IMPORTANT i GRATIS:

📱Encara no t'has baixat l'App del Catalunya Diari? A què esperes per saber-ho tot. CLICA AQUÍ, és gratis!

Aplec de friquis al país de la tramuntana

Girona i Figueres. Marc incomparable d'un 'Joc de Cartes' que va voler trobar ahir restaurants i personatges 'amb caràcter'. Objectiu acomplert

Marc Ribas
L'art de Marc Ribas, motivadíssim, a Girona | Instagram @MadXef

Bon dia, estimades oients. O com es diu en la llengua de Girona, bon dia. Com el forner sol·lícit que sóc, he estat pastant i funyint tota la matinada perquè us arribi el pa calent a taula a primera hora. I quin pa! El llevat que el fa pujar és el caràcter singular dels gironins i els figuerencs, que ahir van tenir el seu moment de sic transit gloria mundi al nostre programa de televisió preferit, el 'Joc de Cartes' de l'herculi Marc Ribas. I és que clar, els gironins no surten mai per TV3, pobres, i ni sabem com parlen de silenciats que estan pel centralisme barceloní. Cal celebrar que de tant en tant la televisió pública es digni a treure'n algun exemplar, com una bestiola de zoo, com més pintoresc millor.

I a fe de déu que ho eren, els d'ahir. No n'hi havia cap que acabés de girar rodó del tot. N'hi havia de lletjos, de camioners, restauradors cadavèrics i fins i tot un èmul de Tomeu Penya a qui s'entenia tant o menys que l'original. El primer objectiu, doncs, trobar restaurants amb caràcter, es va assolir plenament. Si és que el caràcter el reduïm al nivell cum laude de fricor. Una mica inesperat, perquè estem acostumats a què els mitjans oficials identifiquin els gironins amb la Catalunya guapa i catalana. Tot un bany de realitat reconfortant, perquè aquí sempre estem de la banda dels excèntrics i dels 'personatges'.

Ei noi! No cal que espantis mosques! Tenim el contingut que ens agrada. Dos restaurants a Girona i dos a Figueres, que ordenarem de més lamentable a més, en el que seria un ordre estricte (perdona'm Enric Casasses) de lamentabilitat. Curiosament, és un rànquing que coincideix amb el resultat final del concurs, perquè hi ha coses que són de sentit comú. Informació i no opinió.

El Pati és un local apanyat a la molt desagradable ciutat de Figueres, una ciutat tan lletja que el seu millor restaurant és un bar a la carretera. Parlo, esclar, del Motel Empordà, on per fotre queixalada al carro de formatges del senyor Subirós te n'has d'anar on crist va perdre les espardenyes. Però això és una altra història. Al Pati hi vam trobar un establiment curiós, amb màquines escurabutxaques (el 2020! a l'era dels betanwins!) amb miralls al sostre com una altra mena de locals de carretera. Ho regenta un senyor que es fa dir Jordi Garcia Millor Cada dia i que presumeix d'haver estat camioner. A Figueres tot va de carreteres, perquè és terra de fronteres. Als concursants no els va fer gaire gràcia l'estat higiènic de la cuina, amb ditades de greix que vaig olorar des de casa i una fabulosa olla de sucs llardosos que tenien amagada sota la campana.

Però això no va ser el pitjor. El xou a taula va ser tan esperpèntic que Ribas i els altres tres participants van acabar rient per no plorar i amb el Jordi MátameCamión traient el compte amb un megàfon. Ja no sabia on posar-me. De fet, del sofà estant li vaig tapar els ulls a la meva dona perquè no volia que ho veiés. El menjar, inenarrable: una amanida de ventresca de pot, uns xampinyons farcits increïbles de l'angúnia que feien o unes aletes de pollastre Kentucky que ja estan en mans de la Fiscalia. Espero que l'autor compleixi condemna com l'autor del conegut adagi «¿Que m'embruti cuinant pollastre és Kemtaqui fent chicken?». Però no era tot. També vam patir una hamburguesa de calamars tan innovadora que els la copien i tot —era un simple bocata de calamars—, pastissos immenjables com sempre o una profusió malaltissa de xarop de maduixa a tots els plats, fossin salats o dolços. Un dels nivells més baixos de tot el que porto vist en aquest programa —que ja és dir— i una nota acordada. Tothom el va suspendre, amb justícia.

A la immortal Girona —immortal perquè una ciutat morta costa tornar-la a matar— hi vam trobar un altre personatge pintoresc. La realització de 'Joc de Cartes' va estar fina posant-li al Miquel del River, cada cop que sortia a pantalla, música de Tomeu Penya, com si fos un leiv motiv wagnerià. Un tio 'especial', amb algun problemet greu de dicció, un tatu a l'esquena que deia CATALÀ, una harley que afirmava que era la cosa femenina que més li havia durat i un dels millors conceptes gastronòmics que he sentit mai: els productes que siguin «d'aquí o d'allà, però sempre allò de Km- guió- zero». Encara ric ara. Quina barra. Aquest paio és un geni i redimeix tota aquesta ciutat embafada de girofins. Una de les meves persones preferides des de ja.

