Ha sortit el número de la Grossa. Després d'uns dies molt alterats pel que fa al moviment de noms i a la configuració de les llistes electorals de cara a les eleccions autonòmiques de febrer, aquest matí ha saltat la notícia que pot ser clau en la nova distribució parlamentària i qui sap si en el nou Govern que n'emani: Salvador Illa deixarà el ministeri de Sanitat i concorrerà com a cap de llista pel PSC.
Tot i que la decisió s'ha venut com un pas al costat de Miquel Iceta —i evidentment ho és: hi ha càlcul però també generositat—, la maniobra del partit és hàbil. La popularitat d'Illa està un punt per sobre de la d'Iceta, que acumula el desgast de molts anys a primera fila parlamentària. El ministre sortint voldrà rendibilitzar ara l'anunci del final de la crisi del coronavirus, un cop ja s'han començat a distribuir les primeres vacunes i s'ha pogut invertir el signe negatiu de la gestió sanitària del govern central. En el canvi de cromos, fins i tot, Iceta podria agafar l'AVE i plantar-se al Consell de Ministres que resulti d'aquesta remodelació.
Això té un punt positiu des del punt de vista social, i és que si la Moncloa s'atreveix a fer aquest moviment és que les perspectives de remuntar la situació són reals i no mera propaganda. Si no fos així, costa de creure que Pedro Sánchez gosés fer un canvi tan dràstic al principal Ministeri en aquests moments i posés en risc les bones opcions del PSC a Catalunya. Un control de l'espai dit constitucionalista que els socialistes catalans havien perdut en temps del Procés i que ara estan en condicions òptimes de recuperar.
A conquerir l'espai de Ciutadans
Aquest anunci sorpresa culmina —de moment— un seguit de moviments de fons que demostren que els socialistes hi aniran amb tot el que tinguin. La desintegració de Ciutadans a Catalunya és un fet gairebé consumat i el PSC intentarà acaparar tant electorat com puguin del milió cent mil votants que le 2017 van donar suport a Inés Arrimadas. Un espai que consideren propi i que van perdre en part per la crispació del 155. Una usurpació a la qual ara veuen la gran oportunitat de posar fi. També s'ha de dir que el PSOE es va aprofitar de l'agror i de l'anticatalanisme furibund de C's per rematar l'independentisme. Un tonto útil que ara ja no fa més servei a l'Estat i del qual ja es pot desfer.
Justament també avui, la cap de files al Parlament dels taronges, Lorena Roldán, ha fet públic que abandona el partit i s'enrola al PP d'Alejandro Fernández i Cayetana Ávarez. Les rates abandonen el vaixell i és una constatació del que ja s'espera: el pas de C's de primer partit català a una força residual. El desallotjament massiu de diputats de Ciutadans produirà una gran buit al Parlament, que s'hauran de repartir entre el Partit Popular, VOX —encara s'ha de veure en quina mesura entrarà la formació d'Abascal i Garriga a la Ciutadella— i, sobretot, amb un retorn d'electors al PSC.
El PSC, a reconstruir el catch-all party constitucionalista català
A tal efecte, les files dels socialistes catalans s'estan reconstituint per ampliar el seu espectre i tocar tots els pals. Fa unes setmanes es van desfer de Carles Castillo, un dels últims vestigis catalanistes del partit, que va fitxar per ERC. Ahir també es va saber que la diputada d'ECP Gemma Lienas també canviava d'equip, integrant-se coma número 4 del PSC per Barcelona. Un fitxatge molt significatiu que fa prospecció descarada de l'electorat dels Comuns a Catalunya. Finalment, un altre moviment important és el fitxatge del regidor tarragoní de C's Rubén Viñuales. Un home que havia de ser el pal de paller dels taronges a la demarcació tarragonina, tot i els seus conflictes permanents amb la direcció del partit. Viñuales anirà de número dos dels socialistes a Tarragona.
Amb els dos flancs de l'espectre polític constitucionalista que representen Lienas i Viñuales coberts, Salvador Illa representa un acostament al centralitat, a un catalanisme moderat i pragmàtic, aportant seriositat i experiència de gestió. Un perfil que pot atraure vot d'ERC a C's. Tot plegat, una aposta descarada del PSC i del PSOE per tornar a guanyar les eleccions i recuperar el Palau de la Generalitat deu anys després de l'últim President socialista. Amb el suport de la Moncloa, sense haver perdut la important implantació territorial del partit a Catalunya —encara amb diverses alcaldies de pes— i la promesa de recuperar un ordre amable amb lleus tocs de progressisme i catalanisme, el PSC torna a comptar entre els favorits a la victòria d'una de les conteses electorals catalanes més obertes que es recorden.
Nervis entre els independentistes, sorpreses assegurades
El moviment ja ha provocat les primeres mostres d'inquietud a la banda indepe, sobretot a JuntsxCAT, que veu com en el seu pols amb ERC per la victòria hi entra un altre contendent amb força. Les opcions de pacte dels de Puigdemont i Borràs són les més limitades de l'arc parlamentari i necessiten guanyar en vots i en escons com l'aire que respiren perquè no s'esllavissi un projecte polític agafat amb pinces que només un gran resultat electoral podria mantenir unit. També s'han detectat els primers nervis i neguits als mitjans processistes, de Vilaweb al Nacional passant per NacióDigital, que incideixen en el fet que Illa assegurés que no es presentaria. Amb la seva presència, tot està menys clar i perilla l'accés a la repartidora.
L'entrada del PSC com aspirant complica molt les opcions de Junts i d'ERC, a banda d'augmentar també el nivell d'incertesa. Una abstenció que es preveu massiva i la bossa d'indecisos tampoc ajuda a preveure amb claredat què pot passar. Per la qual cosa sembla que hi haurà sorpreses, i de les grosses. Sortirem de dubtes d'aquí un mes i mig. Però a ningú li hauria d'estranyar un triple empat dels tres partits i un Parlament, virtualment, bloquejat.