Marc Ribas i un pollastre.

¿Voleu veure una cosa amb molta sostenibilitat?

Edició soporífera d’ahir de 'Joc de Cartes', com gairebé sempre que ens volen adoctrinar en les virtuts de la sostenibilitat. Quatre restaurants de Barcelona que es consideren sostenibles perquè separen els residus es van disputar els cinc mil euros més avorrits de la temporada, amb només l'al·licient d'una xirucaire flower power.

Bona nit —bon dia per a vosaltres—, estimadis mamarratxis. Ja és un tòpic: cada setmana escric la mateixa crònica. Les mateixes reflexions pedants, els cameos, els xistes grollers, la pulleta passivo-agressiva a Marc Ribas, els insults desmesurats però mai prou contundents a la desgràcia d'establiments alimentaris que ens han tocat. És que 'Joc de Cartes' és tan lamentable que ho He d'omplir d'alguna manera, Tan llorda com pugui. De fet, és com una pel·li porno, on totes les postures estan assajades, la càmera sempre es col·loca per obtenir la millor visió de l'intercanvi de fluids i tothom sap com s'acaba. Una lleterada absurda que fa que algú s'hagi de tornar a rentar el cap.

A vosaltres, viciosos lectors àvids d’emocions fortes però distants i controlades, us encanta. I qui sóc jo per negar-vos el pa i la sal. Ningú. Sum vermis, que deia mossèn Cinto, aquell nostrat Marc Ribas de la Renaixença. Així doncs, me la podeu mamar de canto i procedim a les seccions habituals.

LA REFLEXIÓ PEDANT. El nostre programa preferit va voler aprofitar ahir que el Besòs passa per Babilònia i, com que es veu que a Barcelona fan no sé quina collonada de la sostenibilitat van voler buscar el restaurant més pretesament sostenible de Barcelona. Us preguntareu quins criteris es fan servir per dir que un establiment és més sostenible que un altre. Normal, que no teniu un pèl de rucs. Però si us penseu que van a caçar senglars a Collserola amb arcs i fletxes o es produeixen la pròpia energia cremant excrements de colom de la plaça Catalunya aneu molt errats. Les coses sostenibles que feien uns és osmotitzar l'aigua pels clients, uns altres aprofitaven llaunes de tonyina per servir amanides. El de més enllà feia la gran proesa de separar els residus pel reciclatge i posar l'oli brut en un bidó —com si no estigués prohibit que els restaurants tirin l'oli de fregir les putes croquetes a l'aigüera— i el següent, el que tenia de sostenible era ser una mena d'home orquestra i fer-s'ho tot tot sol.

O sigui, el que podíem imaginar: sostenibilitat de cara a la galeria, no fos cas que algú parlés del dramàtic estat de la pesca a la Mediterrània o de l'explotació hídrica de Múrcia. Naturalment, vam veure aparèixer el de sempre. Els pops i els alvocats. Sí, sí. Alvocats, que tenen de sostenible el que els meus ous morenos amb uns suspensoris. En fi, obviarem relativament que ens van voler fer passar el bou per la bèstia parda. Ja fa massa temps que ens afaitem les barbes i els parrussos, i ja sabem que quan sentim 'sostenible' és que ens volen esquilar. Passem al tema següent.

?TENS TELEGRAM? Afegeix-te gratis al nou canal de Miquel Bonet per no perdre't els articles més populars i ara també els podràs comentar CLICA AQUÍ i apunta't ara, t'esperem!

EL CAMEO. Que aquesta setmana és triple i de luxe. Em van convocar a dinar Quimi Portet i Albert Pla. Vam fer un transcendental conclave al meravellós restaurant El Ferrer de Tall, a Vilanova de Sau. Allà hi cuina Maria Nicolau, una senyora amiga que sí que entén i practica la sostenibilitat, no de boquilla. També corre la brama que executa i esquartera cabirols amb les mans nues, però això no ho he vist i ho deixarem per un altre dia, perquè dissabte passat no me'n va donar. Però entre porchettas —que és una vulgar cansalada segons els crítics més afamats—, canelons, bacallans i cues de bou, les patums catalanocòsiques de l'histrionisme comarcal em van cridar a capítol. Aviam, Portet i Pla són dos milionaris protosenils que tant els fot el que em passi, però havia de demanar-los consell sobre el caire que està prenent aquesta homilia salvatge setmanal meva.

