Marc Ribas

La Puta Merda Experience

No és exagerat dir que la nova temporada de 'Joc de Cartes', contra totes les expectatives funestes, es va encetar ahir amb un dels millors programes de la història. Sobretot per la contribució impagable d'un restaurant de paelles del Paral·lel regentat per un propietari xarlatà, el seu mindundi i un xef que va patir, hores després, un misteriós accident. Una nit de televisió inoblidable.

Hola, capullos. És la matinada del quatre d'agost de 2022 i fot una calor que empesta. Ha passat més de mig any des de l'últim episodi de 'Joc de Cartes' i en aquest període de temps dilatat com l'anus del ciutadà català mitjà hem tingut de tot: una guerra europea, el desfermament feréstec de la crisi climàtica, incendis, sequeres, inflació descontrolada, pujada dels tipus d'interès, escassetat d'aliments i d'energia i la mort de Núria Feliu. Tot un seguit de catàstrofes que podrien haver deixat l'esperat retorn del nostre reality xou preferit en una anècdota irrellevant. Però no se sap ben bé com, ahir vam viure una nit històrica, sense precedents, que va fer que tot aquest seguit de desgràcies encadenades semblessin una estada plàcida en un balneari xutats de barbitúrics i amb una filipina fent-nos palles amb els peus.

De fet, les hores abans de l'emissió del programa, tenia un cert neguit. 'Joc de Cartes' havia donat els últims temps signes inequívocs d'esgotament i res no feia pensar que al primer capítol de la nova temporada —que ja s'ha insinuat que pot ser l'última— viuríem l'experiència brutal, salvatge i catàrtica que el país va patir ahir a la nit. Jo ja m'havia preparat una sèrie de notes prèvies per fer el pròleg. Coses com una ressenya del nou bar d'hamburgueses de deu euros de Marc Ribas a Girona o com una llista florida i creativa d'insults a la subnormal de la Paula Badosa. No farà falta. Amb només un dels restaurants concursants que ahir vam tenir el privilegi impagable de conèixer per la tele ja n'hi ha prou per omplir l'article i fer-ne un parell més. Si no vau veure el programa us pensareu que n'estic fent un gra massa. No ho recomano mai, perquè ja és prou trist haver-lo de mirar i em teniu a mi que us ho explico millor, però feu el favor d'anar a TV3 a la Carta i recuperar-ho, fixant-vos atentament en tots els detalls que ens van oferir el propietari cretí Miquel Sánchez i el seu aprenent avantatjat David Murga del restaurant Àmfora - La Casa de las Paellas. Un compendi de tots els mals de la restauració existents i una prova de càrrec de la necessitat de cremar Barcelona, com fa temps que propugno, o almenys, per pietat humana, el local en qüestió.

No sé si aquest fenomen paranormal podria donar-se en cap altra ciutat del món, en tinc seriosos dubtes. Venedors de fum, pedanteria, incompetència, engany, mala fe, merda a cabassos i preus del Louis XV de Montecarlo van convergir en aquest establiment del Paral·lel, que si les autoritats sanitàries i l'Ajuntament tinguessin una mica de seny i responsabilitat, s'hauria de clausurar avui mateix per salvaguardar la salut intestinal de la ciutadania, en comptes de tocar els collons a les terrasses d'Enric Granados. Després de l'actuació memorable d'aquesta colla de terroristes gastronòmics, que qualsevol diria que és una trolejada o una maniobra publicitària si no fos perquè és impossible fer-ho tot tan malament, la resta de participants queda en un enraonat segon pla, però bé que els haurem de relatar, mal que sigui per donar una mica de context.

?TENS TELEGRAM? Afegeix-te gratis al nou canal de Miquel Bonet per no perdre't els articles més populars i ara també els podràs comentar CLICA AQUÍ i apunta't ara, t'esperem!

