Eufòria

Tetes i culs a Euforiavisió

TV3 va contraatacar l'exhibició de natges espanyoles de Chanel Terrero a Eurovisió amb una mica de mamellam i la pornografia sentimental de cada setmana. Ho deixarem en empat tècnic.

Joiós cap de setmana per als amants del petardeig. Perquè hi va haver nova gala d’Eufòria a TV3 i, sobretot, perquè l’endemà se celebrava la xarlotada anual d’Eurovisió. He d’admetre, com a nacionalista recalcitrant sense representació en el concert de les nacions europees, que Eurovisió em provoca una profunda angúnia, una repulsió cerval que em puja del fons de les entranyes com una glopada de bilis.

Mira que ho intento, i m’ho miro amb bons ulls, i la fanaticada em demana que hi dediqui una atenció especial. Però no puc, no puc fer el joc a l’imperi simbòlic i tirànic d’Ursula von der Leyen. Dissabte vaig estar a punt de cedir a la pressió, sobretot quan vaig engegar la tele i vaig descobrir una tia sèrbia sensacional vestida de blanc dominatrix que es rentava les mans en una palangana, cantant una cançó loquíssima sobre alimentació sana, tot rodejada de dervixos ortodoxos. No m’emocionava tant una posada en escena sèrbia des que als tarats de Karadžić i Milošević els van despentinar els respectius pelassos a La Haia.

Una cosa manicomial que va despertar el meu entusiasme i el de mitja Europa, que va bancar la proposta de Konstrakta massivament. Només es va veure superada en el vot popular per uns pelacanyes ucraïnesos que semblaven sortits de l’estable aquell de cabres del Peyu. Per nobles i evidents raons. Raons, tanmateix, que segons el putoespanyolisme de sempre no eren suficients per deixar guanyar Eurovisió, ni que sigui un any, a un país europeu que pateix tant com Ucraïna. Com si importés gaire qui guanya la puta merda aquesta de festival. M'encén quan la gent deixa veure la podridura de la seva jerarquia de valors.

Els fatxes us parlaran de feminisme, de la descarbonització del planeta o del sursum corda, però cal recordar sempre quina és la seva motivació última: que guanyi Espanya encara que hagin de quedar en ridícul o com a miserables. El pretext d’enguany, que aquesta noia cubana d’Olesa de Montserrat és una icona feminista. No val la pena ni rebatre-ho, només cal reblar el que va veure tot el continent: una mala imitació de Rosalia que va quedar tercera per ensenyar el cul.

Per tot plegat, aquesta setmana estem més orgullosos que mai de la nostra merda eurovisiva, que la televisió pública catalana ens brinda setmanalment amb puntualitat. Té una factura més modesta i casolana i ens forneix de la mateixa pornografia, però de quilòmetre zero. S’ha d’apostar sempre per la proximitat i l'ultralocalisme. Eufòria també es va apuntar a la febre d’Eurovisió, donant pista lliure a la candidata espanyola perdedora a les prèvies, Rigoberta Bandini. En el fons, es va escenificar una guerra eterna, la batalla atàvica —que es perd en la nit dels temps— entre pit i cuixa.

 

?TENS TELEGRAM? Afegeix-te gratis al nou canal de Miquel Bonet per no perdre't els articles més populars i ara també els podràs comentar CLICA AQUÍ i apunta't ara, t'esperem!

El suposat progrés moral dels espectacles de masses, doncs, es debat entre les tetes i els culs, com fa quaranta anys amb els programes de la Trinca i Àngel Casas. A TV3 aquesta setmana van voler ensenyar mamelles. Petites i de lluny, no fos cas. És interessant fer l’anàlisi de la interpretació d’Scorpio de Ay mamá. El cos de ball va acabar el número ensenyant una teta, que es va veure durant un segon i mig en pla curt. Després el pla televisiu es va allunyar cap al pla general per tornar a acostar-se breument en un contrapicat cast. Tot molt segons l’escola Lazarov dels xous de Raffaella Carrá dels anys setanta a Televisió Espanyola.

