Els tècnics del Ministeri de Sanitat i de les comunitats autònomes de l’Estat espanyol constitueixen la Ponència d’Alertes del Consell Interterritorial del Sistema Nacional de Salut. Periòdicament, analitzen les mesures aplicades, les proposades i els resultats d’aquestes mesures davant la crisi del coronavirus des d’un punt de vista tècnic.
L’1 de desembre, el periodista Pablo Linde publicava a El País les conclusions d’un informe del 23 de novembre en què la Ponència d’Alertes analitzava el «passaport covid». Les dades incloses en aquest informe fan trontollar moltes de les notícies-amenaça que els nostres periodistes i polítics (això de «nostres» és ironia) llencen aquests dies a l’aire per tal de trobar culpables que els alliberin de tota culpa en aquest desastre de gestió que ha estat i és la crisi de la covid a l’Estat espanyol. Desastre pel nombre de morts, d’hospitalitzats i, sobretot, per la impossibilitat de veure la llum al final del túnel tot i que ja ens l’han anunciat tres o quatre cops.
Resseguiré la ressenya que Linde, un dels periodistes que més de prop ha seguit la crisi del coronavirus des del seu inici, fa d’aquest informe, en el qual s’analitzen els pros i els contres del «passaport covid» que si la tecnologia no torna a fallar comença a ser obligatori a partir de divendres dia 3 per entrar a bars, restaurants i gimnasos.
L’informe en qüestió enumera quatre aspectes a favor del «passaport» i vuit en contra.
Els quatre motius a favor de la seva implantació són, segons els tècnics, «la incentivació de la vacunació», «estimular la seva necessitat entre la població», «transmetre el missatge que continua existint un risc d’infecció pel coronavirus» i el fet de «comptar amb un aval judicial en algunes comunitats.»
Els vuit motius en contra se centren, sobretot, en les mancances del «passaport covid» «a l’hora de fer front als contagis». Així, l’informe afirma que «no hi ha evidència» que aquesta mesura tingui un efecte en la reducció de la transmissió del virus. Segons els tècnics de Sanitat, «En els països de l’entorn europeu on s’està utilitzant, els casos estan augmentant de forma important, si bé és cert que les seves cobertures vacunals són molt inferiors a les de l’Estat espanyol. És previsible que aquí, amb cobertures més elevades, encara sigui menor. A més, seria difícil mesurar l’efectivitat d’aquesta mesura.» No patiu que si el comencen a fer servir segur que, amb dades o sense, el conseller o algun altre ens dirà a totes hores i des de tots els mitjans que ha estat un èxit. Perquè el fracàs, després de tanta història, no està contemplat. Tot el que no està entre cometes en aquest article, no cal dir-ho però ho dic, és opinió meva.
Així mateix, segons afirma la Ponència, el «passaport covid» no reflecteix l’estat immunitari de qui el porta, ja que «Equipara estar vacunat amb estar immunitzat i això no s’ajusta a la realitat». Important aquesta afirmació perquè tenim xarxes, mitjans i fins i tot papers oficials dient aquesta aberració lingüística dia i nit. La vacunació no és immunització, per tant estar vacunat no és estar immunitzat, per molt que ens ho diguin i ens ho repeteixin des de totes les plataformes incomunicatives de ràdio, televisió i internet.
Els tècnics també subratllen que «la vacunació prevé de manera molt efectiva davant les formes més greus de la malaltia, però no és tan útil a l’hora d’evitar els contagis.» I afegeixen que «Sabem que aproximadament un 40% dels vacunats són susceptibles d’infectar-se i transmetre la infecció. Per tot això, segons ells, «la seva utilitat per prevenir la transmissió seria molt limitada i inclús podria tenir un impacte negatiu si es relaxessin les mesures de prevenció.» En aquest punt, l’informe diu que tenen por que «el certificat pugui suposar un relaxament de les mesures, especialment de l’ús de la mascareta». Sense cap mena de dubte, el text és més que interessant perquè qui el fa no es dedica a la propaganda sinó a les dades científiques i, sobretot, no té el cul llogat.
