Uau. Quina canya. Quin fenomen que és 'Joc de Cartes'. Com es nota que dilluns vinent ja estareu tots pringant a l'oficina i teniu ganes de sang i de venjança. Com l'escórpora que protagonitzava una divertida novel·la catalana de 2015 que va passar sense pena ni glòria. Era meva. I com que TV3 no en va adquirir els drets per fer-ne una telesèrie refrescant i no em va cobrir d'or tal com esperava, aquí em teniu suant enmig de la nit tropical per arribar a final de mes. ((A veure si només podran aprofitar per fer-se propaganda ridícula i deslleial els de les motos Yamaha i els dels melons El Abuelo (no mengeu melons, me cago'n cony; és de ser molt arrossegat i molt espanyol tatxar i menjar melons)).
Però l'energia perviu. Perquè quan dilluns sortiu a fer el cafè a mig matí, putejats pel vostre jefe subnormal, rememorareu amb els companys de feina els cops de pala i les aixecades de camisa que us han clavat durant aquestes vacances, que és la veritable naturalesa de la gastronomia estival. I d'entre tots els punts calents de l'enganyifa de la costa catalana, no hi ha dubte que Roses i Cadaqués són places que cremen. En el programa d'ahir, no hi va haver compte que baixés dels seixanta euros per barba —sense grans dispendis vinícoles— i només en un dels tres establiments concursants podia tenir, per la qualitat del peix fresc, una mica de justificació.
Així que podem dir que ben jugat, Televisió de Catalunya i amic Marc Ribas to ciclao. Ahir vau captar una pulsió important de la vida nacional, que per això us paguem. També he de dir que l'última setmana he rebut moltes aportacions de lectors i damnificats per la restauració catalana que voleu fer-me servir d'espasa vindicadora. A tots vosaltres, dues coses: moltes gràcies i sou uns putos covards. Entenc que Catalunya és ara mateix un país amb por, on ningú vol exposar-se a perdre la pagueta i la col·locació, però el que hauríeu de fer, a banda de martiritzar el vostre sofert i heroic cronista, és agafar un trabuc i un ganivet de cuina rovellat i sortir al carrer a tallar colls, puta gent de pau. No us suporto.
Fet l'amable i pertinent pròleg, anem al tema. El cos em demanaria fer un monogràfic sobre Casa Anita, un dels tres restaurants participants en l'edició d'ahir. Una tropa d'estafadors que fa gairebé setanta anys que refinen l'art d'engalipar turistes, aplicant la gloriosa tècnica de la tretze catorze al món del peix a la planxa. Però abans de projectar la lleterada facial explosiva, allargarem una mica el coit amb el necessari context. Cal dir que entre la badia de Roses i el Cap de Creus és un terroir especialment abonat per als afaitapagesos. És el país de Dalí, el gran farsant, o d'un personatge que ha sofisticat el seu art fins a límits inimaginables com Ferran Adrià, que no se sap ben bé com i sense fer ni una truita fa vint anys que viu del cuento del Bulli i fent escriure obvietats en una mena de viquipèdia gastronòmica que sembla un manual d'autoajuda.
De fet els que de veritat creaven i cuinaven al Bulli —Castro, Xatruch i Casañas— també tenen un restaurant a Cadaqués on miren de fer la viu-viu. No sé si els va gaire bé, perquè pel que m'ha arribat ara també es dediquen al càtering i a la consultoria per intentar salvar el negoci. Espero equivocar-me, nois, però no us sortirà bé, perquè només hi ha lloc per a un guru al sector que pugui sobreviure dient collonades i enganyant les criades. Amb l'excepció de José Andrés que ha fet les Amèriques i té categoria pròpia en l'Olimp dels indesitjables.
