Se us saluda desmenjadament una setmana més, amiguis jocdecartis. Com diria Joaquim Maria Puyal, al cel sia, com m'agrada aquesta feina! Què hi pot haver millor que estar treballant per a tots vosaltres una nit canicular d'agost a les dues de la matinada, que és l'hora que aprofito per sortir del llit i posar rentaplats i rentadores econòmicament sostenibles com si fóssim moros o pitjor encara, andalusos. Però deixem-ho, que ja sabeu que no m'agrada faltar al respecte de cap col·lectiu minoritari. Avui, els insults habituals i necessaris al freak xou de Marc Ribas que Vicent Sanchis ens porta cada setmana a totes les pantalles catalanes—pagant nosaltres, amb emplaçaments de producte vergonyosos com el de Yamaha i el seu ridícul tricicle invertit— els esquitxarem amb una mica de #periodisme de #dades, que no sigui dit.
L'ocasió s'ho val, perquè el programa d'ahir, com que es nota que ja no saben què cony més fer, el van dedicar als 'hotels amb encant' de Barcelona —no van trobar prou víctimes propiciatòries i van haver d'anar fins a una pensió rònega de Valldoreix, per la qual cosa ho van haver de complementar amb el repicó de Barcelona 'i la seva àrea'. Si fos un famós humorista d'Stand Up, com Toni Moog, Jordi LP o Josep Català, amb això dels 'hotels amb encant' que sembla tret d'una smart box del Corte Inglés hi faria festa grossa. Però com que sóc un lletraferit seriós ho deixarem en què, en línies generals tenen més encant els meus collons depilats que qualsevol hotel de Barcelona, que Ribas té la indecència de batejar reiteradament com una de les millors ciutats del món.
En realitat, com tothom sap, Barcelona és un parc temàtic per a guiris que foragita i centrifuga sense clemència els seus habitants per al gaudi de suecs pedants, americans borratxos i fons voltor de tot arreu, governada per una alcaldessa lacrimògena i el seu amic el terrorista emocional Cuixart. Era bastant dubtós que en aquest context lamentable s'hi pugui trobar un restaurant d'hotel —o res— que tingui 'encant' i, efectivament, Marc Ribas no se'n va sortir. Potser seria el moment de recordar que el cuinerot vallesà —que ahir va aparèixer amb una ungla pintada de verd ultracreepy— és més o menys part interessada a reivindicar els restaurants d'hotel, perquè ell mateix en té un a la Casa Fuster (fins que no faci l'oportuna espantà que solen fer els xefs estrella en aquests casos, si no se n'ha escapat ja snese fer fressa) i el seu exsoci Artur Martínez un o dos més, que ja he perdut el compte.
Però les #dades són les que són: la restauració als hotels barcelonins és una presa de pèl que només serveix per salvar carreres de xefs caiguts en desgràcia —llegeixi's cocaïna i altres productes psicotròpics com la ratafia i l'anís— on van a parar després d'enfonsar els respectius negocis familiars o restaurants tradicionals. En altres casos són cementiris d'elefants gastronòmics com en els casos de Carles Gaig, Jordi Cruz o els mateixos germans Roca, tots ells amb hòsties memorables en hotels de Barcelona al currículum. En definitiva, els restaurants d'hotel són com el RCD Espanyol dels restaurants: hi han de ser perquè hi ha d'haver de tot a la vinya del senyor, però sempre seran de segona divisió i si s'extingeixen doncs no passa res. Un hotel digne i honest el que ha de fer és tenir un bufet lliure ben assortit, net i polit i, a tot estirar, un cuiner preparat les vint-i-quatre hores del dia per fer-te una truita caragolada. Tota la resta és pretensió, escarafall i postureig de nou-ric, d'altra banda pulsions molt arrelades a l'antiga capital de Catalunya.
