Marc Ribas va anunciar que el 29 de setembre comença la nova temporada de l'edició tradicional

Hora de vendre'ns Lleida als espanyols

Lleida, quina mandra de gent, de veritat. Si fos per mi ja m'hauria venut la província i ens hauríem tret un pes de sobre. Mentrestant, els haurem de suportar en forma de cuiners joves i dinàmics que en l'edició d'ahir de 'Joc de Cartes' van competir per veure qui feia més pena.

Bon dia i visca Catalunya, dilectes capsigranys i gentola variada que feu servir aquestes dissertacions per acompanyar les vostres defecacions toves de dijous al matí. No tinc cap ganes de continuar fornint-vos d'aquesta merda que ens fa indignes i ens humilia tant a qui l'escriu com a qui la llegeix, però hi ha ocasions a la vida que la nació et crida i cal fer sacrificis. És el cas: algú ha de deixar constància de l'atemptat moral que sofreix setmana rere setmana el país a la seva pròpia televisió pública. Una estratègia pèrfida, retorçada i fastigosa, ordida pel valencianot Sanchis, que té per objectiu laminar la ja de per si rebregada autoestima dels catalans fins a convertir-la en un drap brut i que no aixequem el cap mai més.

Dit d'una altra manera, en convertir-nos en valencians, aquesta mena de zombis regionals que tanta gràcia fan a Madrid. Sanchis i la seva tropa se'n sortiran naturalment, però quins mitjos maricons i mitges maricones seríem si no plantéssim una mica de cara a aquesta degradació lacerant. Hi ha un estadi intermedi entre ser català i ser valencià que és ser de Lleida. És el pitjor que pots ser. Avui en parlarem. Quan els mitjans de comunicació catalans públics feien un veritable servei social, a Catalunya Ràdio s'emetia un programa anomenat L'orella irònica. És el millor que s'hi ha fet mai i aprofito l'avinentesa per fer el corresponent homenatge i declarar-me deutor del trio Orteu-Perelló-Salvadó, responsables d'aquella cosa indescriptible on enmig de tones d'absurditats i minuts de ràdio intranscendents es donaven les claus de la reconstrucció nacional.

En una edició memorable (com que va ser memorable, la recordo) es va proposar vendre Lleida a canvi de la independència de la resta del país. Era el full de ruta més assenyat que s'ha posat mai sobre la taula i, d'haver-lo seguit em comptes d'haver fet cas als xarlatans de Lledoners i Waterloo, ara ja ho tindríem tot fet, lligaríem els gossos amb llonganisses i, el que és més important, ens hauríem estalviat el 'Joc de Cartes' d'ahir, un dels més lamentables de la temporada, on vam haver d'aguantar quatre autèntics subdesenvolupats de la capital del Segre, un forat ja tradicionalment afacit de rústecs pagerols embafats que quan fan quatre quartos van de llepafils on només hi faltava que hi arribessin cuiners joves amb idees. Entenent per 'idees' les merdes que l'adrianisme els ha fotut al cervell: enganyar la gent per espréme'ls la cartera, dir obvietats fent veure que s'ha descobert la sopa d'all i, sobretot, consumir cocaïna com per cobrir amb un gruix de cinquanta centímetres l'estació d'esquí de Baqueira-Beret.

El nostre Virgili hormonat Marc Ribas, que ens condueix per aquest infern periòdic i tantàlic, era tan conscient del pou on va caure ahir que, literalment, ha perdut el senderi. Ja no és que estigui massa bé, aquest noi, i ja fa dies que us dic que n'està més fins als collons que jo, però ahir ja em va començar a amoïnar de veritat. A la introducció es passejava empenyent un cotxet buit per la vora del riu, amb vistes a la Seu Vella, i fent veure que parlava amb un nadó imaginari a qui adoctrinava amb ensenyances per a minyons, com ara que el parmentier de patata amb pota de pop a la brasa és pecat gairebé mortal, com aquí m'he cansat de repetir. No hi és tot, pobre. Va ser una escena esgarrifosa i al·lucinada, que va fer tant de cringe com l'ungla verda que sol lluir. Em perseguirà sempre en els meus malsons fins al punt que avui no he pogut dormir perquè m'imaginava que era jo qui anava dins del cotxet i els pèls de la barba de Ribas eren com antenes de crustaci que m'atacaven. No presagiava res de bo de la ciutat de Lleida. I així va ser.

