Marc Ribas, xiulant i aixecant molt les celles

Encara més desastres naturals a la Conca de Barberà

L'annus horribilis de la Conca de Barberà, castigada últimament per tota mena de desgràcies, va tenir ahir el seu clímax destructiu amb el pas de 'Joc de Cartes' per la comarca. Dels tres restaurants que concursaven ahir, com a mínim un mereix cremar com una teia, ja que estem posats a cremar hectàrees de bosc

Tot va començar amb el riu Francolí desbordant-se, enduent-se el pont de l'Espluga i les il·lusions i estalvis de molta gent. Més tard vam tenir l'alcalde jesusgilesc de Montblanc —després de brandar coma única obra de govern polir les muralles ducals i convertir la vila en l'epicentre català de les fires medievals de pa sucat amb oli— fent-se fanboy de Carles Puigdemont i de l'Institut Nova Història. La reserva espiritual de Poblet també se'n va anar mig en orris, amb l'empresa que gestionava les visites i la logística monacal fent fallida. Fins i tot aquell senyor barbut que es recolza violoncels antics als collons se'n va anar amb la festa a un altre lloc, amb general connivència de la Generalitat. Ahir mateix, teníem la plasta de la Juana Dolores fent un recital poètic —o el que sigui la merda que fa— a Can Carulla. I, per acabar-ho de rematar, fa pocs dies un incendi brutal va devastar el nord de la comarca.

Qui no vegi en aquest cúmul de catàstrofes al cor de la Catalunya tractoriana un senyal evident de decadència nacional és que té pa a l'ull. Només faltava que 'Joc de Cartes' passés per la Conca de Barberà a tirar sal sobre la terra cremada. És que no es pot ser més desgraciat i no es pot trepitjar merda amb més determinació. El nostre fornidíssim i repentinat Àtila, Marc Ribas, es va erigir ahir en una mena de cinquè genet de l'apocalipsi climàtic metropolità, muntat en el seu ridícul tricicle motoritzat. Però no se'n va anar a fer el mec al seu país vallesà o pels carrers de Terrassa, no —allà un dia amb aquest xulerisme impostat li trencaran la cara— sinó que va optar per arrasar un territori on, fet i fotut, ja no hi queda gairebé ningú amb ànims per engegar-lo a parir panteres. El pretext: trobar el millor restaurant sense turistes de la Conca de Barberà. Cosa que aviat no tindrà gaire mèrit perquè no quedarà res a la comarca per visitar, si continuem amb aquesta tònica desastrosa.

Els candidats: doncs gent pintoresca d'aquesta que intenta potenciar el programa per no enfonsar-se en l'audiència. Ho tenien complicat, perquè es veu que ahir el filldeputa de Leo Messi va acaparar l'atenció mediàtica amb la seva decisió de —per fi— fotre el camp. Després del capítol per fer adormir ovelles de la setmana passada, semblava que un tarat que afirma fer càterings 'sensorials' i que té instal·lat un piano a la terrassa per molestar els clients podria donar una mica més de joc. Al final, però, vam veure com tot el que eren recels i suspicàcies locals es convertia en interessos i conxorxes per fer que el premi del concurs es quedés a l'Espluga, per sobre de l'establiment de Montblanc que va causar la impressió menys dolenta. És l'únic lloc on aniria, si és que se'm perdés res a la puta Conca de Barberà i si m'hi convidessin.

?TENS TELEGRAM? Afegeix-te gratis al nou canal de Miquel Bonet per no perdre't els articles més populars i ara també els podràs comentar CLICA AQUÍ i apunta't ara, t'esperem!

El primer restaurant on ens vam entaular va ser Art, a l'Espluga de Francolí, una borda de pedra als afores del poble que, per fora, has de tenir el pàncrees d'un camioner polonès per entrar-hi sense referències. Per dins, era una nau acollidora com la barraca d'un temporer malià de la fruita a la plana de Lleida en ple juliol. A més, els propietaris —que fa cinc anys que hi són i no han tingut esma de treure una placa Slow Food 2014, aviam si així enganxen algun despistat— tenen al mig de la sala una peixera amb peixos tropicals. Ni els xinos del meu poble tenen tan mal gust. Tot i que clar, a la parella cal veure-la. La primera impressió, en saber que tenien el mateix cognom però no eren germans, és que eren fills de cosins, o el producte d'alguna relació incestuosa encara més llòbrega. El cuiner va afirmar que la Conca no té res a envejar a la Toscana —hi ha unes catorze regions a Espanya que "no tenen res a envejar a la Toscana"— i ens va ensenyar uns horribles tatuatges de Bola de Drac. Tot eren precedents espantosos, que no feien presagiar res de bo dels plats que havien de sortir. La parelleta, a més a més, un xicot i una xicota ja granadets, es van passar el programa fent-se piquitos, agafant-se de la mà i dient-se que s'estimaven. Hi va haver un moment que vaig haver d'apartar la mirada de la pantalla, escandalitzat de tanta pornografia. 