L'excusa de l'edició d'ahir era trobar el millor restaurant 'de guia turística' de Barcelona. Una categoria de difícil comprensió que amaga com funciona últimament 'Joc de Cartes': busquem qui és tan imbècil d'encara voler participar en aquesta xarlotada i després ja trobarem un fil que ho uneixi tot per la patilla. 'Turístics' és el que volien ser els restaurants d'Albert Adrià, fins que va reconèixer que s'havien oblidat dels barcelonins i se la va haver d'embeinar, després d'haver contribuït a la gentrificació de la ciutat i d'haver arruïnat els germans Iglesias. Però això és una altra història. Marc Ribas va recuperar el seu ridícul tricicle estiuenc i ens va obsequiar amb una introducció per a inframentals. O deu haver canviat de guionista —les seves línies abans tenien més gràcia— o ja ho escriu directament ell amb la seva polla hormonada. Ens va portar, per començar, a un lloc pretensiós anomenat Babula, que es veu que vol dir 'iaieta' en rus perquè l'amo, un tal Leo Txigrinsky o algo així, és descendent d'aquesta raça eslava boicotejada arreu d'Europa per haver envaït Ucraïna a sang i foc. A tot Europa menys a la televisió pública catalana, que som així de titafredes. El Txigrinsky té una bareto mal parit amb una cuina oberta i una extracció més que deficient que va deixar els comensals ben fumats, com el salmó de la família Sostres quan no s'havia de prostituir al Diari de Girona —quina cosa més trista— i a l'ABC per viure.

Ha fitxat un xef jovenet dit Bigorra i afirmen que el seu objectiu és l'estrella Michelin. Potser no us ho ha dit ningú, Txigrinsky & Bigorra, així que ho hauré de fer jo: l'estrella la tindreu el dia que els meus flotadors abdominals es converteixin en una rajola de xocolata a la pedra. No defalliu, és qüestió de molt de Pilates i hipopressius. Pel menjar que feu, ja us dic jo que no serà. En la primera tongada de la temporada ja vam tenir la majoria del repertori de plats clàssics nefands: les vieires i navalles gallegues, campanes de fum de "naranjo" —seria excessiu aprendre's el nom de les coses en català—, gyozas, ous ferrats venuts com a ous poché i un puto cebiche que feia olor de calamar podrit. Naturalment, cap plat que remetés a una mínima cuina tradicional. Ja no dic catalana, russa com la reconsagrada àvia de Txigrinsky ja m'hauria servit. No sé nois, ja us ho fareu.

Mentrestant, Bruno Balbàs, propietari de la ferreteria Casa Ràfols amb la seva dona l'argentina Matarazzo, va començar a ordir l'estratègia per guanyar. Més llest que la fam, ja va veure que el tàndem Sánchez-Murga, abillats amb trajos de Zara dignes de comercials de Kia o de venedors de bíblies evangelistes, no eren clars. Però, amb puteria, els va començar a elogiar com a excel·lents professionals sense dubtar que l'Àmfora estaria a l'altura de totes les factures que van expedir i era obvi que no podrien pagar. No és que Casa Ràfols sigui res de l'altre món, jo no hi fotria els peus ni borratxo. Però tenia tota la pinta de negoci respectable. Respectable com pot ser un McDonald's, esclar. Aquí vam gaudir de la primera polèmica pop de la temporada, que segurament era del Marroc, però el van fer passar per gallec. Com si importés. Era la puta pota de pop pasteuritzada de sempre, a més a més agreujat per un presumpte parmentier que era l'habitual puré de patates amb coses, en aquest cas pebre vermell. Recordem que un parmentier és una recepta molt específica de patata, aixafada i lligada a mà amb mantega. Cosa que no fa gairebé ningú en tota la puta Catalunya. Vam tenir més cebiches, i més tempures, i més carpaccios, i més burrates i tot el repertori de merdes habituals, però això ja no sorprèn. Menys a Barcelona, que és un cas perdut gastronòmicament.

Una cosa que sí que va ser curiosa, a banda que el tal Murga valora les croquetes per si són prou cremoses com per posar-hi la cigala dins i follar-se-les, és que ja hem degut superar les precaucions pandèmiques i els participants s'intercanviaven els plats per tastar-los, amb una confiança que feia literalment fàstic. En fi, cap història a aquesta ferreteria que fa menjar però que si donessin aiguarràs els turistes que solen venir a Barcelona tampoc ho notarien.