Es buscava el millor cuiner jove de Lleida i TV3 va aconseguir localitzar quatre subnormals de categoria, cadascun d'ells amb una problemàtica diferent però units pel mateix fil (o ratlla) de desequilibri. Fa por que una ciutat que no arriba als dos-cents mil habitants pugui reunir quatre perfils tan similars de cuiner flipat i revingut, disposats a aital exhibició supèrflua de testosterona de pati masclista d'escola. Tremolo de pensar com és la seva potencial i illetrada clientela, que no pot ser altra cosa que una espècie d'aragonesos amb barretina. Hauríem hagut de vendre Lleida als espanyols, quina ocasió perduda. Hi va haver un  moment, irreal, quan els cuiners es presentaven a si mateixos, que semblava tot guionitzat: un vídeo d'aquells de Pantomima Ful per retratar arquetips contemporanis de gilipolles. Vaig quedar acollonit, perquè amb les bestiotes de la Conca de Barberà, els tarats de la Garrotxa o els xarnegos del Baix Llobregat encara hi tinc una esperança de redempció i reeducació, amb molt d'esforç i a cops d'espardenya al cul. Però amb això de Lleida no hi ha res a fer. Cal amputar de pressa, abans que la gangrena s'estengui a les parts sanes del cos nacional.

?TENS TELEGRAM? Afegeix-te gratis al nou canal de Miquel Bonet per no perdre't els articles més populars i ara també els podràs comentar CLICA AQUÍ i apunta't ara, t'esperem!

El primer lloc que vam visitar era un bar de tapes cèntric anomenat 'Des-tapa't Casual Food'. Només amb el nom ja seria raonable enderrocar la catedral de Lleida fins a deixar sepultat entre pedres tot el nucli antic de la ciutat. I és una llàstima, perquè el noi que ho porta, un tal Albert Calafell, és l'únic que no va entrar a la batalla d'egos i de treure's les lleidatanes polles. Potser perquè com diu el lletrat Coma, era un 'bujarra autodidacte'. Que és una manera de dir que no en tenia ni puta idea, com ell mateix va reconèixer en afirmar que més que cuiner ell es veu com a empresari. Doncs si no saps torejar caragols pa què t'hi fots, manelic. Perquè el que va donar va ser el pitjor de la nit.

Penseu que el xaval, amb trenta anys, va dir coses com que ell és partidari que 'todo fluya y nada influya' o que 'sona raro, però la gent menja pels ulls'. No sona raro, Albert: ha estat així de tota la puta vida. A més, té una cova del sado al soterrani, plena de pols i restes de sessions de bondage, que deu ser l'única cosa sana que succeix en aquell antre de tortura medieval. Diu que fa 'cuina saludable' però vam veure desfilar coses com un parmentier de remolatxa que em fa fer mal de panxa només veure'l, un coca de full amb albercocs i alvocats repugnant, una quesadilla amb pollastre tandoori cremada (per si no fos prou repulsiu el concepte), pasta integral (integral! filldeputa!) amb un pesto aigualit d'avellanes o l'agressió gastronòmica més sagnant que recordo en molt de temps: un tataki de seitan. TATAKI DE SEITAN. Però tu qui t'has pensat que ets, desgraciat, per fer-nos això? Que són festes de Nadal, gairebé, puto terrorista. El Calafell va dir que és que no en sap més, i no cal que ho juri, però el tataki de seitan no pot quedar impune. Els penso enviar una horda de celíacs enfurismats perquè li cremin el local (els diré que al Des-tapa't contaminen amb gluten a propòsit tota Lleida, per exterminar-los. S'ho creuran, que són bastant rucs).

Això del casual food va ser bastant dur, però n'hi va haver més. El següent lloc on vam fer cap era un cau anomenat Bonum No Rules Gastroaktitud. Tot guixat amb una estètica grafitera skater que feia saltar tots els indicadors de la vergonya aliena. Segons el cuiner i propietari, com que Lleida és tan tradicional, havia de cridar l'atenció amb aquesta mamarratxada de senyor Burns fent-se l'enrollat adolescent. Tràgicament lamentable. El responsable, un xic dit Ramon que baixa d'Arbeca (no és una frase feta, és tal qual) i que va confirmar tots els tòpics del redneck de poble: pretensiositat, fals cosmopolitisme, fusions escabellades i un ego desmesurat que fa que el seu careto estigui imprès a les dues cares de les cartes del seu restaurant infame. Li va saber molt de greu (se li va llegir a la cara) perdre el concurs, perquè està tan pagat de sí mateix que s'ho creia de veritat. Però noi, les coses són com són. I tu ets un marrano que es llepa els dits fins als artells per la tele.

