ÚLTIMA HORA

🚨 Mor un home en sortir de la via la furgoneta en què viatjava al Segrià

Mala pell, pitjor raça

'Joc de Cartes' va tornar ahir en la seva versió regular, amb una decebedora batalla de tapes entre les ciutats vallesanes de Sabadell i Terrassa

El xef Marc Ribas
Marc Ribas, fent ganyotes. | Instagram

Doncs sí. Visca. Estic exultant. 'Joc de cartes' ha tornat després de la seva versió estival i jo continuo lligat a aquesta absurda crònica setmanal com Prometeu estava encadenat a la roca. L'àliga voraç que em picoteja el fetge són els restauradors damnificats, que em continuen fent arribar les seves impressions de les meves crítiques. L'última, entranyable, va ser la senyora Grautmoner Fristro Acandenauer del Ruta Baviera de la Costa Brava, molt molesta perquè vaig insinuar que gràcies al seu restaurant de carn a la brasa ja no quedaven rates, gats i gossos a Santa Cristina d'Aro. Accepto la seva reprovació, me la mereixo. Tot i que el final del seu missatge de veu per Instagram em va deixar una frase que no vaig entendre i em neguiteja: «a quien quiera juzgar mi camino, le presto mis zapatos». Encara estic en xoc.

Però no ens desviem del tema. Per si no tingués prou pena, amb la versió full equip del programa són quatre establiments els que visita Marc Ribas en lloc de tres, incrementant substancialment la qualitat de la tortura. Ahir, el xef mazao, terrassenc tot ell en tota la seva dimensió proteínica, jugava a casa. Buscava les millors tapes de Sabadell i Terrassa, ciutats del Vallès Occidental que, en teoria, mantenen una de les característiques rivalitats de campanar catalanes. Tot i que el fet que comparteixin la capitalitat ja fa sospitar que és una disputeta de pa sucat amb oli comparat amb, per exemple, guerres reals i cruentes com les de Reus i Tarragona.

Ribas va dissimular bastant bé la seva parcialitat egarenca i només en determinats moments se li va veure el plumero, cosa que va ser una llàstima per als televidents àvids de sang i d'injustícies com jo. Va ser un programa marcat lamentablement per l'amor. Els quatre establiments estaven regentats per parelles —cis i hetero— que s'estimaven molt, cosa increïble perquè tothom sap qui si treballes amb el maromo o amb la xurri t'acabes tirant indefectiblement els plats pel cap. Però l'amor més incondicional que es va veure ahir per TV3 va ser el de l'Alfons, del restaurant Foradecarta, per Jaume, del Porró. Un amor no correspost que va ser fet servir vilment pel del pet i porró per guanyar l'edició del programa, les cinc mil pàfies i una mala consciència que espero que li duri una bona temprada.

No avancem esdeveniments. L'Alfons i el Foradecarta, a Terrassa, van ser els primers participants. Un autèntic flipat amb cara de problemes i un sis-cents aparcat a la terrassa que anava del pal de les tapes modernetes. Treballa en una cuina office d'apartament de platja i amb una parsimònia una mica exasperant. No pintava gens bé. I no va decebre, esclar. Va treure un carpaccio que nedava en una sopa d'oli, un cossi d'ou amb pretesa escuma de patata que recordava el puré de Encuentros en la Tercera Fase o un lamentable bonítol amb unes làmines de katsuobushi que es movien menys que Josep Maria Bartomeu de la seva trona. També el van acusar de recremar una vedella a baixa temperatura, cosa més meritòria que trobar algú a la seu del PDeCAT, per la qual cosa no ho jutjarem.

El veritable espectacle del Foradecarta va arribar amb les postres, entre Dakars, Cardinals i altres especialitats egarenques com unes ofensives basses de xocolata va aparèixer un gelat de cap per avall, ja de per sí trist però més trist encara si tenim en compte que és un plagi descarat del Dia trist a la platja del restaurant Cruix de Barcelona, un plat que ja vaig ressenyar l'any passat i que ja em mereixia la més lúgubre de les opinions. El fet de copiar d'algú altre sense vergonya un plat ja de per si mediocre ens hauria d'abocar a tots els catalans al nihilisme, a la depressió i a un suïcidi col·lectiu que podríem executar en la Diada Nacional de demà, a falta de cap pla reivindicatiu més satisfactori.

