Xatons perduts al mig de Sitges

Sitges i Vilanova van ser ahir l'escanri de 'Joc de Cartes'. Hi buscaven el millor restaurant de xató però hi van trobar l'Anna, una mena de peixetera de 'Sálvame'

El xef català Marc Ribas a Vilanova i la Geltrú amb un toro metàl·lic al costat, mirant-lo fixament
Marc Ribas (dreta) a Vilanova, amb un altre animal mitològic | Instagram (@madxef)

Hola amigues! Ens retrobem una setmana més en aquest espai didàctic que us ensenya com s'ha de mirar la tele i com heu de dirigir els vostres odis gastronòmics, fent la vostra quotidianitat més passadora. Sí, ahir van fer 'Joc de Cartes' i estàvem tots a TV3 per veure quina una en feien. Prometia, perquè van tenir la pensada feliç d'anar cap al Garraf per buscar restaurants que fessin xatonades, que com tothom sap és el plat nacional del Penedès Marítim.

Bé, això potser és suposar massa, perquè de fonaments teòrics del xató anem un pèl peixos. Només cal obrir l'Optimot o l'Alcover-Moll (que és gratis i online) per descobrir que el xató és una amanida i no una salsa, tal com es va afirmar al començament del programa en una demostració insòlita d'ignorància. Ja em vaig emprenyar, així que potser se m'escapa algun estirabot, contra la meva flegma i respecte habituals. De fet, la llegenda atribueix el nom de 'xató' al cantamanyanes de Santiago Rusiñol, que quan li van servir a Sitges un plat de l'amanida va exclamar que semblava un chateau, és a dir un castell en la llengua de Manuel Valls.

En realitat, un xató és un plat d'escarola amb romesco i peix en salaó, una amanida popular a tota la costa de Barcelona al Delta de l'Ebre, però no ho digueu massa fort que els penedesencs, la segona gent més embafada de Catalunya darrere els gironins, es piquen. El problema greu és que l'escarola —i per tant el xató— és un producte d'hivern, però ja he desistit d'esperar que algú tingui criteris coherents pel que fa als productes de temporada. Total, si hem de menjar a tot arreu peix congelat no és tan estrany que tirem d'enciams de bossa.

Com sempre, els restaurants seleccionats que es van atrevir a participar difícilment representen la cuina tradicional i els mestres xatonaires de la regió es devien estirar els cabells, però cal dir que es van veure algunes coses interessants i un nivell moderat de gastrotonteria. S'agraeix. Dos establiments de Sitges i dos de Vilanova, que són les ciutats que es barallen per qui fa un carnaval més xaró i es reparteixen l'honor d'haver parit el xató (hehe, un joc de paraules). Un extrem, com ja us he comentat abans en l'apartat teòric que entra a examen, bastant absurd. Part pràctica, comencem.

El primer restaurant va ser el Costa Dorada de Sitges, on oficiava un senyor d'autoestima delicada i molt flipat amb les postres, cosa com sabeu de lliçons anteriors perillosíssima. El xató va ser una tapeta prèvia i després va venir el de sempre: pop, musclos i carpaccios de coses. Els segons se'ls van menjar freds perquè hi va haver un error en la comanda i tots es van haver d'esperar que sortís el llenguado ressagat. En aquests casos, no s'ha d'esperar MAI. Qui tingui el plat a taula ha de menjar, tot observant la indignació creixent de l'afectat. És més divertit. 

M'han dit que la paella que hi fan és infecta, i estic per creure-m'ho. Costa Dorada és un restaurant on ningú amb dos dits de front pot tenir ganes d'anar-hi, i més veient com pinten un plat amb l'església de Sitges amb caramel. S'han de tenir uns collons com un toro. Almenys, van servir uns bombonets tope cuquis, per la qual cosa aconsello la reconversió en saló de te. En aquest primer restaurant vam tenir el primer contacte amb la imbecil·litat de l'Anna de Vilanova, que afirmava saber distingir la gamba del seu poble de qualsevol crustaci de la costa catalana. Sense comentaris.