Les contradiccions entre l’empoderament i la cosificació de la mamella són naturals, perquè és un tema que el feminisme mainstream no té ben resolt. Sense anar més lluny, la mateixa Rigoberta Bandini —donant la culpa al director del vídeo— ha censurat les tetes reals en el videoclip de la cançó en favor de tetes falses i estilitzades i ocultacions que comprometin poc. Així es veu que frases com no sé por qué dan tanto miedo nuestras tetas són pura hipocresia i que els plans de càmera estudiats de TV3 una demostració del puritanisme montserratí de sempre. Si realment la intenció és deserotitzar i empoderar la teta, aquestes maniobres pudoroses només remen en el sentit contrari. Ensenyeu tanta petxuga com vulgueu que ningú no us perseguirà, i deixeu de fer demagògia.

Per sort, Eufòria va poder sortir d’aquest esbarzerar recorrent a la pornografia que sap fer millor, la sentimental. En vam tenir una dosi considerable. Primer, van fotre el petit brasilerobagenc Pedro ‘Aragonês’ da Costa agenollat davant d’un confessionari i li van fer demanar perdó a tot Catalunya per ser maricon i haver renegat de l’Església. O Timbaleiro do Bruc va cantar tan bé com sempre, però va fer bastanta vergonya que el posessin en la tessitura d’haver d’exhibir la intimitat de la seva fe d’aquesta manera indigna, envoltat de creus sobreimpreses. Tinc dubtes, fins i tot, que no sigui violència anticonstitucional contra la llibertat religiosa. Naturalment, això no va escandalitzar tant com els dos mugrons escadussers que es van insinuar en pantalla una estona després.

Aquest és el nivell de fariseisme. L’altre episodi de pornografia emocional hadcore la va protagonitzar el renascut Eduard Esteve, Edu el Mullacalces de nom artístic. Li van donar El far del Sud de Sopa de Cabra. Va ser un vehicle per fer-lo baixar entre el públic i que les xavales li poguessin fregar el paquet. I per portar a son àvia al plató i excitar els ressorts lacrimògens del tietisme català. Val a dir que la jaia va estar impecable, sobretot quan la subnormal de la Marta Torné li va dir que presentaria millor el programa que no pas ella. Ni la senyora àvia, amb un magnetisme televisiu indubtable, ni cap espectador es va veure amb cor de negar-ho.

 

La resta d’actuacions van ser més passables. El manicurista Joan es va marcar un número sobre patins prou competent i original, sense fotre’s cap morrada a l’escenari. Després dels castellers havia de sortir el patinatge, per no desmerèixer cap dels tòpics de Cabralunya. Ara només falten les sardanes, les calçotades i els focs de camp enxufats de porros fins a les tranques, com a escenaris pendents de la tradició catalanesca. També ho va fer bé el Triquell recitant amb virtuosisme el text de Enemy. El vallesà cada dia sembla més clar que és l’únic que salvarem d’aquest aquelarre del jovent patri.

Tinc dubtes, fins i tot, que en salvem la Mariona, la jove que voldria tota mare catalana, a qui ja no saben què fer-li fer més per destrossar-li els nervis. Aquesta setmana li van fer fer de Gloria Gaynor, visiblement avergonyida. La xiqueta només vol cantar i només rep consignes perquè es llanci a fer el ridícul. Deixeu-la en pau, per l’amor de déu. Vaig trobar curiós, també, que I will survive en català es tradueixi com Seré feliç. Cosa que denota el nivell d’infantilisme cultural a què hem arribat i explica com som un poble que es va voler independitzar fent manifestacions coloristes i ha acabat humiliat per un Estat que té uns serveis secrets que semblen la TIA de Mortadelo y Filemón.

En fi. Almenys tenim una notícia bona. Aquesta setmana s’ha acabat el pas de la xarcutera Estela pel programa i espero que en uns dies pugui estar tornant a despatxar xòpet al supermercat de Ripollet. Ningú no pot esgrimir que no s’ho meresqués, perquè li van donar Ara que tinc vint anys de Serrat i la va cantar com si fos una tonadillera folclòrica, amb un posat de Pantoja insultant. No es pot negar que hi havia una mica de crueltat simpàtica en destrossar-li així una cançó al sociata xaruc, però tot té uns límits i no va saber articular ni una puta o oberta. Ni ell es mereix una cosa així.

Em queda un consol, en forma de la cova del sado que li van muntar a la garrotxina Núria per acabar el xou, amb efusions sexuals per a tots els gustos i vessament de cera fosa. En el fons, aquest putiferi descarnat sí que és un reflex fidel del que és el país avui en dia.