Per fer honor a la veritat, em va semblar intuir en el Ramon certa gràcia als fogons, amb plats com unes gyozas de botifarra molt barroques. Però no n'hi ha prou. Va tenir la barra de servir artefactes demoníacs com ara fingers de pollastre amb romesco kimchi (la mare que el va matricular), un salmó com embolicat en un tros d'alga, o una mena de brandada (?) de bacallà que va tenir la sang freda de presentar a taula dins d'un morter amb la seva mà de morter corresponent. Esgarrifós, no n'entenc la funció. Si m'ho porta a mi a taula, m'abaixo els pantalons i em foto la mà de morter pel cul, ben lubricada, això sí amb oli d'arbequina, per no ser descortès amb l'origen del xef llumenera. Ho va rematar tot plegat amb un arròs de xocolata, que es veu que eren unes postres (tot i que a mi em va semblar un plat de merda de gos).

Passem ràpidament pel tercer restaurant, perquè té un interès ratllant a zero. Es diu Cantamanyanes i hi cuina un noi que es diu Esteve. Va del pal canallita rumbero i fotia una mandra còsmica. Pel que va explicar, un ni-ni espavilat que va deixar Barcelona perquè va veure clar que a Lleida podria enredar més gent, treballar el mínim i drogar-se molt, que ja es veu que són les seves aficions primordials. El seu establiment és tan canalla com ell (Esteve dixit) i no és res més que un bar de tapes arreglat amb una nevera de cocacola al mig. El tio va tenir els collons de treure un pop a la brasa amb parmentier i un tros de pollastre rostit del BonÀrea (ho sé perquè sóc addicte al BonÀrea (fes país, compra al BonÀrea) i reconec tots els seus meravellosos productes de polleria industrial només veure'ls). Amb això està tot dit.

Vinga, que ja ho tenim. El guanyador de la nit va ser una mena de marisqueria de carretera als afores de Lleida que es diu Carballeira. Particularment, tot i condemnar rotundament la prostitució, m'estimaria més que hi hagués una casa de putes i no una marisqueria gallega, al mateix lloc. Hi escauria més. El restaurant era un lloc rònec i claustrofòbic, amb vitrines de cadàvers marítims procedents de les Rías (el cuiner del lloc, Hèctor, encara va tenir els ous de retreure-li al Ramon d'Arbeca que no donava calamars mediterranis) en una demostració de respecte a la mandanga del quilòmetre zero i a la sostenibilitat inaudits per inexistents. També tenien cadàvers de mosca a la cuina.

El menjar no estava mal. Fan això que fan les marisqueries (encara són els restaurants més casposos d'Espanya, per a constructors, futbolistes, numeraris de l'Opus i tota la pitjor escòria del país) quan es volen treure una mica de caspa del damunt de refinar algun plat, donar tonyina crua i treure les espines a les supremes de peix. Ara bé, la notícia no era a la cuina sinó en la relació malaltissa d'Hèctor amb el seu pare, un home a qui tots els participans professaven una veneració estranya, ni que fos Tony Soprano o Sito Miñanco, per ajustar-ho una mica més a la denominació d'origen.

Aquest home es veu que va fer calers fotent cops de pala als analfabets de Lleida a base d'entaforar-los centollas i percebes, i ara es dedica a jugar al golf. Li ha passat el negoci a son fill, però li ha fet pagar un preu molt alt, perquè li ha destrossat els nervis. Vam veure l'Hèctor de totes maneres, en un catàleg emocional corprenedor: irat, superb, setciències, desagradable, insegur, plorós i finalment abraçat a son pare amb un sentiment i un desemparament que va fer cruixir el cor de mitja Catalunya. Aquest xiquet no està bé i no se'l pot deixar sol, marisquero Sito. Faci el favor de no perdre'l de vista que un dia tindrem un disgust i es fotrà al riu amb un pedrot de la Seu lligat al coll.

Això, sí. Amb els quatre besucs i turbots que ha après a coure en va tenir prou per endur-se el 'Joc de Cartes' amb bastanta justícia. Se li va criticar el preu, però no n'hi havia per tant: cal entendre el sobrecost que representa mantenir aquest negoci de piscifactoria (de pescar subnormals) a més de cent quilòmetres del mar. Setanta-cinc euros per barba no és car ni de bon tros, pel luxe de poder-te fotre un llamàntol a Lleida. Nogensmenys, si ens haguéssim venut la província ara això seria un problema dels espanyols i no caldria haver d'exposar aquestes obvietats que tots els catalans normals, els de costa, ja sabem. Tant de bo en el pròxim intent d'alliberament nacional, d'aquí tres-cents anys, haguem après la lliçó. Au, a pastar fang.