[predef]telegrammiquelbonet-610[/predef]
En definitiva, Roses i Cadaqués són una terra de grans experts en la trila gastro, i ahir en vam tenir sucosos exemples. El que menys, on hi havia més honestedat, va ser al cap i a la fi el just guanyador. Es tracta d'Es Xiringuito de la Sal, on oficien el Joan i l'Aniol, dos xavals que es van imposar a base de peix fresc, car i presumptament bo i que van treure els únics plats de la nit amb un mica de cara i ulls. Tenen una terrassa pintoresca davant de mar —el quadre és això, va dir un dels concursants, ni que fos el conegut ciberterrorista Xavi Noriguis— i van servir coses que tocaven. Com ortigues arrebossades —que a Catalunya Ràdio diuen que només són típiques de Cadis— o uns escamarlans a la lateral amb salsa americana i papada de porc que feien goig i tot. Val a dir que després el cuiner va fer un teatre prescindible sacrificant un llamàntol tot senyant-se i que després ho va espatllar fotent-li ous ferrats per sobre amb aquesta tendència eivissenca incomprensible i, sobretot, tirant les pinces de la béstia per terra. Sort que els hi va passar una aigua per treure la sorra de la platja abans de fotre-les al foc un altre cop.
Almenys es van redimir fregint un turbot i una magnífica escórpora sencera, que és la millor manera de menjar-se aquests peixos de roca, cosa que les germanes hurtado de Casa Anita, amb segles d'experiència tangant pixapins, desconeixien. Es van quedar flipant. Com tots nosaltres. A partir d'aquí, tot va anar pel pedregar. Ens vam desplaçar a Roses, fins a un bareto anomenat Falconera. Es veu que és el somni d'un tio que es fa dir Gregory Abella. Un il·luminat de baixa estofa, un emulador molt justet d'ensarronador alt-empordanès el gran mèrit del qual és que ha tornat a viure, segons explica. La realitat és que es va comprar una mountain bike i se'n va anar a fer el camí de ronda del Cap de Creus —cosa que no es pot fer—, es va estimbar i va quedar penjat d'una branca. Va salvar la pell perquè uns gavatxos el van sentir esgargamellar-se i van cridar un helicòpter. Gràcies, França, per aquesta aportació decisiva a la grandesa gastronòmica nacional. Sempre donant pel sac.
El cas és que la seva manera de tornar a viure és muntar un restaurant decorat amb frases seves a les parets. De veritat. Coses com 'les postres han de ser molt bones perquè arriben al final'. Us pot semblar una estupidesa però, per fer honor a la veritat, la Bullipèdia està composta de sentències per l'estil, o sigui que l'amic volador Gregory no deu anar tan desencaminat. Però si en l'art de la paraula té un talent per potenciar, a la cuina ho té més complicat. Les bruixes de Casa Anita, amb la mala llet que a hores d'ara ja les ha fet famoses, van detectar unes cassoles brutes i plenes d'oli —se n'unta una mica perquè ell ferro no es rovelli, no es banyen en greix, desgraciats—, una sèpia que feia la pudor que li deu fer la xona, en aquests mateixos instants, a la mòmia de la mítica Maria de Cadaqués i uns escamarlans amb un color que oscil·lava entre el gris marengo i el verd radioactiu. El puta del Gregory els va tapar encabat amb uns crustacis més saludables, però va fer tard. El mal ja estava fet i els va costar el suspens en l'apartat de condicions de la cuina. Merescudíssim.
La resta de teca, per oblidar. Va desfilar un suquet de peix rebullit, unes llonzes de porc eixutes com l'ànima de Ferran Adrià i unes escopinyes galleguíssimes que van ser denunciades per ser portadores de sorra de les Rías. Sempre segons les folloneres de Casa Anita, que ja començaven a veure que no havien d'haver sortit de casa. De fet només ho deuen fer per anar a portar bitllets a Andorra. Destacar només el plat filldeputa de la nit, un tataki de salmó arrebossat de sèsam i navegant en una mena de salsa de soja que semblava limfa de puça de barba de talibà. A mi això no m'ho feu més, fills de mala mare. No ho vull veure mai més a la televisió pública. Últim avís.
