De la mateixa manera que fa un mes tancàvem el gener més llarg de la història de la humanitat, he de confessar que aquest mes de febrer gairebé ni l'he ensumat. No és que no hagi estat també intens, però suposo que això de la percepció del temps és variable i l'edat tampoc ajuda gaire. Ningú ens va avisar que fer-se gran arribaria de sobte, que seria subtil i letal a la vegada i que (evidentment) no hi ha marxa enrere.
Et colpeja de sobte amb algun senyal ínfimament subtil: pot ser la il·lusió que et generen unes olives que et regala una paradista al mercat, un reflex en un mirall després d'un dia molt llarg, un menut que et diu 'senyora' al súper o trobar-te de sobte maleint els joves que passen de matinada pel teu carrer cridant eufòrics per l'alcohol. No saps com, però arriba sense avisar i ja no te'n pots desfer, aquella llibertat i llibertinatge que portaves per bandera queden silenciades i no saps ni per què ha passat ni en quin moment van desaparèixer.
Ara tens dues opcions: lluitar contra el sistema o continuar el camí que t'ha marcat la natura i (sobretot) la societat. Si lluites per no fer-te gran, per aferrar-te a aquell esperit jove, pots acabar sent la riota. Ara tot el que fas ja importa i ha d'estar en sintonia amb els cànons de la teva edat. Que si abans eres massa petita per a això, ara de sobte ets massa gran per a allò i tothom et comença a demanar néts i feines i resultats i tu no entens res.
Però el temps no es pot parar, a menys que siguis una estrella del rock que es vol quedar als 27, i com que aquesta opció no és gaire bona acabes assumint que t'has fet gran, però que no seràs com la resta de grans i que el primer que faràs per demostrar-ho és ignorar les opinions de la resta de la gent per seguir mostrant-te tan jove com et sents. O això també fa de gran? Ai mira, no ho sé, la qüestió és que volia dir que ja hem arribat al març i que no sé vosaltres, però per a mi ha passat molt ràpid. Bon diumenge!