Ens pots enviar els teus pensaments i les teves opinions al correu electrònic info@catalunyadiari.com
És normal que després de dos mesos tancada, no vulgui sortir de casa? Diferents visions del confinament són les que es mostren aquests dies a plataformes com Twitter. Tot i que hi ha aquell col·lectiu que, amb les seves raons majoritàriament econòmiques, vol i necessita trepitjar la normalitat, altres persones se senten totalment desmotivades a sortir de casa. De fet, jo en sóc una d'elles.
Un parell de trucades m'han estat suficients per deixar de trobar a faltar els amics i la família. Sento que si sé que estan bé, no tinc la necessitat emergent de sortir al carrer i veure'ls a un metre i mig de distància amb mascareta, no sé si és a causa de la por a la «nova normalitat» o que aquesta situació del món en 'off' ens ha servit, a alguns, per evitar caure en una angoixa que impressiona i reprendre la calma lluny de la rutina. «Estem cremats», sento dir. La realitat monòtona en la qual havíem de servir i afrontar-nos abans de la Covid-19 ens feia anar de bòlit, fet que porta a entendre el descans emergent que necessitàvem tots en general. Jo ho necessitava, em sento partidària de la visió més angoixant de «l'antiga normalitat», fet que em fa caure arguments totalment egoistes davant aquelles persones que viuen en pisos compartits amb molta gent, condicions precàries i sense un sou amb què pagar, ara mateix, el lloguer d'aquesta «pastera» que tant veu de lluny l'estat.
«La incertesa pren protagonisme en l'endemà»
Torno a dir, són molt diferents i contràries les visions i opinions dels pros i contres de la Covid-19. No sabem què és bo i que és dolent, però la incertesa pren protagonisme en l'endemà. Tothom se sent vulnerable davant d'aquesta «nova normalitat» que tant fan ressonar els mitjans, seguida del «tot anirà bé» infantilitzant la població. La incertesa crea por. Com viuran els petits barris davant les conseqüències econòmiques de la pandèmia? Viuran, les parelles, l'amor més enllà de les passejades a les vuit del vespre? Tot això s'assembla més a una pel·lícula de ficció que no pas a la nova normalitat, i encara em ressonen les veus d'aquells que feien costat a l'equip de «Si això només és una grip!», dos mesos enrere.
Sovint dono voltes a la normalització que estem creant davant la situació surrealista en què ens trobem produïda per la monotonia temàtica que s'ha produït als mitjans. Abans miràvem la televisió amb els ulls oberts com plats i ara sembla que viure amb aquesta fredor sense sentit ni contacte s'hagi instal·lat amb total normalitat dins les nostres vides, passant per alt i obviant els greus efectes socials que pot tenir tot això. Fins i tot, alguns entesos del tema han arribat a classificar el Coronavirus com a un 'fet social total' més que una crisi del sistema sanitari. Mentre que alguns són partidaris que la pandèmia ha jugat a favor del medi ambient, d'altres ho agraeixen per la seva salut i d'altres en ploren pel seu futur. Res és cert ni cap mena d'especulació mediàtica ens farà sentir més segurs davant d'una situació que cap de nosaltres ha viscut mai. Aquesta és una de les poques visions que, pel que sembla, es comparteix amb certesa.