Marc Ribas

Per una Barcelona bombardejada amb entrepans

Gran combat de boxa a 'Joc de Cartes'. Una crua baralla entre un cuiner ensofatat i una menyspreable actriu de repartiment va animar una edició barcelonina dedicada als entrepans i va mig ocultar la patètica demostració d'un electricista perico i amic dels celíacs que fa entrepans de pastrami. Entrepans per dir alguna cosa, que eren més aviat armes de destrucció massiva de dentadures.

Doncs resulta que estava tan tranquil i relaxat, convençut que la temporada de 'Joc de Cartes' ja s'havia acabat, però es veu que encara haurem de sofrir un parell de setmanes més. Penseu que estava tot estenallat al sofà, imbuït d'esperit nadalenc, i m'havia programat un cicle de pel·lícules de John Ford —que és el que ens agrada als homes de veritat— i el vaig haver d'interrompre per fer-vos la puta crònica del programa d'ahir. Com això duri gaire més m'haureu de passar a buscar per casa amb una camisa de força i amb la salut mental dilapidada. No és descartable que la Marató de TV3 de l'any vinent se m'hagi de dedicar en exclusiva: la malaltia ultraminoritària de ser Miquel Bonet. M'agradaria molt. I necessito els diners, eh? Per deixar de prostituir-me cada setmana i, sobretot, per pagar els judicis contra la mala pècora de la meva exdona.

Però d'això no n'heu de fer res. L'important és que estava mirant la gloriosa Que verda que era la meva vall i vull que us quedeu amb dues sentències antològiques que s'hi pronuncien al començament. Número u: «no he conegut mai ningú amb una conversa prou interessant per deixar de dinar en silenci» i número dos: «si la bona educació ens impedeix de dir la veritat, destruirem la bona educació». Són dos preceptes que defineixen el manual de civilitat postmoderna que us intento inculcar cada setmana i que, seguint la tradició clàssica de la sàtira reformista, espero i desitjo que us apliqueu tots a partir de 2022, com a propòsit d'any nou. Dit d'una altra manera: vist com va el món, si no és per cagar-vos en la mare que us va parir val més que calleu la puta boca.

Llavors va començar el capítol de 'Joc de Cartes', dedicat a baretos de bocates de Barcelona, i vaig haver de deixar la pel·li a mitges. I en aquest punt és quan s'acaba la prosa moral i comença el que heu vingut a buscar: la sang i el fetge. Hola, cuquis. Això és la vostra cita setmanal amb la part més fosca dels vostres cors i l'hora d'amollar el grinch que us corseca les entranyes. Deixeu-lo lliure, que si no us farà un tumor maligne al còlon, gros i deforme com el deltoide esquerre del nostre hipertrofiat Marc Ribas. I no val la pena, de veritat. I ja que parlem de malalties cròniques com el culte psicòtic al cos, un petit aclariment: molts us queixeu de les faltes tipogràfiques i ortogràfiques que faig en aquestes cròniques. Sobre aquest punt he de dir que m'importa una merda el vostre zel corrector i que, en tot cas, no és culpa meva sinó de la sanitat pública catalana —autocondecorada com la millor del món— que em va mig desgraciar un ull amb un diagnòstic incorrecte i demencial. A les nits no veig gaire bé la pantalla, així que encara gràcies. Aneu fent cas a ulls clucs als metges, vacuneu-vos sempre que us ho diguin, i us garanteixo que viureu cent anys, però amb el cervell convertit en una mena d'allioli de codony.

?TENS TELEGRAM? Afegeix-te gratis al nou canal de Miquel Bonet per no perdre't els articles més populars i ara també els podràs comentar CLICA AQUÍ i apunta't ara, t'esperem!

I ara sí, anem als entrepans. La providència ha volgut que aquesta setmana hagi tingut l'honor de visitar el mític Boada de Tarragona, ara ja tancat. A la ciutat de la perpètua pudor de sofre, Eduard Boada és una institució a qui les forces vives municipals li tenen una reverència exagerada i ridícula. Però això no és pas culpa seva, que és un jaio entranyable que es dedica a fer còctels i a explicar batalletes al Diari de Tarragona. La resta del país ha de saber, tanmateix, que molts anys abans que a Barcelona es fessin entrepans barrocs i bigarrats farcits de combinacions versallesques i impossibles per cobrar quinze euros el bocata, Boada ja aplicava la seva tècnica carnavalesca a la confecció entrepanística, però a preus molt més populars. Als qui hem anat a esmorzar al Boada no ens pot sorprendre res del que ara ens puguin posar entre pa i pa al cap i casal. I tampoc ens sorprèn constatar la tendència a acumular merda que tenen aquesta mena d'establiments, perquè Boada també era famós al seu temps pel greixum de sota la barra. Ara no, que son fill —el cònsol honorari del Gran Ducat de Flandrensis a Catalunya— ho té net com una patena. Dono per fet el pertinent homenatge al pioner del bocata creatiu català, que no es pensin que ens vindran de TV3 a descobrir la sopa d'all.