Per exemple, el cretí de la setmana passada a 'Joc de Cartes', l'empordanès Marc Joli, em va fer arribar el següent missatge que transcric de manera literal: «Hola Miquel, no se com pots escriure amb tanta mala folla, ets molt mes cretí que jo, m'has deixat flipat amb el teu article! Les fulles d' Arbequina era fonoll marí! Ets un pamplines i o saps! Vigila no t' enborratxis de mala llet agra! Reprimit! De merda! [emoticona amb la boca com de xuclar polles fent un petonet]». Naturalment estic encantat d'aquesta rèplica, però com sabeu estic molt amoïnat pel meu futur professional. El veredicte del senat Portet-Pla va ser que tranquil, que he d'insultar més i més fort. Per pròpia experiència —afirmen— com més grosses les dius millor. Al final traspasses el llindar de la impunitat. Sàvies paraules. Doncs som-hi.

ELS RESTAURANTS. No us enganyaré, m'estic enrollant perquè els participants d'ahir no tenien cap suc, sobretot comparat amb l'amic Joli. No els puc qualificar de cretins. Tot i que una mica subnormals sí, esclar, que eren gent de Barcelona fent-se passar per sostenibles. Segur que li paguen la llum a la companyia elèctrica de la Colau, més cara, per tirar-te a la cara que és 100% verda. Com us deia, un programa per oblidar. La Barra del Gurmet, un establiment de l'Eixample va guanyar el concurs. Malgrat cremar canelons, donar una steak tàrtar dins d'una mena de bollicao o servir una burrata fumada en una campana i acompanyada d'alvocats. El propietari, un tal Marc Grañó, per assenyalar el seu compromís delirant amb la cosa sostenible, assegurava que a la seva cuina no hi havia gens de merma. És tan obvi el xiste que no el faré: ompliu la línia de punts....................................................................

Sí, la resposta correcta era MERMAT, que recordeu que en català normatiu s'ha de dir minvat. Els segons no estaven malament, si considerem que no estan malament aquests arrossos ultraplans com una compresa xopada de regla i socarrada al forn. Però per sobre hi havia espardenyes, peus de porc i verduretes eco. Què més vol el planeta per sobreviure. Bé, podria demanar que tanquessin la meitat de restaurants del món, que no aporten res i malbaraten energia en aires condicionats i forns josper. Però la màxima de la cultura progre de la sostenibilitat és que no entri mai en contradicció amb el creixement econòmic capitalista. Tan fàcil i beneficiós per combatre el canvi climàtic com seria estar-se quiets una estona i no fer res. No els ho farem entendre. 

En fi. Segon antro. Aquest lamentable de veres. Abans es deia Mandarina, però la crisi pandèmica l'ha convertit en L'Ariadna i en Jordi. No dedicaré ni dues ratlles en qualificar el que surt d'aquesta cuina equipada amb tres armaris congeladors alts com tres Pau Gasols fatxes fillsdeputa com a gasòfia. Aquí, a més, la sostenibilitat era una mera entelèquia: tot estava embolicat en films de plàstic i túpers. Van servir una espècie de menú d'hospital, però que jo no el donaria ni a l'imam de Ripoll Es Satty —al cel sigui i inxal·là les 72 hurís l'estiguin sodomitzant eternament amb un exemplar de l'Alcorà imprès en paper reciclat. Especialment acollonit em vaig quedar quan vaig veure que donaven un plat de fruita. Sí. Un plat de fruita pelada i tallada, no me'n sabia avenir.

