230 dies. Aquest és el temps que porta Ana Alvárez, una espanyola de 22 anys, patint les seqüeles del coronavirus que va contreure fa sis mesos. Ara explica la seva dura experiència per a conscienciar als joves que cal prendre's el coronavirus de debò: «Jo mateixa m'ho prenia a riure, i ara poca broma».
Ana explica que s'ha passat sis mesos anant a metges i especialistes sense que poguessin dir-li què li passava. «Finalment van coincidir, són les seqüeles de la bestiola», relata. El que compta aquesta jove és un de tants relats de persones joves que després de passar la malaltia han patit dures seqüeles els efectes de les quals, en molts casos, encara perduren.
En el cas d'Ana, els efectes del coronavirus a llarg termini li han causat un esgotament físic i mental pel qual gairebé no podia aixecar-se del llit. «Mai en la meva vida he estat tan esgotada, tinc 22 anys i feia dues hores d'esport al dia. Ha estat duríssim pensar que ja no tornaria a ser la mateixa».
Després de passar la malaltia, la jove va començar a sentir un gran esgotament que la deixava tot el dia en el llit, però el més angoixant era no saber què era: «M'he passat la post-quarantena anant a metges. M'han fet quatre anàlisis de sang, he anat al dermatòleg, al ginecòleg, ningú entenia què m'està passant».
El seu calvari va començar el 21 de febrer. Ana era estudiant d'Erasmus a Torí, al nord d'Itàlia, i als seus 21 anys gaudia d'una experiència única amb la seva plena joventut sense cap problema de salut a la vista. «Feia dues hores d'exercici al dia, fins i tot em va agafar per ser 'realfooder'».
La jove relata què va succeir aquest dia: «Era divendres i el 'jaleíto' trucava a la meva porta. La meva tia em va enviar uns missatges dient-me que anés amb compte, que hi havia coronavirus a Milà. I jo ja estava maquillada, així que no li vaig fer cas. Si aquell dia no hagués sortit, potser no estaria ara explicant això».
Ana reconeix que els deia als altres que no era per a tant, que la gent exagerava. Però uns dies després, el 26 de febrer, «segons vaig apagar l'ordinador després de parlar amb la meva mare, em vaig tombar al llit i no vaig poder aixecar-me en tot el dia. Em sentia feta una 'pilfarra'».
Els següents dies no podia moure's del llit, tenia una febre constant i l'única cosa que feia era dormir i parlar amb els seus pares per telèfon. En aquells dies encara no li feien molt de cas al coronavirus i no li van fer cap prova. Segons fa patent, després de telefonar al 112, un metge va anar a casa seva i li va dir que com també tenia mocs, no podia ser coronavirus.
Pensant que era «una mala grip en un mal moment» es va quedar al llit, i al cap d'uns dies amb la febre molt alta va començar a fer passejos. «M'asfixiava amb només fer dos passos, vaig passar així un mes». El 10 de març va poder tornar a Espanya en l'últim vol que sortia de Torí.
Els efectes secundaris
Va ser llavors, en arribar a casa, quan va començar a patir els efectes secundaris de la Covid-19. «El primer va ser la caiguda brutal del pèl, em queien grapats de pèl cada dia, a la dutxa, pentinant-me, o només passant la mà. Era exagerat. La meva mare m'agafava la cua i li saltaven les llàgrimes», explica.
Després li van començar a sortir taques vermelles amb granets en la pell, i després va venir la depressió: «No tenia forces ni per a aixecar-me, estava trista i plorava sense venir al cas cada dia», relata amb angoixa. Ana també va sofrir un desajustament hormonal que la va tenir un mes sencer amb la regla, «i era tal el dolor i la molèstia que cada dia era un càstig».
Un altre dels efectes secundaris va ser l'insomni. Explica que «no era capaç dormir més de dues hores seguides, tota la nit donant voltes». Per tot això, explica que no ha tornat a ser la mateixa d'abans. Ha pres cremes, vitamines, píndoles, però el temps anava passant sense resultats. «Pensava que mai recuperaria la normalitat», assegura.
Ara, Ana encara no està del tot bé «però puc dir que he tornat a fer una mica d'exercici i em trobo millor». Ana per fi veu la llum del túnel, però mai oblidarà aquests sis mesos que han de servir de toc d'atenció per a tots els joves.