La relació intrínseca del pa amb la merda és un extrem que ja vam explicar en cròniques anteriors i, aquesta setmana, la neteja dels locals va tornar a ser protagonista. En bona part, per la realització poc imaginativa de 'Joc de Cartes', que fan uns muntatges malèvols i manipuladors on tenen especial predilecció per destacar els conflictes higiènics i obviar els valors gastronòmics, que també hi són. Això s'ha de dir perquè després es fan els santets i parlen d'ètica i deontologia, quan és evident que només els interessa el merder, l'espectacle i l'audiència. Com a tots. Ahir van trobar una mina en una senyora detestable que anava passant els dits pels tamborets, per les copes i les barres dels altres, per veure si hi trobava pols. Una tia falsa, ignorant i estúpida que va concentrar tota l'animadversió dels teleespectadors, de manera completament justificada, i va fer que els altres concursants —que també tenien lo seu— caiguessin fins i tot simpàtics.

La senyora en qüestió es diu Pilar. Ho ho hola Pilar, posa'm una altra cervesa, que deia la cançó. Té un bar eixamplí que es diu La Menuda i va tenir la barra de cobrar gairebé 150 euracos per quatre bocates i un parell de tapes. Entrepans recarregats i de mal menjar, val a dir, com un de mandonguiiles amb salsa espanyola —que és com s'anomena en llenguatge xovinista hispànic la demi-glacé jacobina de tota la vida—, un de pa de croissant amb filet Wellington —absurd, perquè en aquest format un filet Wellington ja no és Wellington— o amb galta confitada. L'oferta va deixar més aviat freda la parròquia. Aquí, vam començar a intuir la mena d'amfitriona que era la Pilar, sobretot quan va anunciar un vi blanc de Samsó que va resultar naturalment negre. Va sortir a taula i va disculpar-se amb un 'senyors, l'he cagat', que ja deixava entreveure que la interfecta donaria joc, però potser no tant com demostrar al final del programa amb una batalla sagnant contra el concursant Barnús, que de moment només flipava amb el personatge i reia.

El tal Jordi Barnús tenia tots els números per ser un personatge especialment menyspreable. Xulet, espitós, practicant de boxa i arts marcials. Com un Dani Lechuga de marca blanca, vaja. És sabut que quan va obrir Sants es Crema —així es diu el restaurant— es volia menjar el món i les coses no han acabat d'anar bé. Ha reconvertit el negoci en una sandvitxeria i ara diu que 'cuina dins dels entrepans'. Com diu l'exinfluencer i tanmateix amic David 'Bagel' Valdivia, 'todo es bocallideable', i a aquest clau roent s'ha agafat aquest xaval amb pinta d'haver aspirat repises de lavabo per mig món. Es nota que el Barnús —amb posat de boxador faixador cansat d'aixecar-se de la lona— ha hagut de fer cures d'humilitat i li han baixat els fums. Li ha provat, francament, i no es pot negar que era de llarg el millor cuiner que va sortir ahir per la tele, i un dels millors de la temporada. Va servir entrepans —hamburguesa, llengua, papada— competents i ben fets, prou complexos per poder passar per 'gurmet' però amb el punt de senzillesa adient per no caure en l'astracanada de La Menuda. I que es poguessin menjar amb dues mans, que és l'objectiu prioritari d'un bocata. Tots els participants hi van coincidir, fins i tot Ribas en unes puntuacions molt generoses, i no hi va haver cap dubte que havia de ser el guanyador de l'edició de 'Joc de Cartes'.

Bé, he dit tots els concursants però he descomptat la Pilar, que va anar a carregar-se'l directament. La inspecció a què va sotmetre el local de Sants es Crema va ser ridícula, ajupint-se per terra i trobant una merda que no podia ser altra que les serradures que li queien del cap. És cert que fa un temps l'indesitjable Pau Arenós va publicar unes fotos de la cuina de Barnús on es veien unes taules de tallar de condicions higièniques discutibles, però el que es va veure ahir per la tele era d'un nivell de correcció que deixava en evidència la senyora desequilibrada de La Menuda. Al cuiner de Sants es Crema ja no li feia tanta gràcia la individua i se li van inflar els pebrots, que li acabarien d'esclatar en la confrontació final, que va ser un combat èpic de lluita grecoromana.

