Recentment, el Conseller d'Ensenyament de la Generalitat, Josep Bargalló, ha apuntat a mantenir l'aposta pel model d'immersió lingüística a l'escola catalana, però posant a debat el model i actualitzant-lo per ajustar-se a les necessitats singulars d'algunes zones de Catalunya.
Essencialment el que es proposa des de la Conselleria que presideix és aplicar els canvis necessaris perquè els alumnes acabin l'etapa educativa obligatòria amb ple domini de català, castellà i anglès. Per aconseguir-ho cal aprofundir encara més en el català en algunes zones però augmentar la presència del castellà en d'altres. Pel que fa a les mancances de l'alumnat – i sobretot del professorat- en anglès, aquesta és una assignatura pendent en la qual cal arremangar-s'hi seriosament, més enllà de les declaracions d'intencions que fa anys que es proclamen de forma més teòrica que pràctica. Sort en tenen els nens i adolescents avui dia de la facilitat amb què poden accedir a continguts d'oci i entreniment en anglès via YouTube, Netflix i similars per familiaritzar-se amb la llengua més parlada del món!
Com era d'esperar, el sector més hiperventilat del catalanisme s'ha tirat a la jugular del Conseller. Pels que actuen com a garants inqüestionables de l'essència d'aquest catalanisme tan pur com excloent i del seu cada cop més diluït procés d'independència, la immersió lingüística forma part d'aquest santuari de tòtems dels quals no es pot ni tocar una coma sense risc de ser acusat de traïdor i lapidat públicament a la primera de canvi. La llengua no es toca.
Sembla que la manera com es va filtrar el document de la Conselleria i el fet que es sotmetés a debat públic qüestions que són purament tècniques, deixa entreveure una voluntat política de fer servir el tema sensible per marcar distàncies amb aquest catalanisme de màxims en un moment que el Govern ha posat tots els esforços en recuperar la normalitat de les institucions autonòmiques. Sovint, treure el debat lingüístic fora de l'àmbit tècnic no dóna bons resultats i qui se n'acostuma a ressentir és la baula feble de la cadena lingüística a Catalunya que, dissortadament, encara és el català. Tot i que no es pugui negar que en comunitats de l'interior del país existeixin sectors on l'ensenyament del castellà necessiti un reforç, si bé en termes relatius es tracta d'una part molt petita de la població no significativa des del punt de vista demogràfic.
Fa l'efecte que Josep Bargalló, però, veterà de la política que ja n'ha vist de tots colors, compta en aquests moments amb l'experiència i perspectiva suficient per a poder llençar aquesta proposta, coneguent-ne les conseqüències a curt termini però també els beneficis que pot tenir ampliar mires a mitjà termini, en cas que la pugui acabar tirant endavant.
És cert, i cal reblar el clau: hi ha punts de Catalunya on si no fos per les escoles, el català seria pràcticament inexistent però també hi ha llocs i entorns socials de 'catalanització plena' -en paraules de la mateixa conselleria-on sentir parlar-hi castellà és gairebé un acudit. També cal recordar, en un moment en què es demana el compliment estricte de la llei, que l'Estatut de Catalunya integrat en el cos jurídic constitucional, confereix només al català la condició de llengua pròpia de Catalunya i cal defensar-ne l'estatus i totes les mesures de protecció i promoció amb les quals ha estat capaç de dotar-se.
Davant aquesta realitat, que no per negar-la o amagar-la amb la matraca de la discriminació al català deixarà d'existir, és bo que un conseller d'Esquerra Republicana de Catalunya i no precisament tebi ni ambigu amb el seu compromís vers la llengua, la cultura i en definitiva el País, posi sobre la taula el reforç del castellà en aquelles parts de Catalunya o sigui necessari i paral·lelament a no abaixar gens la guardia i redoblar les accions en favor del català en aquelles zones on no és d'ús habitual ni en els entorns familiars ni al carrer.
En el fons es tracta d'una qüestió de llibertat i de competències. De llibertat per poder comunicar-se en la llengua que un vulgui, quan vulgui i amb qui vulgui, des del coneixement real i natural tant del català com del castellà. I de competències personals, socials i professionals. Com més llengües es dominen, més oportunitats hi ha, a tots els nivells. I com més llengües parlen i escriuen més membres d'una societat, més forta i sòlida esdevé aquesta. En què això es produeixi, de ben segur que hi ha una àmplia base de catalans que hi pot estar plenament a favor.