Mentre ho espero amb candeletes, Foradecarta hauria d'haver estat desqualificat de la competició així com Novak Djokovic va haver d'abandonar l'US Open per agredir una senyora amb una pilotada. Us asseguro que a mi em va fer el mateix mal. La Fàtima, que servia els plats i semblava una bona persona no ho entenia: «Però si tothom em diu que com hem disfrutat! No havíem tingut mai crítiques!» Doncs apa, sempre hi ha una primera vegada.

Per treure'ns el mal gust de boca, Marc Ribas ens va portar a una altra tasca terrassenca, El Porró, que al final seria qui guanyés l'edició del programa. Tot Catalunya en va agrair l'honestedat i la defensa de la tapa clàssica, amb platets ajustats i sense pretensions. Evidentment, la cuina del Porró tenia totes les virtuts però tots els defectes del classicisme, com una tripa que semblava massa cuita o la mania de reescalfar-ho tot al microones. Una pràctica que, per exemple en el cas de la truita, va aconseguir que sortís a taula seca i amb una cremositat inexistent. Ara bé, un pop amb ceba com déu mana, els sonsos i els calamars ben fregits o unes bones mandonguilles van deixar el pavelló porró bastant amunt.

Sabadell. El primer establiment que vam visitar es deia Gastrobarbes i jo, sincerament, ja tenia ganes que comencés el Celtics-Raptors i poder-me oblidar de TV3. Heu de pensar que ja venia del trauma anterior d'haver de veure l'APM, amb l'amic Magí Garcia amb sostenidors i l'amiga Cristina Cubero sense. És a dir: que ja anava calentet. A Gastrobarbes vam haver de patir uns ous rebullits sobre un succedani fastigós d'angules —que se'n diu gula, perquè ningú no es confongui—, la moda aquesta de la mussola arrebossada—que ara es veu que se n'ha de dir cazón— o un estiiiiic tàrtar ahir sí tallat a ganivet però amb tant de greix que semblava més un paté de vaca obesa que altra cosa. Per fer-vos una idea precisa, era com si li arranquéssim un tros de cuixa a Ronald Koeman i l'amaníssim amb quatre tàperes i un rovell d'ou. La Katy, la mestressa ja ens ho havia anunciat a l'inici: «si el producte és bo, poca cosa se li ha de fer», una frase que ja tinc massa sentida i que em fa recelar automàticament del producte que em donaran.

L'altre aspirant sabadellenc va ser Choco Choquito, un fregidoria molt ben situada a la nobilíssima rambla de la ciutat i que dirigien uns simpàtics peixaters que asseguraven tenir una «història d'amor amb el peix». I realment, el peix tenia un ascepte la mar de saludable. Van treure una truita de gambes a la unilateral suculenta, un calamar que feia goig —tot i que segons es va dir no estava ben cuit; ja se sap que el cefalòpode vol coccions molt breus o molt llargues, no accepta els punts mitjos— però també uns bunyols de bacallà deficients o uns rejos durs. Els rejos, cal recordar, són les potes de la sépia o el calamar enfarinades i fregides. És un plat més tonto que un bocao en la polla, com se sol dir a Cadis, d'on és originari.

Però el menjar no era el problema més insalvable de Choco Choquito. La seva atracció principal és l'Ignasi, un pobre noi molt simpàtic que combinava amb encert el pànic escènic amb unes aptituds de cambrer comparables a les meves pel que fa al respecte i la bona educació. Un còctel explosiu que ens va regalar els millors moments del programa. Es va equivocar en dues comandes, no tenia ni idea de com es pesca un calamar i ens va fer patir a tots quan li tremolava el pols en servir les copes. El Carlos, el jefe, mossegant-se la llengua per no esbroncar-lo davant de les càmeres, va fer una exhibició d'autocontrol digna d'elogi. Mentrestant el país, reclós en la intimitat de les llars, va deixar anar els pitjors instints tractant l'Ignasi de retrassat en amunt. Això que vau fer amb el noi va ser lleig, catalans.

En general, Terrassa i Sabadell van aparèixer com a ciutats d'ordre, netes i polides. I els seus bars de tapes agradables i homologables amb la realitat nacional. Però havia de guanyar algú i va ser Terrassa, tot i que la batalla vallesana va ser un pèl decebedora. Pel meu gust, massa ben avinguts. Es va deixar veure una mica de conxorxa entre els dos egarencs, sobretot per la devoció malsana de l'Alfons pel Jaume de cal Porró, a qui li va inflar les notes i li va regalar una victòria que no esperava. Ell no el va tractar igual, i va haver d'admetre que havia puntuat a la baixa perquè no confiava gaire en poder guanyar. No vas quedar gaire bé, Jaume. Però quines mandonguilles. Enhorabona.


Comentaris

envia el comentari