Tercer destí. Bar de butxaca del Gòtic, que es diu Narciso i tot i ser un cop de puny sense cuina té ´fins i tot una 'directora' italiana dita Griffoni. Hi serveix salumeria italiana presumptament importada. Si no fos per una porchetta que semblava halal, podria haver passat tot per gènero de Can Tarradellas o del Pozo Múrcia, elaborat amb porcs convenientment estabulats i saturats de purins. Malgrat tot, els entrepans no estaven malament i el servei de la Grifona va ser simpàtic. Això sí, amb l'espectacle habitual dels suros trencats. No és tan difícil obrir una puta ampolla de vi, però si no en sabeu, almenys, obriu-la fora de càmera i ens estalvieu aquesta trista demostració setmanal d'ineptitud. Fos com fos, al Narciso es va continuar desplegant l'actuació de la Pilar a l'estil Gloria Swanson de pixarrí, rastrejant brutícia, trencant copes i menystenint el menjar de la noia dels grifons. De fet, va arribar a dir que el millor eren uns cannoli de postres envasats.

L'últim bar ens va sorprendre a tots. Durant tot el programa, el Màrius havia mostrat un criteri fiable i unes opinions moderades. A més, estava molt segur de la qualitat de la seva proposta. Res feia pensar que trobaríem un dels pitjors garitos de la temporada, amb notes baixíssimes que encara vaig trobar generoses. Un desastre absolut. El Super Mario aquest és un exelectricista que es veu que voltava pel món instal·lant magnetotèrmics i un dia se'n va cansar, va tornar a Barcelona i es va posar un bar especialitzat en pastrami. Assegura que si tastes el pastrami t'hi fas addicte. A mi m'agrada molt el pastrami, xispa, però no cal passar-se. Aquest tros de tarugo té un establiment decorat amb graffitis que semblen dibuixats per micos amb alzheimer i amb una bufanda de l'Espanyol. A més tot ho fa amb pa sense gluten. Perico i amic dels celíacs, com l'Oskar Schlinder d'aquesta raça damnada. No es pot ser més desgraciat. Llavors ja vam besllumar la tragèdia. El que ell assegura que és el millor entrepà de Barcelona era un bagel amb pastrami, patates fregides i un ou ferrat que semblava de PVC. Un engendre immenjable inclús vist des de casa. 

Tots els concursants van coincidir, per a més inri, que el pa sense gluten era infecte, cosa que reforça la meva teoria que la gent sana ha de pagar pels pecadors intolerants al gluten. Segon avís: si esteu malalts, quedeu-vos a casa. Aquest antre, per si no fos prou, sí que estava realment brut i comptava amb l'ineficient servei d'un cambrer suat que tampoc sabia obrir ampolles de vi i que es va inventar la varietat de raïm Xarol·la. És que no m'ho podia creure. Si hi afegim una ensaladilla russa fastigosa ruixada amb uns regalims de maionesa que feien tot l'efecte de cagarades de gavina i, sobretot, unes postres lamentables que va tenir la caradura d'extreure amb els dits d'uns pots de plàstic, no tinc cap altre veredicte que el pastrami bar de Super Mario sigui bombardejat amb aquesta merda de bocates que serveix fins a la total aniquilació. I de pas que caiguin sobre tota Barcelona i així ja ens estalviem el cíclic bombardeig d'Espartero d'aquesta capital decadent. Pel meu gust, ja està tardant massa.

Sort d'en Barnús, que es va rebotar i ens va brindar un dels moments més emotius de la temporada de 'Joc de Cartes' a la confrontació final. Hi va haver moments que semblava jo escrivint aquestes simpàtiques ratlles. Va deixar anar la mala llet justiciera i li va arribar a dir a l'odiosa Pilar que era la mena de persona que detestava com a clienta, que és el que tot Catalunya pensava. Una tensió deliciosa (que només es va trencar quan el Super Mario perico va veure les notes que tenia i va començar a somicar, com fan sempre els pericos). De fet, per un moment em vaig pensar que s'aixecaria de la taula i li arriaria un mastegot de Muai Thai. Ningú no li hauria pogut retreure, perquè n'hi per tirar el barret al foc. M'ho prendré com un homenatge i, perquè no dir-ho, estic molt content que es fes justícia i Barnús s'alcés amb la victòria per KO. Recordeu: si la bona educació ens impedeix dir la veritat, a prendre pel cul la bona educació. Que passeu unes bones festes.