Espera, espera. Que entre tantes dades de la pandèmia i tantes batzegades mediàtiques encara ens passarà per alt que el conseller d’Interior ha reconegut, sense presses ni vergonya, que no hi ha pressupost per a això d’instal·lar sensors a la petroquímica que avisin a la població de possibles fuites o elements tòxics, tal com es va acordar després de la desgràcia d’IQOXE. Que què tal si ho deixem per al 2022, proposa.
El conseller Sàmper ha ficat la pota fins al genoll, i ha tingut l’admirable pebrotada de justificar que, en això de vetllar una mica per la salut i per la vida de qui vivim a tocar del perill, «els recursos són el punt feble del pla». No, conseller, el pla és que no torni a passar i els recursos són el punt fort del govern. De qualsevol govern.
L’argumentari del conseller cau com una nova galleda d’aigua freda en un territori lleugerament fart dels lletjos del govern de torn. Consideràvem que IQOXE seria el punt d’inflexió que permetria, ara sí, maquillar el geocentrisme de Barcelona en benefici de l’aneguet lleig —el concepte ‘aneguet químic’ no ha acabat de satisfer l’autor— i que la mirada al Sud era en aquesta ocasió inevitable. Però no hi ha impossibles per al govern de la nostra estimada nació.
«L’argumentari del conseller cau com una nova galleda d’aigua freda en un territori fart dels lletjos del govern de torn»
Vull aferrar-me a què el conseller d’Interior no tanqui la porta a rectificar, però que calgui estirar-li de les orelles em sembla un despropòsit sideral. La veu del territori que s’alci i digui Això què és ha estat en aquesta ocasió la de Pau Ricomà, en la resposta a l’altura que algú havia de donar. Lamento que no fossin més veus, però ja m’està bé que la que fos, fos clara. Crec que Ricomà, dimecres passat, no va ser només l’alcalde de la ciutat de Tarragona. Ho escric sincerament agraït.
És gairebé poètic que la nova desplantada al territori torni a venir per part del mateix departament que la nit del 14 de gener va menystenir la feina dels mitjans de comunicació locals que estàvem al peu del canó a l’edifici del 112. Ara haurem canviat de conseller, però hi ha coses que es mantenen exactament iguals. Però això d’aquesta setmana és inadmissible. Una més.
No m’allargo, que aquí tots sabem que ni els sensors poden esperar a 2022, ni la seguretat dels nostres pot ajornar-se a demà. Essent conscients d'això, la resta és palla. Jo vull pensar que només és una —altra—relliscada, però que encara té solució. El seu Govern no pot ignorar el Sud, conseller. De les errades, diuen, s’hauria de procurar aprendre.