L’informe afegeix que amb l’alta vacunació que hi ha a l’Estat espanyol el «passaport» no es justificaria, tampoc, per l’increment de la vacunació en menors de 20 anys, ja que arriben al 84%. Els tècnics consideren que aquestes cobertures «difícilment justificarien el cost i les implicacions negatives» que pot provocar aquesta mesura, com és la generació de situacions d’inequitat. A més, afegeixen que si la incidència continua pujant veuen «molt probable» que l’exigència del «passaport covid» «acabi generant desconfiança en les institucions públiques.»
El document insisteix a tenir en compte les mesures que sí s’han «demostrat eficaces» fins ara com la mascareta o, si la situació epidemiològica empitjora, mesures restrictives, especialment en interiors, com els aforaments, la ventilació i les limitacions horàries.
La Ponència d’Alertes del Consell Interterritorial del Sistema Nacional de Salut és un organisme consultiu format bàsicament per tècnics, però qui acaba decidint línies estratègiques generals en tot aquest tema és la Comissió de Salut Pública, formada pels directors generals estatals de Sanitat, un organisme més polític que tècnic.
Malgrat les recomanacions d’aquest document que explica Pablo Linde a El País, vuit comunitats autònomes, entres les quals hi ha Catalunya, el País Valencià i les Balears (les altres són Aragó, Múrcia, Navarra, Galícia i el País Basc) han imposat el «passaport covid» per poder accedir a locals públics.
I arribats a aquest punt de la història, potser ens faria bé mirar cap a altres estats del voltant, amb increments grans de casos malgrat la implementació d’un «passaport covid» que va arribar per uns dies i ja amenacen que té una durada màxima de 6 o 9 mesos i que no el tindrà qui no es vacuni de la tercera dosi, de moment amb cap intenció de retirar-lo... ni ara ni mai afegiria jo.
El «passaport covid» no té res de sanitari tal com expliquen molt bé els tècnics del mateix Ministeri de Sanitat. És un mètode —els qualificatius són meus-—de repressió, de control social. Alhora, però, i això és encara més inquietant, és la supressió de la lliure circulació de persones sanes en determinats espais, de moment, però arreu quan vagi creixent en la seva aplicació. Tancar persones sanes a casa perquè no volen inocular-se una vacuna és una aberració absoluta, una aberració que Europa havia intentat evitar de totes totes després de la Segona Guerra Mundial i que avui és a punt de petar.
Cap falsa mesura sanitària pot justificar un control digital dels ciutadans i ciutadanes que tots els dictadors haguessin somiat i que no podem permetre que es doni, ara, amb l’excusa, excusa pura i dura, de la nostra salut. Perquè no es tracta de la nostra salut sinó de la salut democràtica de tot un continent que fa passes de gegant cap al penya-segat de la desaparició dels drets socials però també, dels drets individuals i col·lectius bàsics.
A Itàlia ja és imprescindible per anar a treballar i per moltes altres coses que no són directament anar a un bar, que és una activitat bastant prescindible. Depenent de com acatem o de com ens rebel·lem davant d’aquest mecanisme de control el faran créixer o desaparèixer. Créixer ho pot fer amb l’afegiment de metadades sanitàries i d’altre tipus, el que pot contribuir encara més a la seva pervivència més enllà de la covid, si és que això mai s’acaba. Perquè un cop justificada la seva implantació, un cop acceptada per uns i altres, serà impossible de dir que prou i ja n’hi ha prou d’aquest color. Perquè és en el «fins a on?» on ens hauríem de posar d’acord per dir prou i avui ni tan sols som capaços de debatre-ho. És clar que «ells» (i és clar que no parlo de cap conspiració sinó dels amos de sempre) el que volen i desitgen és el domini total, «passaport covid» arreu amb accés a les dades, mèdiques sobretot, i triar en aquest mercat que és la feina qui millor rendeixi perquè de gent els en sobra.
És ara a les nostres mans que el document acabi essent una targeta sanitària assenyaladora o esdevingui un record de com un dia ens van voler collar més i no ens vam deixar.