[predef]telegrammiquelbonet-610[/predef]
Vist el panorama, doncs, qui es va prestar al circ dels restaurants d'hotels amb 'encant'. Doncs gent a qui es veu molt necessitada i que inspiren molta compassió, com ja comença a ser una tònica postpandèmia destacada. Vam iniciar la ruta d'ahir al restaurant Greenhouse de l'hotel 'boutique' —és que, matxo, ho fan per provocar-me— Pulitzer. Un lloc verd ple de plantes artificials i amb una façana presumptament modernista —ara tot és modernista a Barcelona—que no vaig saber apreciar. Com podeu veure, tot molt nostrat i mediterrani, perquè és important que qualsevol ciutadà del món, sigui un qatarí que vingui de putes a Barcelona per descansar de l'integrisme islàmic o un xino que vingui a fer fotos a la Sagrada Família, copsin de seguida la idiosincràsia de la ciutat. A tal efecte, també és molt important el menjar que s'hi dóna. Al Greenhouse hi cuina un noi jovenet amb moltes arracades i camisa de coll mao com si fos el perniciós Gaspar Hernández, que es vanta d'haver après amb Carme Ruscalleda, aquesta senyora compromesa amb la gastronomia catalana que paradoxalment fa campanyes de promoció de l'infecte vi castellà Perro Verde. Diuen les males llengües que per tapar els forats que va deixar son fill en, curiosament, un altre restaurant d'hotel amb 'encant', però no seré jo qui doni corda a aquests rumors, cosa que detesto.
Es notava l'escola Ruscalleda-Balam en el noi Marc que opera als fogons del Greenhouse, perquè practica la mateixa cuina insulsa i aigualida de la seva mestra. A banda de mig omplir els plats quantitats ridícules i macrobiòtiques que haurien d'estar perseguides pel Tribunal Penal Internacional de La Haia o El Faig. Va servir —a través de la seva companya Nieves, una xica amb la gràcia d'un cop de peu als ous— tàrtars d'api (d'API!) i salmorejos (que és la manera guai d'ara de donar gaspatxos indigestos que atipin una mica més). La proteïna s'havia d'anar rastrejant amb un microscopi: dos bocinets de sardina per aquí, tres musclos en escabetx per allà, alvocat mediterràniament sostenible per tot arreu.
No va millorar gaire la cosa amb els segons protagonitzats per uns trossos esquifits de lluç de les quimbambes a la planxa, una ploma ibèrica eixarreïda o un tristíssim ou abandonat sobre una crema de nyàmera. Ja sé que s'acosta una postguerra molt dura, però mentre no arribi, per l'amor de déu, no ens vulgueu matar de gana. Les farinetes, les sopetes fresquetes, els apis i els tubercles subsaharians us els podeu entaforar pel recte i donar-nos tall. Rates. Guinos. Fillsdeputa. Que paga la tele d'Aragonès! Demano disculpes. La cosa es va acabar encara pitjor amb un pastís de formatge socarrimat i servit sobre una fusta de pop a la gallega, però el que havia de venir seria molt pitjor, per difícil que sembli de creure.
Vam visitar seguidament un hotel de l'Eixample dit Negresco Princess que d'encant tenia el d'Inés Arrimadas cantant una cançó de bressol. Horrible, esfereïdor, semblava un banc de l'ÍBEX, com va dir un dels concursants, i jo afegeixo que semblava dissenyat per l'arquitecte mordorià de 'La Caixa', aquell banc alacantí que fa poc va canviar de nom. El director era un home calb —i amb això ja està tot dit— i el xef un salvadoreny que diu tenir quaranta-cinc anys però un cutis tan llis que fa pensar en una sobredosi d'ungüent de bava de caragol amazònic o directament en què mentia. Si em diguessin que està amagat a Barcelona perquè a Centreamèrica el busquen per narco o perquè encara fuig de la revolució sandinista m'ho creuria més. Sigui com sigui el salvadoreny Jon ens va oferir un recital de gastronomia panxita, en teoria fusionada amb lo nuet·tro.
Un reguitzell de plats coloristes i tropicals que feien tot l'efecte de tenir gust de pròtesi mamària panamenya, allà que hi són tan aficionats. Plàstic. Van treure una sopa de cogombre amb una rodanxa de síndria foradada com per posar-hi la polla. Un altre engrut de salmorejo. Amanides amb fruita de la passió. Pinyes osmotitzades. Piruletes de plàtan. Quinoa, naturalment. Un tros de salmó arrebossat de sèsam. Un cebiche que estic convençut que estava fet amb un peix passat per la planxa, però no ho vull assegurar perquè seria molt gros i hauria de trucar a Protecció Civil. En definitiva una col·lecció inconnexa de tòpics culinaris, un catàleg d'hotel globalitzat i estandarditzat, que deu agradar molt als turistes que vénen a la nostra Barcelona hispanoamericana però que són una agressió cultural i un insult molt més gros que qualsevol filldeputa o subnormal que pugui amollar. Ja us ho fareu quan el feixisme s'instal·li sobre aquesta merda que ens voleu deixar dins del cap. Jo ja he avisat.
