Es pot dir que vivim en “una dictadura que nega drets i llibertats” i, alhora, formar part institucional d’aquesta presumpta “dictadura”? Es pot defensar que hi ha “presos polítics i exiliats” i, al mateix temps, gestionar les presons on complien condemna aquests suposats “presos polítics”? Es pot denunciar que “no hi ha justícia al nostre país” i, simultàniament, ocupar la conselleria de justícia? Es pot argumentar que hi ha “mandats democràtics” superiors a la legalitat democràtica i, paral·lelament, exigir el pagament d’impostos i el compliment de les lleis?
Home, des de l’estricte sentit comú, és difícil poder afirmar una cosa i fer exactament la contrària però és el que han fet els independentistes, en general, i ERC, en particular, durant aquests darrers anys.
Ara han afegit un nou despropòsit, han sumat un nou error, que pagarem el conjunt dels catalans. Com sabeu, fa poques setmanes el Govern progressista del president Pedro Sánchez va anunciar un acord amb la Generalitat per ampliar l’aeroport Josep Tarradellas. L’acord incloïa una inversió de 1.700 milions d’euros, implicava la generació de milers de nous llocs de treball a Catalunya i convertia l’aeroport en un catalitzador de l’atractiu internacional del conjunt del país.
Es tractava d’un “magnífic acord per Catalunya”, segons va afirmar el mateix vicepresident de la Generalitat... però en qüestió de dies aquest “magnífic acord” va mutuar en la ment d’alguns membres del mateix Govern de la Generalitat en un “atac al medi ambient” i va començar aquest lamentable vodevil d’anar dient una cosa —sí a l’ampliació— i la contrària —no a l’ampliació—, un dia sí i l’altre també (amenaces de la CUP de no aprovar els pressupostos incloses).
Aquesta mateixa setmana la portaveu nacional d’ERC anunciava la participació dels republicans a la manifestació de rebuig a l’ampliació de l’aeroport. Mai ningú, a cap lloc del món, ha volgut pretendre portar a bon port un projecte d’aquesta magnitud sense el suport nítid de totes les administracions implicades, com fins i tot el senyor Aragonès i els dirigents d’ERC haurien de saber.
Es tracta d’un nou error colossal, de l’alçada d’un campanar. Per culpa de la immaduresa d’un Govern ineficaç i ple de contradiccions com el que representa el senyor Aragonès Catalunya perdrà una nova oportunitat històrica.
La reacció que han tingut és la típica del manual independentista. Tot és “culpa de l’Estat opressor” i tal i qual. Al mateix temps alguns regidors d’ERC manifestaven la seva alegria a les xarxes socials. Tot és “culpa de l’Estat”? Ah sí? Haurà penetrat “l’Estat opressor”, per exemple, a la ment de la portaveu nacional d’ERC per fer-li anunciar la presència del partit a la manifestació de rebuig a l’ampliació de l’aeroport?
Faria riure tot plegat si no fos tan trist i si els autèntics perjudicats no fóssim el conjunt dels catalans i catalanes. Anem a parlar clar d’una vegada: el Govern del senyor Aragonès i dels incondicionals del senyor Puigdemont és un executiu que depèn del suport parlamentari de la CUP. I la CUP ja va advertir des del primer minut que l’ampliació de l’aeroport era casus belli per retirar el seu suport al senyor Aragonès. I a partir aquí els dirigents i portaveus d’ERC van començar a fer el saltimbanqui fins al punt que ja ningú sabia si estaven a favor del projecte o eren els seus màxims detractors.
La resta, culpar dels errors propis a “l’Estat opressor” forma part del ritual com ho és per la dreta espanyolista cridar cada dia que cal fer fora al “Gobierno ilegítimo”, ritual —cal dir-ho— que ja no es creuen ni ells mateixos.
I això és el que ha de canviar a Catalunya. Necessitem un Govern sòlid i solvent, presidit per Salvador Illa, que aprofiti les oportunitats, en lloc de sabotejar-les, i que sàpiga fer compatible el creixement econòmic i la generació de llocs de treball amb el necessari respecte per al medi ambient. I és possible, malgrat que pensin el contrari els dirigents de la CUP i d’ERC.
Fa vuitanta anys el genial escriptor txec Franz Kakfa va evocar a les seves obres l’angoixa que sentien els seus personatges davant de situacions paradoxals o desesperants a les quals es veien empesos i que no podien revertir. Era una mena de lògica de l’absurd, on ningú entenia res del que passava. No sabem si el senyor Aragonès ha llegit a Kafka (més aviat, tenint en compte els plans secrets de les jugades mestres que anuncien però que mai es concreten s’inclina més per la literatura fantàstica i de ciència-ficció). No sabem si ha llegit a Kafka i coneix a algun dels seus personatges, deia, però el que està claríssim és que els interpreta a la perfecció.
Rosa Maria Ibarra és diputada del PSC al Parlament per Tarragona