Una dona agafant un certificat covid.

Fem front a la gestió autoritària de la covid

És el moment de prendre decisions personals bàsiques i aixecar la veu per coincidir amb molta altra gent que des de les esquerres ha decidit prendre la paraula

Dissabte 11 de desembre intens a Vic, amb bona gent de l’esquerra anticapitalista, bona colla d’independentistes d’esquerres, metgesses i pagesos, mestres i filòsofs, i gent diversa de moviments socials per parlar i debatre sobre la covid i la seva gestió autoritària. Debats, informacions, opinions i constatacions en una jornada que portava el nom de «Per una sanitat pública i comunitària. Poder i control en la gestió de la pandèmia» i estava organitzada pel Seminari Permanent de Pensament Polític Randa. En moltes coses, d’acord i, en d’altres, en desacord... per sort, però per damunt de tot, amb la sensació que portem dos anys callant per por i que quan gosem obrir la boca el riu perd el cabal mínim i raja a raig.

 

Goig de veure que es van omplir les 200 places que hi havia a la sala del Sucre i es van quedar fora no menys de 400 persones, amb més de 3.500 més de connectades en línia. Sense cap mena de dubte, s’ha acabat el temps de callar, creure i obeir. Algú dirà que això no pot ser, que quina colla d’imprudents que critiquem «la ciència», i no és així. Cal saber com es va portar la pandèmia a molts altres llocs per entendre que la gestió que es va fer aquí va ser un desastre absolut, gens «científica», tant per com es va fer com pels resultats, sobretot a nivell de morts d’avis i àvies.

 

Seguretat que estem davant un canvi de paradigma en la gestió del poder per part de qui mana. La gran excusa, si abans era «el terrorisme» o «el comunisme», ara és sanitària però no té res a veure amb la salut i sí molt amb el control social, amb l’assenyalament de culpables per entretenir la gent de baix que comença a dubtar i que ja no sap què fer després de gairebé dos anys de desconcert general, de xoc planificat (no la pandèmia sinó el xoc). D’aquí ve l’assenyalament de les persones no vacunades com a criminals per part de polítics i periodistes sense vergonya ni ètica de cap mena.

 

Por que l’extrema dreta acabi acaparant mobilitzacions populars, fetes des de baix, en què no hi ha fins ara lideratges clars. Sí que hi ha l’absència de les nostres esquerres, no perquè hagin decidit no participar-hi sinó, sobretot, perquè no han decidit res al respecte. Dos anys sense parlar del tema més important de les nostres vides ara mateix, amb l’excusa del qual el desmuntatge de moltíssimes de les conquestes socials que fins ara teníem (en sanitat, educació i, sobretot, drets individuals i col·lectiu) es converteix en realitat. La por a ser titllat de dimoni podria justificar-ho però fins i tot així la cosa no s’entén.

 

En tot cas, crec que és el moment de prendre decisions personals bàsiques i aixecar la veu per coincidir amb molta altra gent que des de les esquerres ha decidit prendre la paraula.

 

a) M’oposo a qualsevol campanya de vacunació obligatòria i obligada; i defenso alhora el dret de les persones a inocular-se el que vingui de gust o es cregui necessari.

 

b) Rebutjo la campanya de vacunació infantil que comença ara, d’infants de 5 a 11 anys, ja que ningú pot afirmar que aquestes vacunes els siguin segures ni a curt ni a llarg termini i en aquestes edats la incidència de la covid és pràcticament inexistent.

 

c) M’oposo al «passaport sanitari» amb totes les conseqüències com a mesura parafeixista, assenyaladora i excloent establerta damunt d’una mentida que repetida cent cops continua sent mentida. A partir d’avui, no entraré en cap establiment que el demani i denunciaré tant el seu ús com les properes ampliacions si aquestes s’acaben donant. Alhora, aplaudiré qui no l’apliqui tant si ho fa públic com si no.

 

d) I tot això perquè defenso una sanitat pública que sigui alhora universal, de qualitat, amb plantilles ampliades tant com calgui, sense ni un euro cap a la medicina privada, amb farmacèutiques públiques i prohibició de les farmacèutiques privades, una sanitat allunyada de la sobresaturació de fàrmacs actual i amb sanitaris amb salaris dignes de veritat.

 

e) Però sobretot perquè continuo defensant un planeta habitable, on els humans deixem tan poca petjada com sigui possible i el temps que hi estiguem es construeixi damunt dels principis bàsics de què jo em sento fill i part: la igualtat, la llibertat i la justícia.