Ja arribem. Casa Anita. Estava previngut de les característiques de l'antre, però el que vam poder veure ahir va superar qualsevol expectativa. Només entrar, una cadira lligada amb un fil d'electra ja invitava als pitjors presagis. El local, pensat per esquilar durant anys el ramat d'imbècils que fa cada estiu el rally per arribar a Cadaqués, conserva les fotos pintoresques, les parets emblanquinades i les taules de fusta avivades per corcs de la mida d'un cigaleta de nadó. Però això ho podríem passar. El pitjor és el personal. Atén un tal Juanito, que canta la carta de pressa i corrents per mirar de colar el que l'interessa, en una pràctica que hauria d'estar perseguida per llei. Segons el dia t'aclivella amb acudits dolents o, quan està de mal humor, et tracta com un gos pollós, i et fa el compte —sempre desorbitat— a les estovalles de paper. Ahir va tocar la versió divertida. Es va equivocar amb les comandes, va pretendre fer-nos creure que servia un vi natural però amb sulfits o que el peix era fresc i de llotja, tot ensenyant uns llobarros amb els ulls entelats que semblava que acabessin de passar el coronavirus.
Els deu funcionar amb els pijos a qui solen enredar, però ahir donaven dinar a professionals i al cuiner mediàtic i nacional de Catalunya, un molt passota Ribas que, per molt que ja li importi una merda 'Joc de Cartes' no es va deixar encular per aquesta desgràcia de la restauració que és Casa Anita. La nota que els va posar al final ho diu tot, ell que sempre vol quedar bé amb els seus sofismes ensucrats. És tan cínic que va tenir la barra de dir que aquest cau és Patrimoni gastronòmic català, calculeu. A la cuina, no és que es puguin tirar gaires coets, tampoc. L'Anita filla, una senyora que té una coloració de pell que fa pensar en una figura de cera —molt probablement, veient la mala folla que tenia, es deu alimentar de la pròpia bilis o el fetge no li deu tirar bé— va perpetrar potingues com una truita de patates feta al moment, unes anxoves sobre uns tallets de formatge com paper de fumar, amanides de bossa banyades amb mòdena dels pebrots, mongetes de pot o uns espàrrecs que segons el Juanito eren 'd'aquí al costat' quan provenien òbviament d'un hivernacle de l'estat islàmic de Múrcia.
Però malgrat aquest festival d'entrants deplorables mereixedors d'agafar tota la família Anita i descarregar-los a l'aeroport de Kabul, el segons encara van ser pitjors. Segons els propietaris, l'especialitat de la casa és el peix a la planxa. Uns peixots dubtosos, recuits i ressecs, que banyaven amb oli encara més dubtós mentre els potinejaven. A la planxa és a la planxa, no mig fregits en oli de fritanga. Per si no n’hi hagués prou, els servien amb un grapat de patates fregides, amb la mala sombra del lloc, i en el cas del rèmol, van fer una escabetxina desespinant-lo que s'hi m'ho fan a mi entro a la cuina i els hi foto pel cap, tot i la mirada atenta d'un Sant Pancraç amatent que hi tenen. Això em va agradar: en una cuina sempre hi ha de vigilar l sant patró dels treballadors. Sobretot en un lloc com aquest on han fet pasta a cabassos, enredant el personal i gràcies a la protecció cristiana. D'altra manera no s'entén que la gent sigui tan subnormal.
De totes maneres, ja li han degut veure les orelles al llop. Aixi ho demostra l'agror que transmet el lloc, que les tacanyones de Casa Anita no s'esperessin l'hòstia en les puntuacions —reconeixen que no surten del seu garito infecte i que no coneixen gaire cosa més del que es cuina al món—, que tinguin algú que contesta les crítiques a les xarxes de molt males maneres i amb insults no tan simpàtics com els meus i que, ras i curt, esperessin guanyar el programa pels seus sants collons i el seu pedigrí estafador tants anys efectiu. Com els va dir el concursant Gregory el Saltataulells, 'són unes persones que no saben que és l'evolució'. Com a mínim, el programa d'ahir, gastronòmicament tan poc trempador com gairebé sempre, va servir per desemmascarar aquesta mena de gentussa que infecta les nostres poblacions costaneres. Ara que 'Joc de Cartes' comença a entendre la seva funció segur que s'acabarà i no el renovaran. Però si l'esperit de l'escórpora perviu, la lluita continua.