Logo Catalunya Diari
Logo Catalunya Diari
Logo Instagram CatalunyaDiari
Logo Messenger
Marc Ribas

Ostres, ostres, ostres

'Joc de Cartes' va fer ahir un sentit homenatge a tots els amants de les ostres. A tal efecte, es va desplaçar fins a l'Ampolla a la recerca de la manera més creativa de cuinar el bivalve i en va resultar un magnífic catàleg de mil maneres de desgraciar-les, més enllà del suc de llimona i el polsim de pebre —o farlopa, segons versions.

Ja ha arribat el fresquibiri, amiguis. Mentre tenim tot el país amb els genitals encongits i els mugrons durs com els músculs marmoris de Marc Ribas, al món només pateixen perquè la temperatura global del planeta no pugi més d'un grau i mig. A nosaltres, però, plim. Per fi us podreu posar jerseis de coll alt per intentar amagar les dobles i triples papades de gurmet, botes de muntanyista per agafar el metro a les set del matí i aquells abrics llardosos que fa sis anys que heu de portar a la tintoreria i que amaguen totes les vostres deformitats físiques. Les psicològiques ni el fred industrial de tots els congeladors de restaurant plens de croquetes de Catalunya les podeu amagar, capçots.

El nostre cor, tanmateix, manté el caliu gràcies a la nostra cita setmanal amb 'Joc de Cartes', l'exitós programa de la televisió pública catalana que entreté tota la subnormalada pàtria. Hi ha gent, però, que les passa putes de veritat i no en té prou amb el foc de l'ànima, necessita el de veritat. Aquesta setmana, la redacció de CatalunyaDiari ha estat a punt de cremar-se. En un primer moment em vaig pensar que havia baixat algun tarat de la Garrotxa, ofès per l'última crònica, per fotre-hi foc. En aquest cas, s'hauria equivocat de deu metres, perquè l'edifici incendiat és una impremta abandonada contigua.

Es veu que no, que els piròmans no eren restauradors ofesos sinó cultivadors de marihuana urbans en plena guerra de bandes. Sigui com sigui, i tal com desitjava la setmana passada, continuo viu i sense haver entrat en combustió espontània per portar-vos una setmana més els detalls més escabrosos de la gastroxaladura nacional, Avui, l'Ampolla. Una població del Baix Ebre coneguda pels seus restaurants marinerívols i per ser com una mena de Meca de pelegrinatge dels amants del marisc a preus populars, com Andorra però canviant el sucre i la mantega per les ostres i els musclos, per entendre'ns.

També és una destinació coneguda per tenir-se una tírria descomunal amb els veïns de l'Ametlla, que tenen millors platges, i pel refistolat títol autoconcedit de Porta del Delta de l'Ebre. En un lloc i l’altre, de deltaics d'aquests genuïns, de caràcters agrestos i rostres simiescos, en trobareu pocs. Són més aviat gent d'ànima molla i fluixors diplomàtiques. Com si fossin uns gallecs catalans, ajuntats tots dos gentilicis amb tota la seva càrrega despectiva. Un país de transició, poc explorat, que s'agraeix que de tant en tant surti per TV3 entre les cinquanta mil visites anuals a l'Empordà.

[predef]telegrammiquelbonet-610[/predef]

Fet l'apunt sociològic pertinent, a l'Ampolla també mengen i cuinen. Han d'alimentar les hordes de tortosins, lleidatans i manyos que els assolen cada temporada, ves. I precisament un manyo va ser el primer protagonista de la nit. En aquest cas no era un client insuportable i cridaner, sinó un cuiner expansiu i cridaner i cantaire. Un tio massa boig per ser aragonès que s'ha posat un restaurant amb la seva xurri dit Can Marqués. Bé, és un local de tercera línia que tenia pinta d'antiga botiga de mòbils de moros, on hi fan un menú tirat de preu amb tot luxe de producte.