A l'hora de la veritat, sense ser res de l'altre món, no va ser tan catastròfic com era d'esperar. Em vaig quedar amb un estrip al cul quan vaig veure sortir una burrata sobre una bossa d'enciam, quan es van veure cassoles de canelons sense tapar amuntegades a les neveres o pots de moresc en conserva (moresc en conserva en un restaurant! És que estem tots pirats?), unes carxofes primaverals desintegrades, uns ous ferrats amb els rovells rebentats o unes verdures saltades grises com un secretari municipal. Però tot així em pensava que seria molt pitjor. Els segons, senzills, anaven més sobre segur. Peus de porc, garrí o unes inquietants hamburgueses veganes encara se salvaven. Va tornar, per primer cop aquesta temprada el pop reconsagrat amb presumpte parmentier de patates i les habituals discussions bizantines sobre si era comprat o bullit a casa. De veritat, és que em canseu tots molt. Però vaja, reitero, podria haver estat pitjor, amb el personal aquest.

Ara, el que ja es veia venir que seria una nova desgràcia per a la Conca, va ser el restaurant ForEvents, un saló de bodes i comunions reconvertit en restaurant que no tindrem la sort que una llepada de foc forestal l'enxampi. El 'xef executiu' és aquest il·luminat mig músic d'orquestra mig cuiner que canta cançons de Sau, parla d'energies i signa els plats amb una clau de sol dibuixada amb crema de balsàmic. Repeteixo: signa els plats amb una clau de sol dibuixada amb crema de balsàmic. S'ha de ser fill de la grandíssima puta. Són 'les cosetes que passen pel seu cap', es justificava un cap de sala que es fa dir Señor Lobo però que és entrenador de futbol regional i casteller. No cal dir res més. De tots els plats vomitius que van servir, una successió bigarrada de productes de baixa estofa amuntegats, potser el que s'enduia la palma era un gaspatxo presentat en pot de conserva, o una esferificació fosforescent de gintònic que acompanyava incomprensiblement un tàrtar de salmó. També vam veure un suquet de rap ofegat en una salsa espessa com la sang d'un porc hipertens i una altra pota de pop, aquesta indubtablement treta d'un retractilat de plàstic, però almenys acompanyada d'unes patates pontneuf, que encara que estiguessin mal fregides sempre fan gràcia de veure i recuperar.

Les postres eren totes industrials. I encara bo, perquè així  almenys no tenien l'aspecte de general de gallinassa de la resta de plats. Als responsables de ForEvents se'ls sentia la ferum de desesperació des de casa. Van fer allò de posar flors a les taules el dia que venia la tele i van treure plats carregats amb quilos de teca per intentar atreure els típics subnormals que valoren la cuina a pes. Em sap greu si les esteu passant putes, nois, però no ens vau donar gat per llebre i ja vam veure quina mena de terroristes gastronòmics sou.

L'últim establiment de la nit va ser a Montblanc. Establiment o bé, el que sigui, no sé. La Parra Jardí Gastronòmic és un pati amb taules que serveix el menjar cuinat en un autobús adaptat. Sense sostre i gairebé sense un trist arbre que faci ombra. Es veia tot molt simpàtic. El noi que ho portava valia i la xica que cuinava sabia el que es feia, tot i unes safates de croquetes congelades que perdonarem per la precarietat de les condicions i perquè, què collons, em van caure bé. Em van fer esgarrifar uns espaguetis de carabassó al pesto —no som rucs, sabem que els venen a l'Aldi— i em vaig emprenyar amb la mandanga de les cartes amb codi QR, quan fa un any que sabem que la Covid-19 no es transmet tocant coses. Però bé, es van fer redimir amb un costellam de porc, tripa, caragols a la llauna i, sobretot, amb l'emoció que em va produir veure uns popets amb ceba que brillaven de la manera que només saben brillar uns popets amb ceba ben guisats. La van començar a cagar amb un bacallà infecte ple de fruita seca dolça i un altre cop amb les postres (uns bombons de garrofa que van incitar la polèmica 'el Camp de Tarragona en una mossegada), però el nivell mitjà del lloc simpàtic, un aprovat alt, els hauria hagut de servir per guanyar el concurs per sobre dels espluguins de l'Art. Dels altres, de la  crema de balsàmic,  m'estimo més no dir-ne res més perquè em posarien a la presó per delicte d'odi.

No va ser així, van tornar a guanyar els que no ho havien de fer i el programa no es va acabar com m'hauria agradat, amb el vindicador Marc Ribas abocant un bidó de gasolina sobre el ForEvents —els fillsdeputa encara volien més nota pel menjar— i encenent la metxa amb la punta de la seva polla ígnia. No perdo l'esperança. Ni de què un dia 'Joc de Cartes' s'acabi així ni de què, algun altre dia, tornin els turistes a la Conca de Barberà. Potser se'ls gira el cap i la repoblen.