Xoc de civilitzacions a escala local

Els programes català i valencià 'Joc de Cartes' i 'Cartes en Joc' es van fusionar ahir per donar la millor versió audiovisual agermanada dels dos països, compartint una lamentable unitat gastronòmica com sempre.

Marc ribas i Jordi Garrido
Ribas i Garrido, molt enamorats. Com Catalunya i València. | CCMA

Hola xoxetes. Aquesta setmana vinc a relatar-vos un esdeveniment estranyíssim que desafia l'ordre natural del cosmos. Les regles quàntiques del temps i de l'espai s'han vist seriosament compromeses perquè, agafeu-vos fort, valencians i catalans hem pogut gaudir d'un mateix programa de televisió com si no fóssim habitants de galàxies diverses, que és el que usualment es propicia a Barcelona, a València i, sobretot, a Madrid.

Com pot ser? Com pot ser? Us esteu preguntant tots ara. És que alguna ment preclara s'ha tret el cervell del colon i ha fet una tele per a tot el domini lingüístic? És que el gobierno més progressista de la història ha eliminat la prohibició constitucional de federació entre comunitats autònomes? És que els judeomaçons Jaume Roures i Tatxo Benet han tirat la casa per la teulada i s'han disfressat de l'espaordidor Vicent Partal per Halloween? Esclar que no, totes aquestes coses farien molta por i, el que és pitjor, podrien anar bé.

No. Després de l'èxit de 'Guillem', una pel·li de lladres i serenos molt entretinguda emesa simultàniament per Àpunt, TV3 i IB3, el nostre programa preferit va fer ahir una aposta decidida pel pèrfid pancatalanisme. 'Joc de  Cartes' i la seva versió valenciana 'Cartes en Joc' van confluir en un mash-up entranyable i amb missatge polític. Amb matisos esclar, perquè la política efectiva d'aquest país sempre s'ha de fer amb sordina. Per exemple, la nostra muntanya de músculs nacional, el nostre Montserrat fet carn, el magnífic Marc Ribas, ja se'n va guardar prou de parlar del País Valencià, triant entre una rècula preparada d'eufemismes.

Per la seva banda, el xativí Jordi Garrido, molt lluny de la prestància i sexualitat incandescent del vallesà, va fer gala d'una modèstia apocada de peix bullit que incomodava una mica i tot. Molts plats de trinxat amb cansalada, li fan falta. Tots dos es van dedicar a fer uns hihihahàs en una competició presumptament transfronterera que en realitat, era entre restauradors de Sant Carles de la Ràpita i de Peníscola, és a dir entre súbdits tots del Bisbe de Tortosa, que és el que compta: la mirada severa i inclement de nostrossenyor i els seus llefiscosos representants a la Terra. Però deixarem la polèmica territorial, tot i ser molt més interessant que la gastronòmica que ens van ensenyar ahir, per parlar de la teca.

En aquest moros i cristians impostat d'ahir, el pretext era veure qui feia un arròs més bo, i ja podem avançar que van guanyar els de la part administrativament catalana, com és lògic, perquè estan més a prop del Delta, que és on es crien l'arròs i els llagostins. Encara que la gent de la Plana castellonenca  no se n'adoni, estan més a prop de l'Ebre que del Túria, encara que el regionalisme blaver hi hagi remat sempre en contra. Cosa que em va fer veure, i des d'aquí una abraçada, el fabulós cuiner i perico Jeroni Castell, d'Ulldecona, quan va obrir un xiringuito a Peníscola.

Sempre hi ha reticències a la realitat i a la natura de les coses, però. És el cas de Maria, del restaurant El Caracol, una dona molt pulcra i amb cara de mala llet que va anar a jugar brut, puntuant l'altre participant valencià —un Joan Monleon molt gai— a l'alça, en un corporativisme entranyable i un castellonisme que feia pudor de naftalina. També estava convençuda que els llagostins de Vinaròs no tenen res a veure amb els de la Ràpita o els de les Cases d'Alcanar, per la qual cosa deixarem el seu criteri en suspensió. Tothom sap que el marisc és molt respectuós amb les fronteres administratives i que les gambes d'un costat no follen mai amb les de l'altre. La senyora Maria de Peníscola, sobre això del follar, s'hi va mostrar radicalment en contra, per cert. No vol tenir mai més orgasmes perquè ja té prou fills i nets, amb la qual cosa no va quedar clar del tot si era ultracatòlica o només una torracollons recalcitrant o les dues coses.

En tot cas, la Maria Caracol té un restaurant. Un d'horrible, amb estovalles carrinclones i fotos de paelles per a turistes d'Albacete o de Cuenca. Una cosa molt sinistra, de veritat. Per dins una barra estreta de bar manolo i una cuina diminuta. En van sortir uns entrants arnats: calamars a la romana que els van jutjar durs, el pop a la gallega de cada setmana i un plat de pernil tallat a màquina com si fossin bistecs que en teoria era ibèric. Se'n va salvar l'únic plat una mica genuí de la nit, un all-i-pebre de pop que tenia un aspecte molt saludable. Els arrossos, sense que matessin ni entusiasmessin a ningú, van matisar l'oferta del Caracol: arrossejat amb espardenyes, un arròs a banda, un de melós amb llamàntol, un de mariner amb trossos de llimona que bueno. No hi posaria mai els peus, però de gana no t'hi deus morir. Menció excepcional a les postres, de les que no m'agrada parlar, però és que eren infames. El restaurador diabètic de la Ràpita va haver de demanar pinya perquè no podia menjar res més. Les profusions fastigoses d'esprais de nata van acabar d'enfonsar-ne la imatge. Alfred Barberà, el Joan Monleon gai, va haver de recordar que el seu home és pastelero i li fa la nata casolana i li remena els ous cada tres dies. Sempre a favor del treball manual.