I arribem al fato gros. Només entrar a l'Àmfora ja va començar a grinyolar tot. És un establiment, perquè us en feu la idea, amb timons, pirates de fusta i heura de plàstic recobrint les parets. El seu propietari Sánchez, un autèntic mamarratxo que diu que és taoista i detecta energies, va fer una presentació que esborronava. Va explicar que s'havia format a l'hotel més antic del Regne Unit per fer feliç a la gent, que té un restaurant humil però ambiciós, en plena 'transició cap a the Paella Experience'. M'aturo. Sí. Això va dir aquest fill de la grandíssima puta, aquest Bernie Madoff provincial amb ulleres d'Armani i les galtes més dures que ulls de poll d'Ada Colau. És que va tenir les penques de dir que ells fan 'neurogastronomia' i generen emocions! Però això què és!? Com es pot donar veu a la televisió pública a aquest estafador piramidal? T'ho pregunto a tu director Sígfrid Gras, ara que vols refundar TV3. I, no t'ho perdis, encara vol ampliar el negoci a 'Madrid i altres ciutats del món'. Naturalment, a l'únic lloc on s'hauria d'expandir és a Can Brians, en un pavelló de colombians que li proporcionin totes les 'experiències que es mereix'.

La realitat del seu negoci. Una cuina amb el terra enganxós com la menstruació d'una truja psoriàsica, les campanes sense filtre infestades de greix provinent del pleistocè, cassoles i paelles que no s'havien fregat des de l'any de mariacastanya i un embornal al terra embussat amb quatre dits de merda. Llefiscós. Perillós. Criminal. Delictiu. Infame. D'aquesta cuina no en pot sortir res de bo. I així va ser. La realització del programa ja ens va avisar mostrant el cuiner, un tal Germán Tapia, eixugant-se la suor amb un drap. I més tard amb una conversa increïble entre Sánchez, Murga i Tapia, en què aquest malandando es comparava amb un rapero en plena creativitat. Massa creativitat per a ells. Bé, la creativitat de la Paella Experience eren uns arrossos de merda; alguns cremats, altres passats per una ridícula campana de fum —la tècnica Vulkano de l'Escola Hoffmann, deien, que sí Mey aixequés el cap vomitaria tot el botox—, altres amb un calamar brut que semblava un braç de gitano farcit de semen de bacallà o un altre recobert sense cap sentit de trossos de carn i de gambes de Palamós. Això sí, la inversió que van fer en gambes per al programa devia deixar tremolant totes les subhastes de peix des de Vilanova al cap de Creus. No hi havia per on agafar-ho. Tot aquest desgavell els va sortir per la brutalíssima xifra de gairebé 80 euros per cap. Un cop de pala històric que ni a l'Hispània dels bons temps, quan aquelles àvies xarugues t'aixecaven la camisa amb un plat de pèsols i un arròs covat.

És que ni puta idea, i a sobre venent sopars de duro i experiències. El millor. Tothom esperava la part final, les notes i l'enfrontament, perquè aquests desgraciats destructors del sagrat art del socarrat donessin explicacions tant de la desferra higiènica de la cuina, com de la nul·litat anorreadora del xef Tapia, com de tota la quantitat irreproduible de collonades que va arribar a dir el taoista Sanches. Però la seva energia positiva no es va ni presentar. Fet insòlit des que funciona 'Joc de Cartes'. Ribas va explicar que no s'havien pogut contrastar els motius personals al·ludits. Però ahir mateix a la nit, veient el sidral antològic que es va muntar a les xarxes socials després de deixar acollonit tot el país, va sortir a dir que el xef rapero Germán Tapia havia tingut un accident que l'havia deixat entre la vida i la mort, per la qual cosa van estar tots vetllant-lo a l'hospital. Sona una mica a allò de vaig deixar els deures damunt del radiador i es van cremar, senyoreta. Però potser és veritat i no és que el Catalan Psycho Sanchez l'escanyés després de l'espectacle lamentable de la seva cuina gravat per a la posteritat.

Sigui com sigui, també va anunciar que ja havia canviat de xef. Cosa que ja està bé, perquè a hores d'ara Tapia deu descansar especejat al fons marí de la Barceloneta, però no sé si ni haurà prou per remuntar el restaurant després de tot el que vam poder veure ahir. Començant per les magufades del propietari, que valdria més que es retirés de l'ofici i es dediqués a la reflexoteràpia. Particularment, veure aquesta mena de gent allunyada de la restauració és el que em provoca les experiències més satisfactòries, ell que les valora tant. Bé, ja m'he desfogat. Deunidó per encetar la temporada. Serà difícil superar-ho. A no ser què. Confesseu, productors de 'Joc de Cartes': eren actors, no?