Potser és perquè l'Ariadna era una xirucaire, molt cristiana i espiritual, insofrible. Aquesta Xesca Boix va puntuar amb un 10 el menjar de tots els altres restaurants. Tot li agradava i li semblava bé. Així no anem enlloc. Cony, vaig pensar, si el catalanisme polític prové de la confluència manicomial entre els monjos de Montserrat, els del PSUC i els excursionistes que inspiraven el personatge no m'estranya que haguem acabat així, proclamant i desproclamant repúbliques i fent el ridícul per Europa. L'Ariadna no tenia cap mena de criteri, cap mena de valentia, tret d'una pulsió molt arrelada de fer autocrítica i de ser feliç. Ara, a la cuina, zero a l'esquerra. Els pitjors defectes del país personificats.

Un altre individu que tela. Es diu Vidal Gravalosa —evidentment és un pseudònim, perquè tenia pinta d'esquizofrènic rehabilitat després d'una vida anterior intensa d'assassí múltiple— i té un restaurant que es diu La Forquilla, que és sostenible perquè recicla la brossa i no té cambrers. Ell cuina i serveix. Va de puto cul per fer una taula de quatre, així que no puc imaginar-me que deu passar quan omple el xiringo. Com que hem quedat que és un tema mèdic i avui de la salut mental no se'n pot fer broma ho donarem per bo i terapèutic. Això sí, si no et prens el liti, noi, no vagis a prendre nota sense paper i llapis, que el cap no et dona per tant i després tot són desgràcies. 

La cuina regular. Productes de proximitat com les vieries gallegues i plats suadíssims com el tàrtar amb gelat de mostassa, quan no plagis com la síndria presentada en mitja botella tallada al llarg. Que això ho feien a Tickets molt abans que vingués el mafiós de les tragaperres a rescatar-lo de la merda en què el van deixar els Adrià.

Anem a l'últim restaurant, que es fa tard. En aquest cas era un lloc regentat per una parella composta d'un cuiner sicilià i una xica molt irritant. Una enteradilla, que es diu al meu poble. Ara bé, la pedanteria de l'Anna no pot amagar que deu ser la primera persona amb una mica d'idea de vins des del dia fatídic en què 'Joc de Cartes' va decidir posar la nova categoria i ens fa passar vergonya cada setmana. L'Anna que té un bar al Carmel que es diu A Contracorrent va demostrar un cert coneixement i, tot i fer-se molt carregosa i trobar-ho tot cagat i pixat, va servir vins raonables de factura eco, biodinàmica i blablablà,i no ampolles d'aiguarràs com els seus competidors i la majoria de participants d'aquesta temporada.

A més a més, el menjar, tot i unes decisions estètiques discutibles en els emplatats estava bé. A la Xesca Boix —un 10, també— li va agradar molt un carpaccio de carabassó amb flors de carabassó, que és un àpat per a cabres, però la senyora ja anava una mica per aquí. Vam salivar amb un calamar sobre bleda vermella, uns tacos de caputxina amb bonítol o un onglet de bou fumat amb branques d'olivera. Feia tot goig fins que van treure uns popets —vés a saber d'on vénen— fets a la carbonara, que és una moda que no acabo d'entendre i que penso combatre a esgarrapades perquè no s'imposi. Ara que ens començavem a deslliurar de la pota de pop amb parmentier. La sostenibilitat es va justificar per un hort d'on en teoria cullen la verdura, però que no vam veure en cap moment. Farem un acte de fe. Que és exactament el que demana el compromís sostenible amb el planeta i el que ens reclamava la nena aquella sueca retardada de la Greta Thunberg que ara balla cançons de Rick Astley com si tingués el mal de Sant Vito.

Doncs ja està, lamento no poder oferir més teca però és que no hi ha res més. Esteu mal acostumats de les setmanes glorioses anteriors, farcides d'imbècils i de mala llet. Penseu que al final del programa d'ahir, entre petons i abraçades, la xirucaire va tenir la catxassa de dir "Almenys hem guanyat tres amics. Ens hem de donar els telèfons". Jo així no puc treballar. Que nos dejen actuar! Apa siau.