Aquest home pastelero era el Massimo, un sicilià que ara és la parella de l'Alfred, després de deixar la seva dona, la Maribel, tot i que encara la vol molt. Ho va repetir perquè ens quedés clar. Ara el Massimo li porta la part dolça de la vida i tots dos regenten El Pescador Ermitaño, un local ultrakitsch, carregat de bombo —com es va dir— amb fotos cutres, cadires incòmodes i lloros de fusta sortint de la gàbia en senyal de llibertat, en una al·legoria que no calia explicar perquè la vam entendre perfectament. A més a més, l'Alfred té una part de xouman. Li agrada cantar mentre cuina i mentre menja i qui canta a taula i xiula al llit no té el seny complit, que em deien a mi de menut. I, esclar, passa el que passa: amb les castanyoles cantant coples i corrandes els arrossos li van quedar com una merda.

📲TENS TELEGRAM? Afegeix-te gratis al nou canal de Miquel Bonet per no perdre't els articles més populars i ara també els podràs comentar CLICA AQUÍ i apunta't ara, t'esperem!

En una cuina plena de mosques, va fer paella valenciana, una amb caragols de terra congelats i molt de colorant, de verdures —amb carxofes de Benicarló MOLT fora de temporada— o amb llamàntol de vés a saber on. No van agradar gaire a ningú i va treure una nota molt baixa. Com a anècdota, es va emprenyar molt teatralment quan el van acusar de donar pop comprat bullit i va ensenyar un pot de vidre on guardava totes les etiquetes. I ens va recordar que my lady banana una fruta temprana eres tu. Realment tot el que tenia de cuiner mediocre l'Alfred ho suplia amb una gràcia artística destacable. Potser ja fa tard, però es podria considerar un canvi de sector econòmic. Fet i fet, ara amb la Covid, els restauradors estan tan donats pel cul com la gent de l'espectacle.

Encara hi va haver un que ho va fer pitjor, però. Va ser el Maikel de la Ràpita. Té un bar de moteros amb cadires del xino de deu euros, figuretes de motos, cascos i escurabutxaques. Tot un infern visual en el qual una persona amb la sensibilitat sana no pot resistir ni cinc minuts. La gent de frontera està immunitzada i la zona no és que sigui coneguda per una gran finor estètica, que és una manera diplomàtica de dir que entre la Sénia i Vila-real es poden trobar les aberracions del gust més tremebundes de tots els Països Catalans. En això, cap diferència entre un costat i l'altre de la divisió administrativa.

No va agradar gairebé res del que el Maikel va servir, tret d'uns caragols i uns musclos arrebossats. La resta, fatal. Arrossos inclosos. La Maria va trobar el seu salat i va recordar que 'qui guisa dolç guisa pa molts i qui guisa salta guisa pal gat'. El Joan Monleon gai va judicar la paella com a arròs bullit i, a més a més, hi va trobar un pèl. No fa falta dir res més. El bar de moteros va quedar últim i gairebé millor que no s'hagués presentat, que Catalunya fa pudor de benzina, però massa.

Amb tots aquests precedents esborronadors, Joan Pons del Miami Can Pons no va tenir gaires problemes per imposar-se. Sense fer res de l'altre món, aquest restaurador que era com una mena de Woody Allen ebrenc, neuròtic, diabètic, maniàtic i amb un més que probable TOC que li acabo de diagnosticar, va presentar l'establiment que va semblar menys kitsch de tots, tot i que també ho era. Cuina solvent: espardenyes amb pernil, bunyols de bacallà, llagostins de Sant Carles de qualitat. Els arrosos també van respondre: negre amb sepionets, un de verdures amb sèpia meritori que va merèixer elogi per estar al punt just o un de cranc blau, que és la moda invasora dels últims anys al Delta. L'únic que no va agradar va ser el de llamàntol, per portar massa coses, i aquí la Maria tenia raó. Tampoc li va agradar a Jordi Garrido que acabessin les paelles al forn. Com si no es fes al 90% dels restaurants de Catalunya. Que sabran els valencians d'arròs, si no hi posen ni sofregit.

En definitiva, una altra setmana mostrant la cara real de la restauració catalana i ara també valenciana, que denoten una unitat nacional envejable, en la mediocritat. No pot dubtar ningú que aquesta frontera és artificial i que el país té una continuïtat indubtable en la misèria i el cagar-se en la nostra tradició gastronòmica riquíssima i compartida. És una germanor que emociona. El que va fer agafar més gana, un anunci de sobrassada a la mitja part del programa. Xerraven en mallorquí.

❗Notícia en ampliació. La redacció de Catalunya Diari està treballant per ampliar aquesta informació. S'anirà actualitzant quan hi hagi més informació.

Podeu enviar imatges, vídeos o més informació d'aquesta notícia en curs al correu info@catalunyadiari.com, per Facebook a catalunyadiari, per Twitter a @catalunyadiari o per WhatsApp o Telegram al : +34 629 74 76 77.


Comentaris

envia el comentari