Ana: «Vaig tancar els ulls. No volia veure com moria»

Una víctima de l'explosió de Beirut relata com va recórrer la ciutat sagnant a la recerca d'un hospital disponible

Un soldat del Líban estableix un perímetre de seguretat a una carretera de Beirut després de l'explosió al seu port principal. Imatge del 6 d'agost del 2020.
El cor de Beirut ha quedat destrossat després d'una forta explosió al seu port principal | Catalunya Diari

El passat dimarts una terrible explosió sacsejava el cor de Beirut, capital de Líban, seguida d'una enorme detonació en la zona portuària que va provocar una potent ona expansiva.  El resultat va ser devastador: almenys 145 morts, més de 5.000 ferits i una de les pitjors crisis humanitàries en un país econòmicament enfonsat.

Mentre s'intenten esclarir les causes de l'incident, les primeres hipòtesis del qual se centren en les 2.750 tones de nitrat d'amoni que van explotar, el caos s'apodera de la capital i entorn del lloc dels fets se succeeixen els homenatges i les mostres de dolor.

Una víctima de la tragèdia explica: «Pensava que Israel ens bombardejava»

Des d'allí continuen arribant esquinçadors testimonis que van sobreviure a la tragèdia en primera persona. Una d'elles és Ana, la qual es trobava a la seva casa amb vista al port durant l'explosió i que va haver d'anar caminant d'hospital en hospital, fins que la van cosir sense anestèsia. Reconeix que és conscient de la sort que té d'estar viva.

Segons el seu relat, era un dia normal a Beirut i estava asseguda en el seu pis del centre, al costat d'un amic, mentre va advertir una columna de fum sortint de la zona del port. «No semblava res seriós», assegura, ja que hi ha indústries a la zona. Segons després, però, va sentir un soroll com el d'un avió volant molt baix i un esclat. Després, tot va explotar al seu voltant.

«Estava tan segura que m'anava a morir que no volia veure com passaria», assegura. Quan va aconseguir recuperar-se del xoc, va escoltar com el seu amic la cridava i va córrer cap a la porta. Allà es va adonar que s'havia esfondrat tota una paret sencera. El seu amic i el seu company de pis, que estava amb la seva parella, van aconseguir fugir de l'immoble amb ella.

Ana assegura que en aquells moments van abandonar corrent l'edifici perquè pensaven que Israel estava bombardejant el Líban, «i havíem d'escapar». Van baixar els quatre pisos i van trucar a la Creu Roja per intentar buscar algú que pogués ajudar-los. .

Un gran instint de supervivència

Poc després de la trucada, Ana es va adonar que estava plena de sang. Tenia una bretxa al cap, dos grans talls al coll, la barbeta oberta i la mà destrossada. De camí a la Creu Roja van veure a veïns i amics ensangonats i a la seva comunitat completament destruïda. Gent corrent, un home amb el seu fill en braços demanant ajuda. «Semblava l'apocalipsi», assegura.

En arribar a la Creu Roja van adonar-se que estava tancada, però hi havia uns sanitaris que van poswe ajudar l'Ana a parar l'hemorràgia del cap. Després de 15 minuts caminant pel centre de la ciutat, van arribar a un hospital però ja estava saturat. No els van deixar entrar. El mateix els va succeïr en arribar a un segon centre. Tampoc van poder entrar en el següent, a 40 minuts caminant.

Finalment van aconseguir que els atenguessin. L'hospital estava destruït i hi havia gent a la qual li donaven punts asseguts a terra. Una persona estava sent sotmesa a una operació quirúrgica en mig de la recepció. «Em vaig asseure i vaig plorar, no pel dolor, sinó per la imatge que estava presenciant».

Ana va rebre uns punts a l'espatlla, sense anestèsia i amb una agulla i fil qualsevol netejats amb alcohol. Després de curar-se les ferides va tornar a casa en una moto prestada per un amic, però reconeix que «fins a aquest moment no sentia res, no tenia cap emoció».

«Els carrers feien olor de sang»

«La moto va haver d’aturar-se en mig del camí perquè era impossible avançar entre els vidres. Els carrers ja estaven fosques, feia olor com a sang, era difícil respirar», relata aquesta víctima de l'horror. Ana va poder pujar al seu pis i recuperar la seva documentació i estris personals. L'última imatge que va veure abans de sortir, explica, va ser una anciana de 80 anys asseguda a la llum d'una espelma en una sala d'estar totalment destruïda.

Finalment va aconseguir arribar a casa d'una amiga en una altra part de la ciutat. En obrir la porta li va dir: «No tinguis por, semblo una altra». I va arrencar a plorar. Després va dutxar-se, es va asseure en la banyera, i novament va començar a plorar conscient de la sort que tenia d'estar viva.

«Vaig recordar els sis anys que vaig viure a Síria, on la família armènia dels meus pares va arribar fugint del genocidi, i quantes vegades vaig tenir la suficient sort per a sobreviure», diu Ana. Després es va netejar les llàgrimes per parlar amb la seva mare. «Vaig esperar als meus amics i ens asseiem junts, intentant somriure i oblidar el que havia passat», conclou.


Comentaris

envia el comentari