Sobretot perquè un cambrer li va fotre per terra un plat amb un txuleton destinat a engruixir els bíceps fornits de l'atractivíssim Ribas i va començar a somicar a la cuina. «La puta mare que em va parir, la puta mare que em va parir», anava repetint. Moment impagable. Llavors la resta de teca normaleta. Carn a la brasa que semblava correcta i un pastís de poma segons la Pietat de Figueres, immenjable. La Pietat va ser la portadora de zitzània, amb un parlar adrianesc i una superioritat poc cortesa amb la resta. Gairebé s'ennuega, la pobre. Tot i que molta fila de tenir bona salut tampoc la tenia. 

Ni ella ni el seu home Artur, que semblaven sortits de la família Addams. Aquest matrimoni, a jutjar per l'aspecte cadavèric i les poques ganes de viure que transmetien, les han degut passar magres. Hi ha una història de superació d'alguna cosa xunga, darrere d'aquestes dents. Un antientusiame encisador. És l'actitud que m'agrada: ja n'hi ha prou de motivats i gent intensa. Tenen un restaurant horrible a Figueres, en consonància amb l'entorn. No ho diré jo, però els altres el van qualificar de 'cutre'. Cadires de plàstic, quadres espantosos, estretors, una cuina rònega. Ara bé. Com cuina la Pietat. És el millor, de llarg, que he vist en aquest reality i l'únic lloc que em comprometo a visitar. Quin goig. Al Cap i Pota van servir unes sardines marinades perfectes, uns bons bunyols de bacallà (potser massa espessos), caragols a la mala bava, un carpaccio de capipota fantàstic, ventresca de tonyina amb ceba al cop de puny, de color immillorable, galta de vedella, xai rostit o, esclar, un capipota guisat comme il faut, lluent que hi cantaven els àngels. Realment, una exhibició de com fer una carta de cuina tradicional i executar-la sense errades. Inclús les postres, com un pa de pessic de taronja, eren demanables. Així sí.

Tot llastat, però, pel local abjecte i per la personalitat pusil·lànime de l'Artur (defensat amb devoció per la seva dona, repeteixo: aquí hi ha una història) i el caràcter avinagrat i manipulador de la Pietat, que els van impedir guanyar. Perquè, en canvi, el Marc del Si No Fos de Girona era tot el contrari. Un tio jove, enrollat, radikal i canallita, que no té problemes en dir que al seu restaurant hi van a passar-s'ho bé i que a qui no li agradi vagi a un altre lloc. Un gamberro guai, com una mena de Dabiz Muñoz wannabe provincià —perquè Girona per molt capital de nosequè que es cregui és molt provinciana.

Això sí. Molt de vi natural sense filtrar a les copes, aparadors de carn madurada LyO, pinces del Tickets a taula i tot passat per la brasa Josper, fins i tot els préssecs. És a dir, tots els llocs comuns de la moda moderneta de Barcelona. Malgrat tot, i sense estar a l'altura del Cap i Pota de Figueres, tot el que van treure a taula estava bé o molt bé. Sonsos ben fregits, musclos fumats, foie i ploma ibèrica a la brasa o una magnífica careta de porc marinada i lacada. Bé, noi, bé. Si hi afegim que el Marc és simpàtic i honest en els seus raonaments, juntament amb un local cèntric i acollidor, entendrem perquè va guanyar. Merescudament. Ja està bé una Girona que no fa olor de sants. No diré res dels preus, perquè no parlo mai dels preus. La restauració és en general un ofici mal pagat i no valorem prou, amb el que valen el aliments, que ens donin de halar per quatre quartos. I, a més, Girona és una ciutat cara. Han de finançar molta gent guapa i sobrada amb impostos.

A la discussió de notes final, unes punyalades guapes i alguna acusació de mentir i tot. Una cara llarguíssima del camioner, que no va rebre bé el correctiu i es va quedar plegat de braços i tot sorrut. I el Miquel River dolgut amb la Pietat per haver estat artera i poc equànime, amb raó. Jo sempre vaig amb Tomeu Penya, perquè l'excel·lència culinària no ho és tot. Abans ve ser bona persona, com sempre ens diu mossèn Junqueras. En resum, un bon programa, amb un restaurant i mig destacables, cosa que em tranquil·litza perquè em pensava que no quedaven bones cuines a Catalunya que volguessin sortir a la tele. I la constatació que no tots els gironins són afectats com els germans Roca. També n'hi ha algun de normal, encara que els haguem d'anar a buscar a la perifèria de la propaganda oficial, o a Noruega com aquell noi que és mestre al fiord. La setmana que ve baixarem a Reus i a Tarragona, on hi patirem molt més. Quins nervis, no?


Comentaris

envia el comentari