I, tanmateix, l'estrella de la nit no va ser cap dels dos hotels adotzenats barcelonins. La vam trobar en Giorgio "peroné roto" Tonola, un italià increïble que té una pensió decadent —una rimbombant Torre Barcelona, per això el devien incloure— a Valldoreix, i que es va presentar amb una crossa i una camisa de Versace estampada de tucans. Tot en Giorgio fa difícil de creure que no sigui un personatge preparat i guionitzat, com de pel·li de Sorrentino però (encara més) tronada. De fet, se li veia la impostura i la decrepitud per tots els cantons. És un italià del nord que fa pizzes, i fins i tot presumeix d'haver inventat la pizza tub —una collonada que no perdré el temps en ridiculitzar. Du cinturons vermells, que amb més de setanta anys hauria de ser motiu d'inspecció laboral. Té un Ferrari rovellat aparcat i tapat amb una lona. I una dona, la Mercedes, que diu de sí mateixa que és sofisticada però que era com una mena de Magda Oranich xarona, valgui la redundància. En la meva nova política d'aportar #dades, he sabut que Giorgio Peroné Roto repartia pizzes a Sant Cugat amb el Ferrari atrotinat, abans de ser l'hoteler d'èxit que és ara. I que fins fa poc ell i la Mercedes portaven la centenària Granja 1872 al Barri Gòtic, negoci que van deixar devent tres mesos i després de negar-se a pagar el lloguer actualitzat que la família propietària els demanava.
No sé si van fer els quartos despatxant xocolata desfeta pagant una renda de lloguer de 1920, però també he trobat que l'empresa que gestiona els interessos gastroempresarials dels Tonola té gairebé mig milió d'euros de capital social, que tampoc és res de l'altre món però és suficient per entendre que a Giorgio li sua tot bastant. Només a Marc Ribas —que ja deu estar pensant de quina manera li pot continuar esprement pasta a TV3— entre tots els personatges que van sortir en pantalla, li suava més la polla tot el que estava passant. Se la pela tenir una cuina antològicament llardosa, amb les neveres desfetes, llaunes brutes plenes de menjar, que surtin plats de la seva cuina amb pèls de pinxe o que inclús tot Catalunya pogués veure com una panerola es passejava pel forn de les pizzes.
Sí, sí, com llegiu. Panerola. Forn. Pizzes. Cal dir, tot i la resistència tèrmica dels insectes, que és molt estrany veure una cuca d'aquestes en un forn engegat a quatre cents graus, així que podria tractar-se d'una il·lusió òptica col·lectiva provocada per un tros de ronya sobre la pedra giratòria. Motivada per l'estat de neteja general de la cuina i el talent higiènic dels que hi trballaven. Fos com fos, l'home abillat amb la seva camisa Versace i unes sandàlies de pakistanès, desfilava per la cuina cantant 'Azzurro', inventant-se les comandes i abocant les postres pel terra amb una parsimònia envejable. Ell i una cambrera que té, que va protagonitzar una hilarant seqüència d'slapstick en el que va ser el millor moment, fins ara, de la temporada de 'Joc de Cartes'.
Amb tot el que us estic explicant, entendreu que la cuina de la pizzeria del Torre Barcelona tingui una importància relativa, però ja us podeu pensar que era lamentable. Espaguetis trencats, nyoquis de ranxo, coses rares d'albergínia, un bacallà amb panses i puré de patates de sobre i coses així. Les pizzes devien estar bé, almenys les cucafree. Però si he de ser honest amb mi mateix, està molt més a prop del meu concepte "encant" aquest cantamanyanes pseudocriminal que els altres dos peixos bullits capitalins. Per tant, a dreta llei, hauria hagut de guanyar l'edició del programa. No només no va ser així —va imposar-se el Rusquiboy— sinó que Giorgio i Mercedes van obtenir les pitjors notes que recordo des que tinc la puta desgràcia d'haver-me de mirar 'Joc de Cartes'. Completament merescudes, esclar. Aquest és, però, el camí. El que demanem al nostre programa gastronòmic preferit. Que és el mateix que dir el que demanem a Catalunya. Decadència i carrincloneria. Així, sí, Ribas.