A Sitges també vam passar per Beso, que seria el guanyador del programa. Diu molt del nivell de la resta perquè és un restaurant d'hotel, amb una cuina llardoseta com solen ser totes les cuines d'hotel. A més, es veu que és una espècie de cadena amb origen formenterenc, amb la qual cosa ens vam haver d'empassar tot el rollo namasté hippijo. En fi. Gaspatxo envasat, gambots de vés a saber on congelats —per ells, com si això ho arreglés—, els tatakis sospitosos habituals que no són de tonyina sinó d'albàcora i postres infames. I un xuleton de 70 talibans per a dues persones que es va fotre Marc Ribas tot sol. El xató, val a dir, tenia presència i un detallet interessant, la sardina fumada, que és un punt just d'innovació que celebro. No hi anirem pas.

A Vilanova hi vam trobar l'estrella de l'edició d'ahir, l'Anna Soler del Pasífae, una mena macarrilla femenina que va desplegar els seus encants poligoners durant tota la nit. Va enfilar-se per les cuines dels altres buscant merda a les olles, va criticar tot el que va poder dels altres i es va presentar com la 'reina del peix'. Ja es veia venir que tanta exigència per la feina aliena se li giraria en contra i quan es posés ella a treballar no aniria bé. Fins i tot Ribas, que és més tou que una defecació de residència de tercera edat, va haver-li de recriminar la falta d'autocrítica i li va posar unes notes vergonyoses. La falta d'humilitat i tenir un restaurant amb fotos de famosets li va passar òbvia factura, a l'Anna, però el pitjor va ser la teca.

La tonyina, el bacallà i les anxoves del xató estaven mal netejats dessalats. Com a mínim ho va acompanyar amb el tradicional pastisset de truites, cosa molt vendrellenca. Ara bé. Tàrtars deficients, arrossos deficients, peus de porc amb gambes deficients i postres deficients. Fins i tot va colar un tros de film de plàstic a un púding de coco, que com a campanya contra la proliferació dels microplàstics a les nostres costes és excel·lent. Així es deuen sentir d'enverinats els nostres llenguados, com la soferta Judit a qui la propietària de Pasífae no es va estar de qualificar de mosqueta morta. La gràcia és que l'Anna van insinuar que el plàstic li havien colat per perjudicar-la com quan la policia col·loca papeles de coca per incriminar traficants marroquins. I, de fet, veient com anava d'espitosa la noia, del tema en devia saber una mica. 

En fi. Vam acabar a un altre garito de Vilanova dit la Polla Xica, que evidentment va provocar els esperats hihihahàs i les oportunes brometes fàl·liques de segon d'ESO. Ho porta un exgordo mòrbid, que sempre és garantia al món de la restauració. Em vaig espantar bastant perquè hi tenien un 'assessor gastronòmic', una figura nefasta importada de França i que aquí la màfia adrianesca s'ha encarregat de pervertir per convertir cuiners en comissionistes, però això és un altre tema. Malgrat tot, bons conceptes gastronòmics. Bons peus de poc farcits. Una cua de bou ben cuita al Josper. Molt emocionat per veure que encara es fan alls cremats de rap, un dels nostres suquets de peix més genuïns. També cal dir que van treure una taula de formatges del LIDL que a l'Anna no li va agradar, i aquí tenia raó per allò que un rellotge dona l'hora bona dos cops al dia. La Polla Xica no va enganyar a ningú, i va quedar en un meritori segon lloc. Amb puntuacions tirant a baixes, això sí.

En resum, una estona distreta. Si el que es pretenia era reivindicar un plat tradicional com el xató, un gran fracàs, perquè va quedar com una anècdota més que altra cosa. Si el que es volia era assenyalar un altre enemic públic de la gastronomia catalana, l'actuació de l'Anna Soler va ser sensacional i va posar dempeus tota Catalunya. No precisament per aplaudir-la. Ella i les seves ungles brutes van sentar càtedra de com enfonsar un negoci en una estona de tele i garantir que ningú no hi posi els peus fins que no tinguem la vacuna de la covid. I fins aquí el capítol d'aquesta setmana de 'Joc de Cartes', un programa de la televisió pública que sembla de gastronomia, però no ho és. A reveure!


Comentaris

envia el comentari