Recentment, hem sabut que en una prova d’anglès feta a 2.338 estudiants de la URV, s’ha constatat que els alumnes de la nostra universitat tenen un nivell d’anglès massa baix. Segons la rectora María José Figueras, l’estudi enquadrat dins del pla de foment de les terceres llengües ha donat com a resultat que tres de cada quatre estudiants no arriben al nivell B2, el que és un Intermediate o el mínim exigible quan l’universitari acaba el seu itinerari curricular.
També segons Figueras, caldria insistir en què es treballés amb més intensitat l’aprenentatge de l’anglès en etapes educatives anteriors, però la universitat tampoc pot quedar al marge d’aquest requisit bàsic per a una formació acadèmica completa i per tenir garanties de coneixement de la llengua quan l’alumne s’incorpori al món laboral, on difícilment podrà sobreviure sense fluència de lectura, conversa i expressió en anglès.
Fa uns mesos, i segons la nova política de la Universitat, la rectora i el seu equip van decidir que es deixaria d’exigir el nivell B1 de llengua estrangera per obtenir el títol universitari. Era una mesura que equiparava el requisit amb la majoria d’universitats catalanes, que no demanaven aquesta acreditació i que per tant deixava els estudiants tarragonins en una situació de greuge. En el seu lloc, es confiava en una política de convenciment de la necessitat del domini de l’anglès per sobre de la imposició.
Els resultats obtinguts en la prova, però, fan dubtar molt seriosament de la idoneïtat de la nova normativa. El nivell és baix i no només a la universitat: és un reflex de la realitat que no tenim com a societat una competència adequada en llengua anglesa. Fa més de quaranta anys que l’ensenyament de l’anglès és habitual entre nosaltres, ja sigui en l’àmbit escolar públic o privat, però, malgrat les lentes millores, els catalans i els espanyols tenen una especial reticència al seu aprenentatge. I és bastant evident que sense aquest coneixement estem en una situació de desigualtat amb altres ciutadans europeus que han sabut entrar en el món globalitzat del treball amb un domini molt superior al nostre.
Té raó la rectora que el gruix del problema no és a la universitat. Les competències lingüístiques haurien d’estar perfectament adquirides quan els alumnes finalitzen l’ensenyament obligatori i el batxillerat, així està dissenyat en els currículums formatius. La realitat, però, és que no només no s’arriba a un completar aquests itineraris i a poder mantenir una conversa bàsica en anglès sinó que sovint ni tan sols els alumnes amb prou feines la poden mantenir en català. De la mateixa manera, aprovar els exàmens de nivell inicial tampoc garanteix un domini fonètic i competent de la llengua, que faciliti la comprensió i l’intercanvi de coneixements tècnics i acadèmics.
De manera paradoxal, el bombardeig de productes culturals anglòfons —de música popular a sèries—, l’accés general a les versions originals o el contacte amb la llengua anglesa sense restriccions que suposa la revolució digital, no sembla que hagi tingut prou impacte en el seu coneixement i continuem arrossegant un llast important. El sistema educatiu ha d’incidir en aquesta necessitat, que fa que els nostres joves surtin al món amb una mà lligada a l’esquena i s’hagin de buscar la vida pel seu compte. Ja no podem perdre més temps.