Això naturalment va aixecar les corresponents i usuals suspicàcies, perquè és clar que els números no sortien per enlloc. La xurri del manyo, la Lorena va comparèixer a la confrontació final amb un escandall per justificar els preus, però sense massa convenciment. Semblava un polític quan treu molts papers i informes al faristol del Parlament per amagar que no pot defensar-se gaire només de paraula. El tema de l'edició del programa era el plat més creatiu amb ostró del Delta, i vam veure desfilar tot d'aberracions delirants. De fet, només començar, el fornit Ribas, ajagut a la platja com un sàtrapa, ja va destrossar mitja dotzena d'ostres banyant-les amb llimona i xarrupant-les entre els pèls de la barba. Una de les imatges més truculentes que veureu enguany a la tele, i això que només fa una setmana vam poder gaudir de tres hores d'Àngel Casas sense cames. En un país sa, aquestes escenes se censurarien, com es censuren els acudits masclistes o com es va censurar l'escena de la pel·li Espàrtac de les ostres i els caragols on es feia una apologia malaltissa dels maricons.

El que deia. A Can Marquès, al menú trampa, hi entraven elaboracions amb ostres com un ravioli d'ostra amb coses o una ostra amb carxofes i coses. És a dir, aquí i a la resta d'establiments vam veure centenars de maneres de malmetre-les, en la moda actual de disfressar ostres, escalfar ostres, posar escumes sobre les ostres i etc. En definitiva, desgraciar-les. En realitat, com que agraden a ben poca gent, és un mètode malèvol per fer-les empassar a com més gent millor i vendre més, com quan a la canalla li tritures la verdura per enganyar-los. A qui li agrada succionar ostres, que són de gust potent i salí però de complexió molt delicada, se les fot totes soles i amb dedicació exclusiva. O és que quan mengeu conys hi tireu sobrets de quètxup i maionesa del Viena dels que vau desar al calaix de la cuina l'últim cop que us vau demanar un zipizape? No, oi? Doncs compostura, per l'amor de déu.

A banda de les ostres, també em va cridar l'atenció un plat anomenat Meló del segle XXI, que sembla ser que volia ser un meló amb pernil —un plat infame— modernitzat. O unes postres de maduixes amb pebre i xurros (?) que la Lorena afirmava tota verra que va ser el plat amb què el manyo la va enamorar. En fi, n'hi ha més fora que dins. Segon xiringuito de la nit. Es deia Bama, és el restaurant d'un càmping i estava customittzat amb motius vagament hindús. Ja podríem arrencar a córrer. Aquí ens vam trobar amb un cambrer que de tan nerviós servia el vi amb el pols tremolant, una cuina que anava a crits i un propietari soso com un lluç descongelat al microones. Tot pintava molt malament, i ara és quan us penseu que diré que va ser pitjor. Però no. La mediocritat habitual salpebrada per algun plat esgarrifós com un lingot de tonyina fumat en una campana, o un arròs a la llauna cobert d'encenalls de tonyina seca com si fos una paella yakimeshi. Fusió, però mal entesa.

En el capítol ostra, a Bama la van maquillar amb bloodymary, amb falsos caviars i amb esferificacions noranteres. La qual cosa demostra que en el paísos del tercer món Ferran Adrià també hi pot arribar a fer mal, encara que sigui amb un delay quàntic que ni la Tardis del Dr. Who. Els fillsdeputa no coneixen fronteres, ni en la dimensió de l'espai-temps. Anem al lloc més interessant de la nit. Com a espectacle, no com a establiment gastronòmic, esclar. Era el restaurant de l'hotel Flamingo, un lloc on segons els mateixos participants van confessar no hi va ni déu. Ara bé, han guanyat dues edicions del concurs ampollenc de disfressar ostres amb coses creatives i tenen dos trofeus horteríssims que ho certifiquen. L'Aitor del Bama va dir que és perquè la propietària, la Sílvia —una senyora de semblança inquietant amb l'Alícia Sánchez Camacho prebotox—, és la jove de l'alcalde.

