Durant el meu primer viatge al Regne Unit, l’estiu de 1986, em va cridar l’atenció que bona part delsbed & breakfast de la població costanera on em trobava estiguessin de vacances. Si més no, així ho anunciava el cartellet que n’havien penjat a la porta. Com era possible? Tancats en plena temporada alta? Allò no tenia ni cap ni peus. No va ser fins més endavant que vaig treure’n l’entrellat, que vaig aprendre que la paraula “vacancies” –la paraula dels cartellets– significa “habitacions lliures”, és a dir, “vacants”, i no “vacances”, tal com jo havia deduït erròniament.
Aquest va ser, probablement, el meu primer contacte amb els false friends, la meva primera topada amb la perplexitat que comporta adonar-te’n de l’existència, d’aquestes paraules entremaliades, talment una clatellada que no veus venir. Els false friends, com a falsos amics que són, t’enganyen i t’aboquen a l’equívoc (i fins i tot a situacions compromeses com a conseqüència d’un malentès lingüístic), ja que et fan creure que tenen un significat semblant en la teva llengua quan en realitat volen dir quelcom completament diferent. Tots els que hem estudiat idiomes podríem fer-ne un bon llistat. I els que no, també. Els falsos amics són pertot arreu. Només cal accedir a qualsevol centre comercial i plantar-se davant del Zara Home o anar a esquiar a l’estació suïssa de Les Collons.
Amb aquests exemples va començar “Els falsos amics en 10 llengües del món”, l’activitat organitzada per la Direcció General de Política Lingüística, el Consorci per a la Normalització Lingüística i la Universitat Rovira i Virgili amb motiu del Dia Internacional de la Llengua Materna que es commemora avui. Els organitzadors de l’esdeveniment, celebrat el proppassat 18 de febrer a la seu dels Serveis Territorials del Departament de Cultura a Tarragona, van tenir la bona idea de donar-li un caràcter divulgatiu, lúdic i interactiu. I com no podia ser d’una altra manera, els protagonistes de tot plegat van ser onze d’alumnes de català dels centres del CNL de Tarragona, Reus i Cambrils, del Servei de Llengües de la URV i de l’EOI de Tarragona.
Per parelles, els participants pujaven a la tarima i, després d’explicar els motius pels quals estudien català, procedien a llegir una frase en la seva llengua materna. La frase en qüestió contenia un fals amic per als catalanoparlants, un fals amic que el públic havia d’identificar (primer auditivament i tot seguit visualment) per introduir-lo en acabat en una aplicació mòbil a la qual ens hi havíem connectat prèviament. Així va transcórrer la sessió, escoltant i llegint frases en nou idiomes i tres alfabets diferents, parant orella a les paraules del Jon (en èuscar), la Rebecca (en anglès), el Lorenzo (en vènet), la Valeriya (en rus), la Uliana (en ucraïnès), la Marta (en italià), l’Ángeles (en espanyol de Mèxic), l’Anna (en anglès), el Jack (en anglès), la Ishat (en panjabi) i la Laura (en sard) per tal de descobrir-ne els paranys i no caure-hi. N’hi havia de més fàcils i de més difícils. Des del kava ucraïnès fins a la nata italiana, passant per les grips angleses.
El que no va decaure va ser la competitivitat del públic. Malgrat que no hi havia cap premi en joc, la gent s’hi va tirar de cap. Alguns s’abraonaven sobre el seu telèfon tan bon punt l’estudiant havia declamat la frase i hi teclejaven la paraula d’oïda, a correcuita, sense esperar que la frase aparegués projectada en la pantalla de la sala. Com tothom sap, la precipitació pot provocar resultats no desitjats. En aquest cas, el fenomen que s’hi va produir va ser ben divertit: la troballa d’un fals amic inesperat, l’encunyament d’un nou mot, la creació d’un neofalsamic, si voleu. Resulta que algú havia respost “xicot” en sentir, en anglès, “she got”. No cal dir que la confusió va desencadenar la hilaritat dels assistents, la qual cosa confirmaria que l’error i l’humor, combinats o per separat, poden ser una magnífica eina d’aprenentatge. Heus aquí la riquesa del llenguatge: qui té un amic (encara que sigui fals) té un tresor.