparell potser l’ha convertit en quelcom que dissociem ràpidament de la feina, del treball, que la fotografia és per a molta gent que, dins de la professió periodística o en el món de l’art, la utilitzen per informar, crear o les dues coses alhora.
Vaig treure la fotografia d’Internet, d’una piulada de no sé qui, i després vaig veure que l’autor n’era el Jordi, pel que el vaig citar. Vaig penjar la imatge al meu blog Prendre la paraula junt amb una moció que vam presentar amb la CUP fa dos anys a l’Ajuntament de Tarragona demanant la llibertat de Hasel i Valtònic. El meu blog és part del sistema de blogs de MesVilaweb i el fotògraf va veure la seva foto a la pàgina de Vilaweb, els va reclamar la quantitat de diners que val publicar-la, Vilaweb es va posar en contacte amb mi per aclarir el tema i jo he trucat al Jordi.
El Jordi m’ha enviat la factura pels drets de publicació i jo l’he pagada. Alhora, però, el Jordi m’ha explicat com la fotografia ha estat publicada per una ingent quantitat de mitjans que, en una bona part, o no el contesten quan els reclama la quantitat de diners que val la o bé no li paguen i punt, amb la qual cosa es veuria abocat a denunciar-los i començar un procés de denúncia llarg i costós.
Quan jo era periodista, el diari del comte va començar a quedar-se en propietat les fotografies de què fins aleshores només tenia els drets de publicació. Obligava els seus fotògrafs a signar un contracte en aquest sentit i qui s’hi negava no treballava més. Ràpidament, s’hi van afegir molts altres mitjans, entre els quals es trobaven els que jo treballava.
La precarització en el món del periodisme ha crescut, en els darrers anys, fins a destruir el mitjà de vida de moltes persones, n’ha precaritzat la resta i, mentrestant, molts suposats periodistes que mai han escrit un article omplen platós televisius explicant no res (no passa sempre però sí que massa sovint). Quan la tecnologia serveix per destruir la vida de milers de persones, quan aquesta ens dota no de més saber o coneixement sinó de més brossa, i quan la feina dels professionals del periodisme, amb els fotògrafs i altres periodistes al capdavant, és menystinguda d’aquestes maneres, és clar que com a societat tenim un greu problema, perquè la majoria de coses les sabem a través de la premsa, sigui de paper, tele o ràdio, o digital. I, sense cap mena de dubte, com més precària és la feina dels que ens informen més enganyats estem.
Per tant, respectem la feina dels periodistes i els seus drets laborals i de creació. Això, evidentment, no és contrari al fet que compartir continua donant gustet i sent un objectiu sobretot polític. Però fer feina de fotògraf i que la resta de persones que no hi treballem compartim les nostres fotos no són dos fets contradictoris. Més aviat, són complementaris.
Així que tot el suport a qui viu de la seva feina, suport a les seves reivindicacions i suport al fet de fer-se valer malgrat que sigui tan fàcil malmetre la seva feina amb els actuals mitjans digitals, tal com jo mateix vaig fer amb aquesta foto de Hasel obra de Jordi V. Pou.