A Roses, a Castelldefels, a Torredembarra o fins i tot a Deltebre uns quants quilòmetres més avall, un atac políticogastronòmic tan directe al moll de l'os de la prevaricació tradicional de la costa catalana hauria provocat una hostilitat de guerra civil, però ja us he dit que és una zona que tenen sang de peix. Va passar desapercebut. Cosa que no vol dir que no sigui veritat, naturalment. Les ostres creatives que han guanyat aquest concurs són un cebiche —feia dies que no sortia el puto cebiche—, un aire d'ostra o una burger d'ostra que va quedar sense tocar al plat —"no li ha fet ni mos", com va dir el cuiner en un valencià septentrional deliciós. Val a dir que perquè la Lorena té la cultura gastronòmica d'un musclo de roca i no sap que els entrepans d'ostra són populars arreu del món. A favor de la Lorena he de dir que em solidaritzo amb la cara de fàstic que va fer en servir-li una pinya estofada. És el mínim que s'ha de fer quan t'agredeixen amb aquesta violència, tot i que escopir-los a la cara hauria estat una resposta més equànime.

No és que vulgui defensar la cuina de l'hotel Flamingo, que tenien truites de patates envasades a la nevera, copes brutes de calç o feien arrossos d'ostra que ja es veu que no té cap sentit, Almenys van servir un rap a la catalana amb bona gamba vermella de Vinaròs o de l'Ametlla —qui sap— que feia goig. Mira si cal poc per guanyar-se'm. No cal fer tantes marranades excèntriques. Flamingo va quedar últim, perquè sospito que és d'una família convergent amb poca estima al poble, que deuen haver explotat tota la vida amb les arts caciquils que caracteritzen aquesta gentussa. Els deuen tenir mania. Justificadíssima. I la pobre Sílvia, que només vol tirar el negoci endavant i té aptituds evidents, doncs es va posar a somicar, fent el xou lacrimogen de cada setmana. Normal: no pot ser que tots fem realitat els nostres somnis. És aritmèticament impossible perquè sempre hi ha algun trepitjat que es frustra.

Matem-ho. L'imbècil de la setmana. Hèctor Roda, restaurant Rodamar. Perquè segons ens va explicar tenia una roda de molí i la va posar al costat del mar. Wow, llumenera a la vista. Un cop hi vaig intentar dinar i no em va donar taula, o sigui que poc respecte. Tampoc baixo massa a l'Ampolla perquè cada cop m'enxampa el puto radar dels Gossos d'Esquadra per anar a 130 per l'AP7. A 130. Usurers. Malparits. Saquejadors del poble. L'Hèctor del Rodamar és un tio que afirma que el raïm macabeu té més sucre i que per això fa vins més suaus. Un indocumentat, vaja. També tenia el restaurant més pretensiós de la nit i ja es veia de lluny que guanyaria, com va acabar succeint. Amb quins mèrits. Doncs uns de dubtosos: van estar disseccionant una escórpora a taula fins a fer perdre la paciència a Ribas. Això es fa la cuina, cony d'esnobs de províncies que es pensen que tenen el Via Veneto, i al meu Marc no el fa esperar ningú per menjar. El cambrer —un senyor desenquadernat que acabava totes les frases amb un "vale"— es va deixar de cantar un garrí Hoisin (Hoisin, a l'Ampolla, eh?) i es va embolicar el sevei, fent-lo encara més lent.

En l'apartat ostres, en van treure una sobre una làmina de tonyina —combinació bastant absurda—, una altra en 'mar i muntanya' o una amb cinc grams de safrà per sobre. Com és obvi només tenia gust de safrà. Preu per preu i per ostentar, més valia que s'ho haguessin gastat en cocaïna. Que unes bones ratlles de farlopa no anirien malament entre els restauradors de l'Ampolla. Quins muermos. Ara que, vist el panorama, encara serien capaços d'esferificar-la i fotre-se-la pel cul. Vale, doncs ja hem fet la crònica, vale. Adéu siau i estiguin bonets fins a la setmana vinent. Si és que els subnormals d'Olot no encerten —ara sí— la redacció del diari i em cremen a dins.